La polèmica Garolera: sumari del cas

16.05.2014

Narcís Garolera, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, acaba de publicar a la revista Els Marges un article titulat ‘El català que ara es parla’. La revista tot just s’ha distribuït però de seguida ha encès un intens debat que de ben segur portarà cua. Us oferim aquí el sumari del cas.

Narcís Garolera

Garolera, editor de l’obra de Verdaguer i Sagarra, està esgarrifat davant la progressiva degradació de la llengua que percep dia a dia llegint diaris en català i escoltant la ràdio o la televisió. I en el seu article dispara amb molta munició. A Núvol ha encetat un debat en què han participat també Pau Vidal, Oriol Ponsatí-Murià, Roser Atmetlla, Xavier Serrahima, Ignasi Moreta, Meritxell Lavall i Enric Gomà. 

Segons Garolera, “el problema no és que els mitjans que s’expressen en català (premsa, ràdio i televisió) ho facin sense aplicar la normativa vigent, sinó que la llengua que fan servir –en les traduccions automàtiques dels diaris bilingües, en les adaptacions al català dels anuncis creats en castellà, i en les transmissions radiofòniques o televisives en directe– mostra un desconeixement de les possibilitats expressives de l’idioma (sobretot de les formes vives i populars) i una clara ignorància dels nivells lingüístics (estàndard, culte, col·loquial…)”.

A l’alarma de Garolera, ha respost de manera contundent Oriol Ponsatí-Murlà, editor de La Ela geminada i professor de filosofia a la UdG, amb un article titulat ‘El català que ara el Garolera ens vol fer parlar’. Referint-se a Garolera, Ponsatí-Murlà adverteix que ara “el Setè de cavalleria de la llengua catalana torna a irrompre en el camp de batalla per frenar la barbàrie dels indis catalans, que enraonen com els dóna la gana i no mostren cap mena de respecte per la llengua de Verdaguer.

“L’apocalíptic té les de perdre d’entrada. Massa mala premsa. La prova és que ni tan sols una persona entenimentada com Oriol Ponsatí-Murlà (a qui no conec personalment però que escriu prou bé per merèixer tot el meu respecte) evita de caure en la temptació de la ironia: el Setè de cavalleria contra els indis bàrbars. Dolents (els filòlegs repressors i eixuts) contra bons (el parlant sempre alegroi que no té culpa de les animalades que diu). Massa fàcil. El ditirambe irònic, reconeguem-ho, fa de bon llegir, però és estèril”, apunta Pau Vidal

L’editor de Fragmenta, Ignasi Moreta, també ha respost Ponsatí-Morlà amb Nou aforismes lingüístics, en què posa les coses al seu lloc amb una brevetat encomiable. “La bel·ligerància d’un text polèmic ha de correspondre a la càrrega de profunditat dels arguments que conté. Discutir tan sols sis dels centenars d’exemples adduïts per Garolera no justifica una filípica. Parturient montes…”, diu Ignasi Moreta.

Enric Gomà ha respost tot just avui l’article de Garolera obrint el compàs, amb un article titulat Degradadets i alegrets. Segons Gomà, “Garolera se centra en el català elèctric, que reuneix l’imprès, l’herzià i l’electrònic, i no pas en el català dental (aquell en què pots apreciar la dentadura del teu interlocutor mentre enraona i que, si bades, et pot deixar esquitxat de capellans). Però alhora ens il·lustra en com el català elèctric influeix en el dental.”

L’escriptora i professora Roser Ametlla expressa amb preocupació que els seus alumnes “pertanyen a la generació dels ningun, dels això olora bé i dels es fica contenta. Ells són el futur. Un futur que diu coses com aquestes (i moltes d’altres) quan s’expressa en la “llengua vehicular”. Tot i que això tampoc no passi gaire sovint perquè la seva llengua –diguem-ne– de ‘relació social’ és el castellà”.

“Si deixem de banda el goig artístic que ens suposa, una de les majors satisfaccions de llegir les obres (i les traduccions) dels autors que ara voregen o superen per poc la quarantena és comprovar com amb quina naturalitat i autenticitat flueix la nostra llengua entre les seves mans. Mentre els que han viscut la repressió cultural franquista segueixen —seguim— (massa) preocupats per evitar caure en cap dels dos extrems de la balança (el botiflerisme lingüista servil i el classicisme engavanyador), els autors d’avui fan el que han de fer: s’alliberen d’una responsabilitat que no els pertoca, que ha llastat més del compte tants i tants autors catalans, i es dediquen a escriure; i, escrivint tan bé com poden, fan avançar la llengua”, explica en el seu article Xavier Serrahima.

