Al número 250 del carrer Diputació hi ha la porta de l’Infern

15.10.2017

Heu vist mai La porta de l’Infern? És l’obra cabdal de l’escultor francès Auguste Rodin, i aquest mes la podeu descobrir al número 250 del carrer de la Diputació. La Fundació Mapfre presenta una exposició titulada L’infern segons Rodin, que gira al voltant de la peça en qüestió. Dit en llenguatge planer, aquesta és una porta enorme on trobem enganxades diverses escultures. Quan pensem en una porta, ens imaginem un objecte físic, rígid, que compleix una funció. Oblidem-nos de tot això. En realitat, Rodin utilitza la matèria inerta per apropar-nos a allò que demostra que estem vius: el cos i la seva capacitat per reflectir els estats de l’ànima. És amb aquesta actitud amb què hem de trepitjar l’exposició. No veiem guix, no veiem bronze. Veiem pell i veiem ànima.

La Fundació Mapfre de Barcelona és al Carrer Diputació, 250

Enguany fa cent anys de la mort d’Auguste Rodin (1840-1917), un dels escultors més reconeguts de finals del segle XIX. L’escultor sentia fascinació pel cos humà, que dibuixava i modelava en totes les seves vessants expressives: el dolor, la violència, l’erotisme. I és que si l’artista se sentia fascinat pel cos no era per la seva forma física, sinó per com la pell i el múscul poden mostrar els estats d’ànim.

Aquesta obsessió per expressar sensacions pures és una aspiració de l’època. Així ho explica el catedràtic Rafael Argullol, que posa l’exemple de Vincent van Gogh, que volia capturar l’essència de la llum, o d’Edvard Munch, que a El crit no volia pintar un home que cridava sinó el crit mateix. Per tant, l’escultor no és un cas aïllat. Pensem en una de les seves creacions més importants: El pensador. Rodin evitava respondre la pregunta “En què pensa el pensador?”, fins que en un moment donat va declarar que la figura no pensa en res, sinó que reflecteix l’acte mateix de pensar.

A la Fundació Mapfre hi veiem més de 150 obres, i totes elles persegueixen aquesta recerca de l’essència. Però d’on surten, aquestes peces, i què tenen a veure amb una porta, tal com explicava al principi?

La porta de l’Infern tal com es mostra al Museu Rodin | Foto: Musee Rodin

La porta de l’Infern

L’any 1880, Rodin va rebre l’encàrrec de fer una porta decorativa, tot i que encara era un artista poc conegut. Havia passat gran part de la dècada del 1870 a Bèlgica, i va haver de lluitar per fer-se un lloc al Saló del 1877 amb la seva primera gran escultura, L’edat de bronze, que també podem veure a la Fundació Mapfre.

Així doncs, Edmond Turquet, sotssecretari d’Estat de Belles Arts, li va encomanar una porta que no estava feta per obrir-se, sinó per decorar. A més, havia d’estar adornada amb “baixos relleus que representin la Divina Comèdia de Dant”. Aquesta porta havia d’anar a la façana d’un museu d’arts decoratives que l’Estat volia crear a París.

De tota la Divina Comèdia, Rodin va optar per esculpir la part de l’Infern. Recordem que en l’apartat de l’Infern, que és el primer, Dant descriu la seva travessia per les regions infernals, per tal de traspassar-les i arribar al paradís, on retrobaria la seva estimada Beatriu. Durant aquest trajecte, Dant estaria guiat pel poeta llatí Virgili.

Fins aquí, l’anàlisi de la porta seria fàcil. La qüestió és que cinc anys més tard, Rodin va trobar una nova font d’inspiració en l’obra Les flors del mal, de Baudelaire, i va barrejar en la mateixa porta elements de la Divina Comèdia i elements de Les flors del mal. El resultat és una Porta de l’Infern complexa. La directora del museu Rodin, Catherine Chevillot, explica que un investigador ha destinat 10 anys a estudiar-la.

De fet, Rodin va trigar vint anys a construir la Porta de l’Infern que veiem ara, i tot i això, va morir sense acabar-la. És una obra que recorre la seva carrera de principi a fi, i que permet veure les seves diferents recerques estilístiques.

Com dèiem abans, aquesta obra és una porta enorme on trobem enganxades diverses escultures. Entre elles, El bes i El pensador. Sí, és veritat: aquestes peces es mostren sovint de forma individual, no com un conjunt escultòric. I aquesta va ser una de les decisions de Rodin. Tot i que les escultures les creava per encaixar dins la porta en qüestió, ell els hi donava autonomia i les mostrava també per separat.

Així doncs, dins la porta hi trobem 200 obres que en conjunt mediten sobre la història de la humanitat, però que és molt probable que hagueu vist per separat, com observem també a la Fundació Mapfre.

Segons Pablo Jiménez Burillo, director de Cultura de la Fundació Mapfre, l’obra de Rodin ens comença a mostrar ja el camí que l’art seguirà posteriorment. És precisament en el fet que l’escultor construeixi tota la porta per a després deconstruir-la i fer funcionar les peces per separat, en què veiem un avenç dels moviments artístic següents: “Rodin ja veu la desintegració de l’obra”, apunta Burillo, “Incorpora el devenir en les seves peces, que deixa que quedin marcades pel pas del temps”.

Això últim explicaria per què Rodin odiava els restauradors, tal com detalla Jiménez Burillo: no volia que l’obra fos perfecta. De fet, Chevillot destaca que la recerca de Rodin encara no ha acabat, perquè cent anys després, encara es descobreixen coses de l’artista. “Això demostra la seva importància”, conclou la directora del Museu Rodin, una importància que només descobriran aquells que s’atreveixin a abocar-se a la porta de l’Infern. Carrer de la Diputació, 250, Barcelona.