La poció màgica de l’art

Fa temps que molts ens sentim decebuts per la poca capacitat i la nul·la voluntat que han demostrat els polítics espanyols per fer de la riquesa cultural i lingüística un patrimoni propi i un valor afegit. Tanmateix, no val la pena posar el dit a la llaga perquè el victimisme ja no ens cal i perquè fa massa temps que tenim pressa. L’art, en canvi, és l’antagonista perfecte de la voràgine en què estem tots submergits. En una representació el temps no existeix perquè, per uns moments, perdem la consciència de nosaltres mateixos i ens entreguem a allò que estem observant. És la consciència de l’instant (es veu que n’hem de dir mindfulness per ser moderns), que Occident ens ha venut paradoxalment com un producte «prêt à penser» però que fa temps que està inventada. En diuen música, pintura, arquitectura, dansa, literatura, i tot el que hi vulguin afegir. «Atura’t instant, ets tan bell». Aquesta és la fórmula que Goethe va fer pronunciar al seu Faust, en plenes negociacions amb el Diable, com a expressió del moment culminant, de plenitud. I això és justament el que passa quan ens abandonem a l’art, conjunció perfecta enre bellesa i teràpia, entre gaudi estètic i catarsi.

El passat dijous 8 de desembre vam tornar a viure a Rennes un d’aquells moments catàrtics que només el bon art, i especialment la música (de la musique avant toute chose, deia Verlaine), és capaç de regalar-nos. Durant 90 minuts, a l’auditori Tambour de la Universitat de Rennes, l’orquestra renesa Melting Notes i els nostres estudiants d’espanyol i de català van aturar els rellotges a cop de música, de paraules i… de falç. Sí, sí, l’orquestra va tocar l’himne d’« Els Segadors » i els estudiants en van declamar la lletra davant d’un auditori d’unes 200 persones, moltes de les quals entraven en contacte amb el català per primera vegada. El programa de la vetllada no podia ser més eclèctic (i provocador, si ho volen): El gato montés, Danza ritual del fuego, Danza, Palindromía flamenca, Els Segadors, Cançons de mare i Preludio y danza del Alba. Dit d’una altra manera: «Que empiece la corrida» i «endarrere aquesta gent» en unes mateixes coordenades espaciotemporals i davant d’un públic bretó.

L’espectacle «Plegats/Conjuntos» tenia com a objectiu fer conèixer la crisi identitària que va viure Espanya ara fa cent anys, en l’època de màxima esplendor del cant popular i l’orfeonisme (l’orfeó de Barcelona va ser fundat fa 125 anys). Volíem explicar com la música es va fer ressò de tots aquests canvis socials, polítics i culturals de principis del segle passat i ho volíem fer plegats: estudiants, professors i músics. L’associació Inti Luna, els estudiants hispanistes i catalanistes, la directora del departament d’espanyol i jo mateixa, amb el suport de l’Institut Ramon Llull, vam treballar conjuntament per fer de l’espectacle el reflex de la nostra il·lusió compartida. I, si tenim en compte l’entusiasme de tots plegats, públic i organitzadors, diria que ho vam aconseguir.

«Estudio català perquè és una llengua important i perquè crec que per comprendre millor Espanya cal comprendre Catalunya i la cultura catalana». És la resposta de la Marie, una estudiant de segon any de carrera, a la pregunta d’un examen oral de fa uns dies. En un català més que notable, per cert. No és la primera vegada que em diuen això i no és la primera vegada que sento una barreja d’estupefacció i de tendresa. Em sembla d’una lògica tan aclaparadora com inaudita a casa nostra. De fet, darrerament penso que l’Espanya somiada, oberta i intel·ligent al marge del vincle polític que decidim tenir-hi, deu ser aquí, a la Bretanya. O potser viu, convertida en art, dalt d’un escenari, amb una orquestra imponent i un grapat de joves desacomplexats des d’un balcó recitant poemes de Machado i de Salvat-Papasseit. Per instants com aquests, sí que val la pena vendre l’ànima al Diable, no troben? Potser sí que la justícia és, en la majoria dels casos, poètica. Així sí: res no és mesquí, ni cap hora és isarda.