Finalment Meritxell Lavall, filòloga, a l’article Llengua i cultura apunta que “la llengua catalana està estretament lligada a la cultura catalana. Una es nodreix de l’altra. Això significa que si ens carreguem el català, per la mandra de fer-ne aprendre l’ús correcte als seus parlants, provocarem la desaparició de l’altra”.

El cap de setmana encara ha estat animat. Divendres Ponsatí-Murlà va respondre als ‘Nou aforismes lingüístics’ d’Ignasi Moreta amb un article titulat nou (+un) aforismes. Dissabte Moreta li va tornar a contestar amb l’article ‘Entre la llengua i la literatura‘, que acabava dient: “Sospito que Verdaguer sabia més català que Ponsatí-Murlà i jo junts”.

Avui dilluns Magí Camps, Cap d’Edició de La Vanguardia, ha respost amb molt fair play des de Grup Godó amb un article en què es posiciona a favor de Garolera i fa una confessió entranyable. Podeu llegir l’extracte d’aquest article a Núvol. Albert Pla Nualart, Cap de Llengua del diari Ara, ja ha anunciat que respondrà i que la seva intervenció serà molt més bel·ligerant. El debat continua doncs, ara ja del tot externalitzat.

Podeu continuar llegint aquí.

Respon a Montserrat Torres Nadal Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Fa 100 anys et passejaves per Barcelona i només senties català. El català de la gent gran en general és més ric que el de la gent jove, no només pel vocabulari i les frases fetes: les esses sonores (no és igual “els astres” que “els sastres” o “els avis que els savis), els pronoms febles (-Quantes galetes tens? – EN tinc tres; Quan aniràs al cinema? -HI aniré demà)… Ahir al Canal Super 3 hi havia una entrevista d’en Jaume Barberà a l’economista Becerra. L’economista parlava en català, i en Barberà li anava dient coses en castellà. No sé per què ho feia. Moltes vegades penso que algú hauria de dir-los als catalans que si els catalans no parlem en català quan som a Catalunya, adéu a la nostra identitat. Algú els hauria de dir que el franquisme s’ha acabat, que tenen dret a parlar en català, que el català és la llengua històrica, la que “aquí hi era abans”…
    Vejam si de tant en tant llegiu algun bon llibre en català, llegiu Josep Pla, Mercè Rodoreda,…

  2. Em sembla interessant aquesta polèmica i crec que hi ha d’haver caps de brots que pugin rectes perquè la capçada no s’escampi massa. L’arbre ha de créixer amunt i es veurà de més lluny. Cal que sigui una llengua normal però genuïna si pot ser. I que sigui científica i poètica i narradora.

    • Moltes gràcies, Joaquim, per compartir la meva idea que la correcció lingüística no ha de fer perdre la genuïnitat idiomàtica de la llengua. Moltes vegades, els entrevistats parlen més bé el català que no pas els entrevistadors, que fan servir un estàndard empobrit, sense distinció dels “nivells” de la llengua (culte, estàndard, col·loquial, dialectal…). Vejam si aquest debat fa prendre consciència als professionals dels mitjans de la seva responsabilitat lingüística. L’escola necessita, com mai, el suport dels mitjans de comunicació en la difusió d’un bon català.

