La poeta Berta Piñán a Barcelona Poesia

28.04.2018

Sempre parlem per boca d’altres, i amb mots d’altres: només els rucs o els egòlatres (i els rucs egòlatres, és clar) es creuen originals. Així, no té res d’estrany que de vegades trobem escriptors mig cosins nostres (o això ens agradaria) en altres llengües, grans com l’anglès o encara més menudes que la nostra. De tant en tant, a més, tenim la sort de coneixe’ls, i ens ho fem venir bé per mirar de traduir-los, perquè no hi ha millor camí de reescriptura que la traducció. Aquest es el cas de l’asturiana Berta Piñán, de qui anys enrere es va publicar Un mes i altres poemes (a les Edicions de la Guerra de Denes Editorial). Ara acaba d’aparèixer el seu darrer poemari, La ferida (en asturià, La mancadura) a l’esplèndida sèrie Trucs i Baldufes dels pollencins El Gall Editor. Piñán participa al Barcelona Poesia (llegint el 12 de maig al Museu Marès al costat de Xavier Farré). Si no la tingués tan a prop us la recomanaria sense prejudicis. Com que la tinc tan a prop, us la recomano amb prejudicis i tot. Llegiu Piñán.

La poeta Berta Piñán

 

Vet aquí un fragment extret de la “Nota de l’autora” i un parell de poemes:

“Gran part d’aquests poemes estan trets d’històries familiars, reconstruïdes, barrejades i reinventades des de la memòria poètica que tantes vegades menteix la realitat per crear-ne una altra fins i tot més veritable. Els noms, els llocs i els paisatges que els acompanyen també fan referència a una Astúries rural que s’explica i es reconeix en una llengua i en una cultura pròpies. En aquest sentit, i més enllà de les dades objectives o dels debats oberts sobre la seva categoria jurídica o legal, la llengua asturiana sobreviu com a vehicle d’expressió d’una subjectivitat col·lectiva que té potser la seva màxima expressió en una literatura moderna i rica que busca la seva pròpia identitat en un món complex i canviant. Per aquest motiu cada vers, cada paraula escrits en asturià contenen en ells mateixos una declaració de resistència davant de l’oblit i són, per això, ‘una arma carregada de futur'”.

 

Idiomes

En volviendo d’Alemania
compró pisu nuevu y muebles
de primera. Quería que too
fuera como enantes pero
meyor, con perres y tiempu
pa gastalo. Pero nada yera
yá lo mesmo. Cuando ella decía
güerta, los fíos repetíen
Gemüsegarten. Cuando ella decía
ríu, monte, ellos pronunciaben
Flüss, Gebirge.
Cuando ella decía casa,
ellos miraben, roceanos,
pa otra parte.

 

Idiomes

Quan van tornar d’Alemanya
va comprar pis nou i mobles
de primera. Volia que tot
fos com abans però
millor, amb quartos i temps
per gastar-los. Però res no era
ja igual. Quan ella deia
hort, els fills repetien
Gemüsegarten, quan ella deia
riu, muntanya, ells pronunciaven
Flüss, Gebirge.
Quan ella deia casa
ells miraven, recelosos,
cap a una altra banda.

 

Herencia

Deprendióme los secretos del arte
culinariu:
cómo bater la clara pa qu’esponxe,
qué facer pa que nun pique nos güeyos
la cebolla,
el sal y el formientu n’armonía
entemecío, los caciellos de zúcare
por persona y el puntu exactu
del aceite.
Esa foi la so herencia:
pesos, medides, proporciones,
tiempos de coción, trucos y
recetes de cocina.
Nun falamos muncho más
ella y yo toos esos años
nos que tuviemos xuntes.
Si esperaba otra cosa,
nada hubo. Nenguna señal
d’aprobación o siquiera
de reproche.
La nuestra fue, como tantes,
una historia de silencios.
Toles palabres nun diches
quedaren ellí, referviendo
a fueu lentu.

 

Herència

Em va ensenyar els secrets de l’art
culinària:
com batre la clara perquè pugi,
què fer perquè no piqui als ulls
la ceba,
la sal i el llevat en harmonia
combinats, les tasses de sucre
per persona i el punt exacte
de l’oli.
Aquesta va ser la seva herència:
pesos, mesures, proporcions,
temps de cocció, trucs i
receptes de cuina.
No vam parlar gaire més
ella i jo, tots aquells anys
en què vam estar juntes.
Si esperava una altra cosa,
no hi va haver res. Cap senyal
d’aprovació o ni tan sols
de retret.
La nostra va ser, com tantes,
una història de silencis.
Totes les paraules no dites
es van quedar allà, bullint
a foc lent.

Traducció de Jaume Subirana