La pregària d’Els nens desagraïts, de Llàtzer Garcia

Després de La terra d’acollida i La pols, Els nens desagraïts és el darrer muntatge de la trilogia sobre la família que la companyia Arcàdia, amb Llàtzer Garcia al capdavant, va iniciar el 2005. S’estrenarà el 10 de novembre a la Sala La Planeta dins el marc de Temporada Alta i es podrà veure del 15 de novembre al 10 de desembre a la Sala Beckett, on Arcàdia n’és companyia resident aquesta temporada. Muguet Franc, Guillem Motos, Ramon Pujol i Teresa Vallicrosa són els actors i les actrius que interpretaran aquesta peculiar família que conviu dins els paràmetres estrictes d’una comunitat profundament religiosa.

Per Llàtzer Garcia, autor i director del muntatge, aquesta obra és “una petita història que explica grans històries” i la voluntat de la companyia és aconseguir que la ficció superi l’anècdota, els fets reals que són punt de fuga argumental. Garcia es va inspirar en la història personal d’un company d’infància que, durant la setmana, era un nen normal que anava a una classe normal, com qualsevol altre nen normal de Girona. Però, el cap de setmana, passava a ser un dels escollits que formaven part d’una comunitat catòlica que s’assentava en diferents caravanes en un petit poble proper a la ciutat. Sota el mandat de la ‘mare fundadora’, tots els membres de la família adoptaven un nou estil de vida, caracteritzat per un fervor místic vers l’Antic Testament, i es transformaven en ‘escollits de Déu’ per preparar-se per una suposada fi del món.

Però els protagonistes de l’obra no són aquells que van escollir formar part de la comunitat sinó els nens i nenes que ja van néixer allà, a qui els va ser imposat aquest destí. Per entendre les motivacions d’aquells que n’entraven a formar part però també d’aquells que ja hi residien, el muntatge convida al públic a col·locar-se en la pell de tots aquests personatges des d’una posició de no judici, de comprensió, sense “donar respostes, sinó preguntes, preguntes i més preguntes”, tal com suggereix Salvador Sunyer, director de Temporada Alta.

L’obra s’inicia amb el dia en què tot comença, l’instant precís d’abandonar les arrels per assumir una nova personalitat i formar part del ‘poble escollit’, a través d’un procés de conversió radical. Segons Garcia, té “algo de conte d’horror, psicològic, en el sentit que tot el que s’hi mostra és allò que han vist els nens”. Un collage de situacions i personatges que serà l’espectador qui l’haurà de reconstruir per poder fer-se la seva pròpia representació mental d’allò que succeeix a escena.

El puntal de la història és la ‘mare fundadora’, interpretada per Teresa Vallicrosa i que, segons l’actriu, és un personatge de “fortes conviccions, que té molt clar què vol i que té un rerefons –com el que tenim tots- que l’ha conduït a fer allò que fa”. La seva prioritat és cuidar els nens, a qui se’ls indueix un nou estil de vida perquè deixin de pensar, perquè “abandonin tot allò que és el seu estadi natural de vida”, en paraules de Garcia, i així “trencar la identitat de la persona perquè pugui esdevenir pura”. Crisi d’identitat per adoptar una nova fe i crisi de creença que posa en dubte el nucli familiar. Aquesta dualitat determina la dialèctica de l’obra. I per Ramon Pujol, ens condueix a reflexionar sobre el llegat que heretem en néixer, el món que rebem i que ens configura, perquè l’obra “planteja la impossibilitat de tallar amb les arrels, no es pot, et conformen”.

Però “fins on és capaç d’arribar l’individu per donar resposta a la seva angoixa vers el món que l’envolta?”, es pregunta Guillem Motos. La resposta, si n’hi ha, només la trobareu a escena.