  3. Fins ara no m’havia vagat de llegir l’article de Narcís Garolera a la revista Els Marges: només havia anat seguint tota aquesta polseguera que se n’ha derivat, sobretot arran de la combativa rèplica d’Oriol Ponsatí-Murià. Un cop llegit l’article, m’afanyo a dir que faig costat al doctor Garolera en la gran majoria d’exemples que fa servir per il•lustrar i denunciar l’empobriment galopant en què està immers el català que ara es parla i s’escriu, tant en privat com en públic; i que, per descomptat, subscric sense reserves la tesi i el diagnòstic que hi ha darrere aquesta llista tan generosa d’exemples.
    He dit que li faig costat “en la gran majoria d’exemples”, de la qual cosa es desprèn que amb la modesta minoria restant no hi acabo d’estar d’acord, però ara això no fa al cas.
    Només em vull centrar en un detall biogràfic: no conec Narcís Garolera personalment, però internet m’acaba d’informar que som ben bé de la mateixa quinta.
    I què? Doncs que tots dos vam aprendre a parlar durant els anys més hostils per a la nostra llengua materna. Uns anys en què, en aquest país, la majoria de la gent pensava en català i cometia unes catalanades descomunals quan es veia obligada a traduir-se a la “lengua del Imperio”. Uns anys en què el catalanoparlant més illetrat s’expressava amb un bagatge de recursos genuïns i amb un control dels pronoms febles (sense saber tan sols què era un pronom, ni feble ni robust) que donaven mil voltes al lamentable engendro que xafa actualment un percentatge tan elevat dels productes de l’escola catalana. Paradoxes de la història.
    Dit tot això, goso concloure —i l’interessat em guardarà de mentir— que el fet més decisiu perquè a Narcís Garolera li grinyoli tant aquesta llengua embastardida que encara anomenem català no és que sigui doctor en filologia, sinó que és un parlant que va néixer el 1949 i que té prou memòria, prou sensibilitat idiomàtica i l’orella prou afinada per denunciar el que denuncia.
    No sé quina edat té Oriol Ponsatí-Murià, però n’he vist fotografies i, si no és que es conserva molt bé, diria que Narcís Garolera l’avantatja en unes quantes dècades. I, en aquest país i pel que fa a la condició de parlant, molt sovint la veterania és un grau.

    • Benvolgut Joan,
      T’agraeixo molt el teu comentari sobre el meu modest article i els comentaris que ha suscitat entre els lectors d’aquest digital. Escric per confirmar-te la hipòtesi que formules sobre l’edat dels opinants, decisiva a l’hora de parlar del català.
      Tinc 64 anys (50 dels quals he dedicat a l’estudi i l’ensenyament de la nostra llengua) i el professor Ponsatí va tenir la sort de néixer en un règim de llibertats (el 1978).
      La paradoxa, però, és que tu i jo (i tots els de la nostra edat), vam tenir la possibilitat d’aprendre un català bo, genuí en tots els registres, de boca dels pares i els familiars, i de la gran majoria de parlants (també barcelonins), que tenien el català com a llengua habitual de comunicació.
      Els nascuts en democràcia, en canvi, han pogut aprendre la normativa de la llengua a l’escola i a l’institut, però no han viscut “en català” com nosaltres, que, a més a més, ens hem dedicat professionalment al conreu literari de la llengua (jo en la docència, i tu -si ets qui em penso- en la traducció de bons escriptors anglesos, en excel•lents versions que he tingut el plaer de llegir o escoltar (al teatre).
      Als joves els ha tocat viure una època globalitzada en què les llengües s’interfereixen molt més que en la nostra, amb conseqüències nefastes per a un ús complet, en tots els registres, de la llengua que ens defineix com a catalans.
      És difícil, doncs, que ens puguem entendre si parlem del català. En l’article que ha aixecat tanta polseguera (que jo no em podia ni imaginar), la diferència generacional és decisiva. Joves i grans no tenim la mateixa percepció dels fenòmens lingüístics (tampoc dels socials i polítics), i això explicaria, potser, les posicions oposades en la visió dels problemes, i la virulència d’un debat que no hauria d’haver ultrapassat el llindar de l’objectivitat i la raó científica.

      • Sobre la influència de la qüestió generacional en la correcció del català que es parla, que m’interessa com a nascut l’any 79 i en tant que docent, quin paper creuen que hi té, o hi ha tingut, la lectura? Dels seus comentaris, entenc que consideren que la llengua estava més viva abans, quan, com opina en Joan Sallent, la majoria dels parlants “pensava en català”. Però què en pensen, dels hàbits lectors? En la seva experiència, a banda de pensar -i potser parlar- més en català, es llegia també més en català abans? O potser, simplement, es llegia més? No es tracta tant d’una qüestió de xifres de vendes, edicions, etc., sinó d’hàbits. En la meva breu experiència, els errors i la falta de cura amb el llenguatge tenen una correlació directa amb les escasses lectures dels alumnes –fins i tot, o alarmantment, a nivell universitari-, una circumstància que afecta, cal dir-ho, a totes les llengües.

  4. Retroenllaç: De pronoms, enderrocs i Alter Cola | Òlsmut

  5. Retroenllaç: Ni envaixellar-se ni encastellar-se