[Video] Denise Desautels a Barcelona

11.11.2014

Denise Desautels (Mont-real, 1945) és una de les figures més destacades de la poesia quebequesa contemporània i de tota la poesia del nord d’Amèrica. Membre de l’Acadèmia de les Lletres del Quebec i de l’Ordre de Canadà, ha escrit més de quaranta llibres de poesia —sovint en diàleg amb artistes visuals—, guions radiofònics i peces teatrals, i el volum de narracions Ce fauve, le Bonheur. La seva escriptura ha estat reconeguda amb els premis literaris de més prestigi del seu país i de la francofonia. Podeu veure aquí el vídeo de la lectura que va fer a l’Arts Santa Mònica el dia 17 de novembre de 2014.

En català comptem amb dos dels seus llibres traduïts: Tomba de Lou (2011) i Sense tu, mai no hauria mirat tan amunt (2014), dues peces angulars, capitals en l’escriptura de Desautels.

Voldria començar aquesta lectura citant i recordant Isabel Núñez, que havia pouat amb rigor en l’obra de Desautels. Deia Núñez, referint-se a l’autora: «A les pàgines de Denise Desautels hi ha la felicitat del món perdut, on l’amor ressuscita en l’escriptura (…) Hi ha la mort presència-absència, i el pas del temps, no cronològic sinó intern (…) El dol amorós és també una celebració de la vida viscuda: l’escriptura és qui fa el treball del dol.» I és que tota l’obra de Desautels és creuada pel desig de foradar secrets privats i públics per arribar a l’origen dels problemes, per intentar guarir les ferides derivades de les col·lisions familiars, dels conflictes col·lectius. Els textos fan recular (superar?) el dol: així el dolor esdevé dolçor, tan sols afegint una lletra. I és l’escriptura.

L ’obra de Denise Desautels, com ella mateixa ha escrit, és un treball d’arqueologia de la intimitat, un furgar les capes de la memòria i les nafres acumulades amb el temps. Unes excavacions cap avall, sempre burxant l’endins, per tractar de comprendre i de comprendre’s. En aquestes excavacions hi ha dolor i hi ha dol. Remoure les cortines del record pot fer mal, però, com deia la Gitanette de Colette, «el dolor em fa companyia»: Sísif feliç?

En els seus textos Desautels ho dóna tot, es mostra tal com és, sense subterfugis ni mentides. Sap que escorcolla un camp de mines i que només la veritat nua, descarnada, pot evitar el desastre: «Ho diré tot. Tota la veritat. Ho juro. No tinc res a amagar. Però em fa por que això se sàpiga (…) No vull mentir —encara que la meva veu és / més dolça quan menteixo», ha escrit a Le cœur et autres mélancolies.

Desautels proposa al lector gosar sotjar els aspectes més desconeguts de l’inconscient de l’experiència (translingüística) poètica per remoure la seva consciència de lector i convertir-lo en actor i cercador de sentits i de noves experiències a través del text. Cal llegir els textos de Desautels en veu alta per adonar-se del ritme prodigiós i de la respiració interna d’aquesta lancinant prosa poètica.

Traduir Denise Desautels ha estat, alhora, un repte i un plaer: el repte de girar al català una escriptura plena de matisos —d’interpretacions, doncs—, de referències implícites, d’ambigüitats i de complexitats de tota mena, amb una riquesa lingüística d’altíssim nivell. I també ha estat un plaer: el de la reescriptura. Si «l’escriptura és això: la ciència dels gaudis del llenguatge (…) d’aquesta ciència només hi ha un tractat: l’escriptura mateixa», com deia Barthes, no hi ha gaudi més gran per a un traductor que acarar-se amb un text de gran qualitat, intricat, que impliqui un intens grau d’atenció i de treball. De goig acomplert.

Denise Desautels.

Denise Desautels.

La passió per l’escriptura omple la vida de la poeta Desautels. Viure: és a dir, escriure: què fer, sinó?

Escriure «per donar un sentit més pur als mots de la tribu».

Escriure per «mirar de veure-hi clar».

Escriure com una forma de revolta contra la nostra finitud, contra el pas inexorable del temps, contra la mort propera.

Escriure com una de les estratègies per passar comptes de la pròpia història.

Escriure, aparentment, a raig, amb un estil depuradíssim.

Escriure amb la ràbia i l’orgull d’un jo femení que s’autoafirma.

Escriure sobre l’amistat profunda, per sempre.

Escriure per esvanir les ombres internes.

Escriure amb l’emoció d’un viatge a través del temps per retrobar el propi temps.

Escriure sobre el passat, sobre la infantesa, sobre la memòria.

Escriure sobre els enigmes de l’endins, que sembla un pou profund de vidre fosc.

Escriure sobre les ferides dels conflictes familiars.

Escriure amb una musicalitat i una lluminositat extremes.

Escriure a través de la repetició i de l’enumeració exhaustives: que res no quedi per ser inventariat.

Escriure sobre el dolor de (sobre)viure després de la pèrdua.

Escriure sobre la fragilitat d’un(a) mateix(a), potser com a darrer simulacre enfront de l’esqueixament.

Escriure sobre la vida que continua sense l’altra: una vida que pren consciència de la nafra inguarible.

Escriure per fer present la llengua-dona.

Escriure sobre el llibre que escriuràs, inventant una allau de visions.

Escriure per habitar una cambra pròpia, amb eco.

Escriure contra les ferides del dolor, de la mort, de la separació. De la desaparició.

Escriure escriure.

Escriure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Gràcies per aquest comentari, que obre una mica més les portes de l’escriptura poètica de Desautels. He llegit “Sense tu mai no hauria mirat tan amunt” i he quedat embadalida amb la cruesa del “récit” i la bellesa amb què aquest progressa.
    No em perdré, si puc, cap dels actes que s’anuncien!