La porta que ens obre Guinovart

14.06.2018

Josep Maria Fonalleras protagonitzava ahir al Museu d’art de Girona una part del cicle de Lletres i arts proposat per la Institució de les Lletres Catalanes: escriptors i escriptores van ser cridats per escollir una obra de Josep Guinovart i fer-ne una lectura.

Josep Guinovart | @ Fundació Privada Espai Guinovart

Amb aquest pretext, Fonalleras ha tractat de fer una aproximació a l’obra “Autorretrat” de Guinovart, realitzada l’any 1966. Es tracta d’una peça d’uns dos metres d’alçada, el suport de la qual és una porta de fusta, una mica cremada per la part superior –no sabem si va ser un accident o si l’artista tenia tendències piròmanes.

Fonalleras introdueix la interpretació del quadre qüestionant-se com encarem l’art en primera instància: la llambregada d’imatges seguida de la mirada narrativa, aquella que li atorga significat a l’obra, que va més enllà de simplement veure. Arran d’això, descobrim cares ocultes a les obres, i seguint el fil ho relaciona amb un personatge del llibre “A la recerca del temps perdut” de Marcel Proust, Bergotte, un escriptor bolcat a l’obra “Vista de Delf” de Vermeer. Un dia rep una notícia que el descompon: resulta que en el quadre –del qual havia escodrinyat cada detall- hi apareixia un pany groc al mur que ell no havia vist. Amb això que al pobre senyor li agafa un cobriment i mor en adonar-se que aquest detall tira per terra tot el que havia escrit sobre Vermeer fins aleshores. Sona extrem, però serveix d’exemple del nivell de persecució de la perfecció quan d’art es tracta i dels secrets que aquest amaga.

“Els autoretrats són concebuts com afinitat i distància alhora entre artista i espectador, un diàleg, una consciència del jo com una sèrie d’altres que es troben en diferents espais”, comentava Fonalleras. El cas és que, en aquest Autorretrat de Guinovart, hi comptàvem almenys uns onze autoretrats. Un d’ells, en una mena de segon pla, com si fos la segona epidermis de l’obra, i encaixat dins del que representa una finestra, ens mira fixament. És Guinovart que ens observa o som nosaltres que el mirem a ell?

Són moltes les obres que fan de l’espectador l’objecte de la peça. Aquesta podria ser una d’elles. De fet, un dels retrats és buit; els trets facials apareixen esbossats sobre mirall, de manera que veus el teu propi rostre encaixat en l’obra. “Aquí, diu Fonalleras, rau el misteri del quadre: on l’espectador participa i fa que el quadre canviï cada vegada que s’hi emmiralla algú diferent. Qui sap si Guinovart volia fer-nos abocar en la nostre imatge i ofegar-nos-hi, com li va ocórrer a Narcís”.

El suport de l’obra és un frontó, deia Guinovart. La porta on descansen les seves pinzellades pot ser que reflecteixi una intenció: expectant, sembla obrir-nos el pas a la reflexió de qui sóc, de per què ho sóc, em miren, em jutgen, què volen?… què vull?

Aquesta conferència forma part del programa Temps d’Art 

Podeu consultar totes les conferències del cicle Lletres i Arts al web de la Institució de les Lletres Catalanes