La poesia també és música

Begoña Capllonch ha estat concertista de piano i cavicèmbal. Ara la música l’ha portat a traduir al català la poesia de Ronsard, que ha aplegat al volum Amors de Cassandra (Adesiara). Com passa amb tota bona traducció, són cinquanta sonets on la llengua catalana sona de vegades dolça, de vegades melangiosa, de vegades encesa, però sempre autèntica. 

La traductora de Ronsard al català Begoña Capllonch reivindica que la poesia també és música. En la presentació d’Amors de Cassandra de Pierre de Ronsard que acaba de publicar Adesiara, la traductora i professora d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra va argumentar amb deteniment i encert per què calia prendre’s la molèstia de restituir la rima, el ritme i els recursos estilístics en la seva versió catalana d’aquesta selecció de cinquanta sonets del príncep dels poetes francesos del Renaixement.

Aquest dimarts, a La Central del carrer Mallorca de Barcelona, Begoña Capllonch va començar la presentació de la seva traducció exposant obertament el seu punt de partença: “La música m’ha portat fins aquí”. En efecte, abans de dedicar-se a la investigació i a la traducció d’obres literàries, Begoña Capllonch va ser concertista de piano i clavicèmbal, i va ser integrant de la formació Gelosia d’amanti, que agrupava instrumentistes d’època i divulgadors de la música del Renaixement i el Barroc.
Amb un recorregut com aquest resulta fàcil d’entendre que, després d’haver afinat l’oïda i l’ànima, per a ella representés un sacrilegi extirpar la sonoritat a les paraules. “A la poesia, el so de les paraules fa que les abstraccions es sensualitzin”, va assenyalar. “El poeta ha arranjat deliberadament les seqüències sonores, les rimes no són coincidències fortuïtes, sinó que creen contextos que ajuden a cisellar el sentit poètic”. És per aquest motiu que la traductora va haver de dur a terme una tasca ingent per trobar el ritme i la rima perfecta per cadascun dels sonets. Ho va fer convençuda, i més tractant-se d’un autor com Ronsard que, a pesar d’estar mig sord, conservava una oïda interna i una musicalitat lingüística excelsa. “Si em puc passar dies i mesos treballant la interpretació d’un compàs al teclat, també puc passar-me molt de temps treballant un vers”, explicava Capllonch. Per això potser, per a ella traduir Ronsard ha estat una experiència de vida: “Mentre estàs traduint és com si estiguessis llimant el teu esperit. Has estat atravessat per aquesta obra i ja no ets la mateixa persona”.

El resultat, com passa amb tota bona traducció, són cinquanta sonets on la llengua catalana sona de vegades dolça, de vegades melangiosa, de vegades encesa, però sempre autèntica. L’esforç d’encabir el català en l’esquema sonor dels sonets de Ronsard engrandeix la nostra llengua. És una notícia excel.lent que el alguns traductors es prenguin seriosament la musicalitat de les paraules, perquè en molts altres àmbits, a força de restar-li importància al to i al ritme, el llenguatge se’ns està quedant sec. Per tant, llarga vida als poetes i als traductors que saben que en la música dels versos hi ressona la vida.