Més enllà de la geopolítica: la poesia serena de les dones afganeses

3.09.2018

Fins i tot allà on la barbàrie sembla haver fossilitzat, la poesia aconsegueix fer-se camí per esdevenir abric i refugi. Així viuen la lírica poètica les dones paixtus afganeses, com un espai d’alliberament on poden explicar el que senten amb franquesa, sense pors. Els seus poemes –els landais– tracten temes centrals com l’amor o la família. Són composicions anònimes, molt breus (un parell de versos generalment), sempre dipositaries d’un missatge serè i pur, impregnades de la bellesa que projecten les imatges evocades. Cap d’aquests landais (paraula que també dóna nom a una serp curta i verinosa) està disponible en català, però és aquí on l’Editorial Karwán entra en joc: vol omplir aquest buit amb la publicació del recull El suïcidi i el cant. Per fer possible l’arribada del llibre a les nostres estanteries, l’editorial ha posat en marxa un Verkami.

Camp de refugiats afganesos. | © Poetry Foundation

Valèria Macías, fundadora i editora de Karwán juntament amb Kamirán Haj Mahmoud (també són traductors), explica com van topar amb El suïcidi i el cant. “El 2006 vam descobrir la compilació, traduïda a l’àrab. El llibre original és de 1988. Ens van agradar molt els poemes perquè contenen una veu fresca, genuïna i desimbolta. En aquell moment, va quedar com un descobriment que ens agradaria publicar”. La primera publicació del recull va fer-se en francès l’any indicat i van comandar-la Sayid Bahodín i André Velter. La selecció es va publicar a Les Cahiers des Brisants. Gallimard la va reeditar el 1994 dins la col·lecció ‘Connaisance de l’Orient’.

Bahodín –polític, intel·lectual, folklorista i poeta paixtu– és qui recopila els landais. Tot i que el seu nom té certa presència a la coberta dels reculls editats, ell no ha escrit cap dels poemes: només els reuneix i presenta. És quan Bahodín abandona l’Afganistan (neix a Kabul el 1928), fugint de la Guerra Afganosoviètica (que té com a conseqüència la invasió del país per part de les tropes russes), que comença a interessar-se per la seva terra. L’emigració és massiva i ell, mogut per l’interès per les arrels, recorre els camps de refugiats afganesos que hi ha instal·lats al Pakistan, on comença a escoltar i aplegar part d’aquests poemes. Molts, és clar, parlen de la vida abans de la guerra.

“Bahodín guarda el recull com un projecte personal però li explica a André Velter [escriptor que ha conegut a França, on viu un grapat d’anys] que té aquest material. Velter es queda fascinat i acorden traspassar els poemes al francès algun dia”, explica Macías. El projecte es consuma i Bahodín lliura els textos en brut a Velter, que dóna una forma literària als versos de les dones paixtus, “una versió el més fidel possible”. La publicació serà pòstuma per a Bahodín, que mor assassinat (un crim polític) el 1988, pocs mesos abans de la sortida del llibre. L’edició de Karwán és una versió de la versió, traduïda per Margarita Castells.

Poesia oral i popular

Originalment els landais són poemes transmesos oralment. Dits en paixtu, una de les dues llengües oficials de l’Afganistan (l’altra és el darí, que prové del persa). El paixtu el parla un 50% de la població afganesa i també és cooficial al Pakistan, on el poble paixtu també té una presència poblacional considerable. El 2009 la llengua comptava amb gairebé 60 milions de parlants.

Hem dit que, en general, els landais són recitats, propagats a través de la veu, però avui hi ha altres maneres de fer-los córrer. Maneres com ara Twitter o Whatsapp (dístics units a fotografies). “Són composicions breus, fàcils de transmetre. Es fan servir per lligar o per explicar-se coses íntimes. És un gènere literari molt vigent, molt arrelat”, amplia Macías. És, en definitiva, poesia popular. “Als camps de refugiats encara es reciten en cercles femenins. Fins i tot, hi ha programes de ràdio que conviden als oients a trucar i recitar els seus landais”.

No és, però, un gènere usat solament per dones: “Els homes també reciten landais però amb menys freqüència. I els seus temes són molt diferents. Parlen a Déu, sobre l’exili, sobre política. Sobre assumptes que no posin en dubte l’honor i la virilitat, temes que no els comprometin personalment”.

Elles, en canvi, es posen en dubte. “Se senten lliures parlant de les sensacions que tenen, les aventures que han viscut, del que realment senten”. És un espai de llibertat, de vacil·lació i obertura: “És ella qui realment necessita aquesta espai. El món està configurat perquè només ell sigui lliure”. La llengua paixtu facilita aquesta expressió viva i senzilla dels landais. El darí, explica Macías, és la “llengua de cultura”, amb la qual es comuniquen coses més abstractes, pensaments expresssats amb més floritures: “És la llengua de la gent culta”. Els landais resten en la memòria col·lectiva.

Alguns exemples de landais són:

Si em beses a la boca, has de lliurar el cor. / Els qui del meu llit s’aixequen, hi deixen el cor en penyora.

¡Ves-te’n, amic meu, bon viatge i bon vent! / No ets més que un dels meus amants, ¡i en tinc cent!

¡Estimo! ¡Estimo! No ho amagaré. No ho negaré. / Mal que per això m’arranqueu totes les pigues amb un ganivet.

Com veuen, és la veu d’una dona alliberada –falsament alliberada–, sagaç, desitjosa i honesta amb el que li cou al fons del cor. La veu privada de la dona afganesa. Marginada al seu país, però també informativament a Occident: “És una zona que només ens interessa per qüestions polítiques, per allò que ens afecta directament, o indirectament. Ningú es pregunta que està fent aquesta gent i evidentment hi ha molt de moviment cultural. Participen en desenes de coses, en festivals, trobades culturals… No estem oberts a mirar més enllà del nostre melic; tant de bo hi hagi un canvi”.