La poesia de Jacint Verdaguer al cim de la música

4.05.2018

Aquesta setmana s’ha encetat a Girona, organitzat per l’Escola Municipal d’Humanitats, el cicle de conferències ‘Del poema a la cançó’. Cada sessió (a les 7 de la tarda, durant quatre dimecres, a la Mercè) està centrada en un poeta, sobre el qual dialoguen especialistes i cantautors que n’han musicat parts de l’obra. A les pròximes setmanes es parlarà de Carles Fages de Climent, Joan Vinyoli i M. Mercè Marçal. Dimecres passat, el poeta que inaugurava el cicle fou Jacint Verdaguer, presentat per Carme Torrents, directora de la Fundació que porta el nom del poeta de Folgueroles, i pel cantautor solsoní Roger Mas.

Roger Mas

Verdaguer és un poeta tan gegant com els titans de la seva Atlàntida, l’autor que s’enfarigola, emocionat pel paisatge, aprofundint en la vida a través de la seva íntima relació amb la natura i les paraules. Torrents i Mas en van parlar amb tal passió, que jo vaig sortir de la xerrada amb desfici per reprendre les lectures verdaguerianes i escoltar sense treva les Cançons tel·lúriques. La directora de la Fundació Verdaguer va assegurar que el mossèn-poeta era l’autor més musicat de tota Europa, per davant de Schiller i Goethe, i que la seva influència és també gran en la cançó popular, com és el cas del Virolai i l’Emigrant, composicions que, un cop musicades, han adquirit tant simbolisme que n’han esborrat la rellevància de l’autor.

Per altra banda, Verdaguer se serví de lletres tradicionals per incloure-les en les seves obres (les fades canten “Muntanyes regalades” a Canigó), que reconeixia com a llegat familiar i de país: “la mare fou la dona que amb la seva llet em féu mamar la poesia”. Roger Mas assegura que no existeix l’artista solitari i reinvidica la força de la tradició: per ell, tots naveguem com agafats en una massa pel riu del temps, embolicats en un pòsit comú, i l’artista és aquell que de tant en tant sura per ensenyar una part d’obra que no ha pas fet sol. El cantautor diu que el “fato” de Verdaguer no el deixa de meravellar: té una obra de varietat i mida colossal, amb un aspecte formal tan impecable i potent com el contingut, que el fa lleuger i còmode a l’hora de ser musicat. Admet que el va conèixer a fons a partir del llibre Al cel i que, dels deu discos que ha editat, el que conté els poemes de Mossèn Cinto (Cançons tel·lúriques) continua essent el seu preferit (al final de la xerrada, va interpretar “El comte Arnau”, del disc Irredempt, i “Plus Ultra”, de Cançons tel·lúriques). I el compara amb Blake, un altre autor que admira. Carme Torrents, enamorada i defensora fervent de la persona i l’obra del poeta de Folgueroles, en destaca la categoria d’universal, la poesia de gran volada dita a través d’un llenguatge col·loquial, molt original i innovador durant la Renaixença, en què l’artifici dominava la poesia.

“Verdaguer és el poeta més important de l’univers, tot i que ell (l’univers) no ho sap”: tinc apuntada aquesta sentència, però no sé a quin dels dos contertulians atribuir-la. L’assignaré a tots dos: sé que coincideixen (i jo també) en lamentar que la manca d’estat propi impedeix l’expansió de la nostra cultura més enllà de les fronteres nacionals. El franquisme (us recomano l’exposició “Verdaguer segrestat” que encara es pot visitar al Museu d’Història de Catalunya) intentà esborrar la transcendència de l’obra verdagueriana espanyolitzant la figura del poeta, una tendència habitual del govern central per minoritzar la nostra idiosincràcia i símbols: per mitjà de la destrucció o de l’apropiació. Un dels considerats creadors de la prosa moderna catalana, el geni impulsor i vivificador de la nostra llengua, no ha pogut redactar un En defensa pròpia de manera pòstuma.

Tenim sort que la seva veu encara troba ressò en directores de museus que estimen la cultura, en músics excepcionals que adoren la poesia, en lectors que defugen els prejudicis i amplifiquen perspectives, en tots els que poblem aquest país petit que es revolta contra cotilles culturals i polítiques. Tenim sort de paraules com les que diu el rellotge de sol de la plaça de Folgueroles, que ens recorden que “És l’hora de ser feliç”. I, sobretot, dels versos del gran poeta, per qui la poesia és “un aucell del cel que fa sovint volades a la terra”.