La poesia experimental i els millennials

15.05.2019

Paraules reduïdes a lletres, el buit com a espai, grafismes voltant pel full. Els poetes experimentals de després de la Segona Guerra Mundial volien jugar amb el llenguatge, reduir la grandiloqüència i l’hermetisme de la poesia i barrejar-hi l’humor i la crítica social. Encara ara, el resultat marca una fita en el món tant de la literatura com de les arts plàstiques i del disseny, ja que propugnava una idea molt visual, informal i gràfica d’entendre la comunicació verbal. Les possibilitats expressives de les lletres que s’imprimeixen en pantalles, abans de les pantalles.

Eugen Gomringer, “En silencio” (1954)

Tot això ho explico perquè a partir d’avui podeu veure a la Fundació Joan Brossa l’exposició La xarxa al bosc, que repassa la poesia experimental a Europa i Amèrica entre els anys 1946 i 1980 i destaca el paper de Brossa en relació a aquest panorama internacional en què ell encaixa perfectament, junt amb dos poetes catalans més, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet. La mostra, que és l’aportació més important de la Fundació a l’Any Joan Brossa i que està comissariada pel poeta Eduard Escoffet, evidencia diverses curiositats.

Destaco les meves dues preferides: primera, que la tendència de la poesia experimental va sorgir alhora en diversos territoris, en molts casos allunyats i no interconnectats, a causa del fet que després de la Segona Guerra Mundial la crisi del llenguatge va estendre’s arreu. Poden les paraules representar fidelment la realitat? L’expressió verbal té límits? Wittgenstein, què has fet!, dirien alguns, però l’horror i la dificultat de creure i, per tant, de verbalitzar, la manca d’humanisme de les guerres també té molt a veure amb el descrèdit de la paraula. Culturalment, la crisi del llenguatge estava en l’aire d’una manera abstracta però brutal, i això explica per què en indrets com Catalunya va sorgir gent com Joan Brossa, fins i tot trobant-se en un context repressiu franquista que aïllava el territori de la modernitat exterior.

La segona curiositat de l’exposició és que, com explica Escoffet, aquesta poesia “és més digerible pels millenials d’avui en dia que per la gent de l’època, que pensava que seria un invent passatger”. La poesia experimental es va avançar a l’imperi de la comunicació en què vivim ara i va entendre que calia portar a l’extrem la idea que el llenguatge no només té un valor denotatiu o connotatiu, sinó també estètic, i que la forma i la disposició incideixen en el poder de transmissió de la parla.

Ara bé, a diferència del pop, la poesia experimental no va dirigir-se a les masses a còpia de treure suc dels valors mercantilistes de les noves estratègies de comunicació, sinó establint un contacte directe i ràpid amb el lector. Per aconseguir-ho, en comptes d’empolainar el llenguatge, van decidir desconstruir-lo. La intenció de la poesia experimental, i sobretot del corrent anomenat “poesia concreta”, on destaca Eugen Grominger, era reiniciar el valor de la poesia amb unes formes obertes i arriscades, fugint de l’elitisme i de la inaccessibilitat i barrejant-se amb la tecnologia i la política. Qui vulgui comprovar-ho, pot fer-ho amb calma, perquè la mostra, molt recomanable, dura fins al 29 de setembre.