Les 6 pel·lícules que pots veure aquesta primavera a l’Xcèntric

26.03.2019

L’Xcèntric de Barcelona, el cinema del CCCB, ha començat la programació de primavera des de principis de març. Si encara teniu ganes de descobrir quines han estat les produccions seleccionades per aquesta temporada, sigueu cinèfils, estudiosos o interessats en el cinema visionari, aquí teniu una breu introducció dels sis films disponibles a partir d’ara a l’Arxiu Xcèntric.

Laida Lertxundi, Words, Planets (2018) és una de les pel·lícules que es pot veure a l’Xcèntric | Foto: Xcèntric

Aquest dijous 21 de març podreu veure Form and feeling, una sessió sobre cinema on es qüestionen els formalismes, l’estètica de la violència i les experiències transformadores com és la maternitat. La sessió estarà composta per les projeccions de Jack Goldstein amb The knife (1975), una obra post-conceptual en què l’autor experimenta amb icones de la indústria cultural mentre juga amb les llums; Laida Lertxundi, Words, Planets (2018), un documental en què l’autora s’apropia d’imatges i textos aliens amb la finalitat de reordenar les idees per transportar a l’espectador a un lloc enigmàtic; Beatrice Gibson, I hope I am Loud when I am Dead (2018) en què l’artista proposa moure’s a través del caos amb intimitat i empatia amb la poesia de CA Conrad i Eileen Myles com a mitjà per tenir en compte el present; i Morgan Fisher, Another Movie (2017), una pel·lícula que manté relació amb el film A Movie (1958) de Bruce Conner. Fisher juga amb la música Els pins de Romade Respighi que utilitzava Conner, però amb una finalitat i un tracte totalment diferent.

“Vote McGovern”. Warhol i la políticadiumenge 31 de març. Un programa comissariat per Claire Henry (comissària adjunta del Whitney Museum of American Art) on s’exposen els esdeveniments polítics que Warhol traspassar-los a la seva obra a través de pel·lícules o films tot i que renegués de la política. L’artista se sentia més lliure a l’hora d’explorar temes que l’art conservador no permetia. Tant és així que l’any 1972 Warhol va crear per la campanya presidencial de George McGovern una sèrie de retrats del principal opositor del candidat: Richard Nixon. Warhol va decidir representar a Nixon amb la pell blava i els ulls taronges. Un retrat demoníac que no deixa cap dubte sobre la posició política de l’artista.

El 4 d’abril podreu veure la projecció del primer llargmetratge de Joanna Priestley: North of Blue. La cineasta s’inspira en els paisatges hivernals de Yukon (Alaska), per fer una narrativa de sensacions, grafismes i bagatge artístic de la pròpia autora. Una combinació d’abstracció i figuració en què Priestley utilitza l’animació digital per explicar les històries compartides i les interaccions que tenim.

Amb Rapsòdia satànica. Els orígens del color en el cinema, l’11 d’abril, podreu assistir a la primera sessió d’una sèries de programes dedicats als experiments cromàtics del primer cinema. Hi destaca el melodrama “experimental” de Nino Oxilia, Rapsodia satànica(1915), una exploració fantasmagòrica amb la feminització de Faust amb els poemes de Faust Maria Martini, obres on es fan referències al futurisme italià i a les coreografies de Loïe Fuller.

La projecció d’Antropologia compartida: Petit à petit de Jean Rouch, estarà dividida en tres sessions: la primera part es projectarà el 14 d’abril, la segona el 18 i la tercera el 21 d’abril. “Una faula”, segons l’autor, “amb aires d’investigació en què la veritat sorgeix de la ficció”. Una arquitectura de relacions en què Damouré decideix construir un edifici, de manera que marxa a París per veure com es pot viure en una casa de pisos. La seva missió, a París, consistirà en fer trontollar els fonaments de l’observació sociològica i etnogràfica amb les seves reaccions. Un xoc de mons en què la identitat de Damouré és desconcertant. Una reflexió on la garantia de la durada dels cossos és la seva matèria i la seva memòria.

Finalment, el dijous 25 d’abril hi haurà la sessió de Jonas Mekas: Mantén un diari i el diari et mantindrà (1969-1984). Es projectarà He Stands in a Desert Counting the Seconds of His Life, un del seus films-diaris en què el Mekas fa retrats dels seus amics artistes i cineastes com són Rossellini, Anger, Warhol, Frampton, Lennon, etc. en diversos espais i estacions de l’any, ja sigui enmig de la ciutat de Nova York com en una escapada a la natura. Una intensificació dels moments efímers de tots aquests personatges que, segons afirma el mateix autor, “es mantenen tan sols com un registre en aquests esbossos breus i personals”.