La pell eròtica del Montseny

7.05.2018

L’infraordre dels simis o primats superiors, que ens engloba, comparteix com a tret característic la imaginació sexual. Una conseqüencia d’aquesta mena d’imaginació i de la productivat de l’instint lingüístic és, entre els humans, l’existència de la literatura eròtica. Dafnis i Cloe, Les mil i una nits, Decameró o Deu pometes té el pomer són obres al servei del veritable “plaer de llegir” o “gust per la lectura”.

Foto: Arxiu

Els autors i autores del Grup d’Escriptors del Montseny (GEM), que se senten hereus d’una tradició d’escriptors fidels a aquest àmbit muntanyenc, esdevingut símbol patriòtic d’ençà del vagit poètic d’Aribau, han tret aquest any un nou recull de més de dotze relats. Entre el conjunt, destaquen plomes de solvència editorial com Ramon Gasch, Teresa Sagrera o Rosa Maria Pascual. Després d’explorar el gènere policíac o de misteri el 2014 i la fantasia i la màgia el 2016, ara s’han atrevit a conjuminar l’ambientació comarcal i el contingut eròtic o amatori.  Pàgines carregades d’intensitat narrativa que oscil·len entre el punt de vista psicoanalític, el porno satànic, l’existencialisme líric, l’esguard llibertí, la realització d’una fantasia o l’humorisme costumista d’ambició cosmopolita, entre una gamma encara més ampla, al costat d’una elegant maquetació amb motius vegetals. De moment, ens consten les presentacions de l’obra a St. Pere de Vilamajor (divendres 20 d’abril), a Sta. Maria de Palautordera (23 d’abril) i a Granollers al maig.

Tot seguit, us n’oferim el pròleg, sortit d’aquests mateixos dits que percudeixen les tecles i concebut a tall de preliminars a la lectura, per tal que en feu un tast:

«Quan els primers pobladors dels ja-saps-qui-mana més-llest-que-els-altres (atès que aquest és el nom que els susdits animals s’han posat a si mateixos) van arribar al Montseny, ho van fer com una colla de caçadors que empaitaven les preses fins a l’extenuació i després les sacrificaven, car els nous espècimens obtenien avantatge del fet de suar a través d’una pell que havia perdut la cobertura de pilositat que encara comparteixen la resta de cent noranta-dues espècies de micos i simis. Això va ser abans, molt i molt abans, que apareguessin els celtes que van representar els cercles concèntrics de l’aigua en l’estela megalítica de la Sitja del Llop, trobada en una cabana de pastor de pedra seca, al pla de la Calma. Deia que aquells possibles ancestres nòmades dels catalans actuals —i que duien barrejats també els gens dels neandertals de veus agudes, de vegades pigallats i pèl-roigs— es distingien dels altres primats homínids africans pel gran desenvolupament del còrtex prefrontal associat al raonament i a l’empatia i per la integració del processament de diverses àrees del cervell mitjançant l’ús de símbols. I ho demostraven posant paranys als exemplars de remugants que encalçaven, emprant rituals màgics —propiciatoris i endevinatoris, dels quals s’han conservat escenes de cacera a les parets de les coves—, parlant i fent música. És clar que la dotació cerebral extraordinària no podia ser l’única millora evolutiva de què gaudien. També tenien un penis més gros i desproveït de l’os que fa de bastó entre els altres cent i escaig parents, a fi de satisfer els canvis anatòmics experimentats per les femelles de locomoció erecta, menys ofertes que les dels mamífers que van de quatre grapes, i a les quals és més còmode estirar-se panxa enlaire o cavalcar elles mateixes el mascle en la còpula a fi de friccionar un clítoris també mancat d’os.

Abans que els mascles sentissin vergonya d’exhibir el fal·lus —per poder-lo protegir— o que en volguessin encobrir la funció d’emblema competitiu, havia servit una utilitat social discriminatòria, natural en organismes acostumats a l’esforç continu. El cos de corredors de fons que tenien aquells caçadors requeria una dieta rica en proteïnes, però que també fos prou variada. Elles collien granes i baies, arrels i fruita i se sabien desitjades en el moment de reunió de la banda tribal. Tenien uns pits i uns malucs ben destacats i eren en bona part responsables de la comunicació afectiva amb uns mascles més agressius que elles i que havien de conservar a prop mitjançant un cert tracte igualitari a fi que les protegissin i les alimentessin quan es trobaven embarassades. Quines estratègies d’aparellament seguien, per a un patró de conducta, com l’amatori, que posa en acció i combina la bioquímica de l’obtenció de recompensa, de la reproducció i de les emocions amb la capacitat social de transacció i la posició o statu quo dels actors dins un grup? Quins moments de desig grupal i quins de desig individual, quins d’imaginació i quins d’experiència hi devia haver en una espècie que tendeix a la formació de parelles estables? Quina influència hi va tenir un altre tret resultat de la selecció natural, l’instint lingüístic, en la pràctica amatòria? Va existir de bon principi un llenguatge verbal sexualitzat per estimular el desig i fer explícits els aprenentatges i les intencions? És cert, com sosté alguna teòrica del feminisme, que, en l’ús que fan les dones del llenguatge, només hi ha un gran tema al qual s’al·ludeix de forma continuada?

Sigui com sigui, les autores i els autors del Grup d’Escriptors del Montseny tan sols pretenen en aquesta ocasió estimular amb símbols lingüístics i artefactes literaris l’activitat dels mecanismes cerebrals amb què interpreteu el significat de les paraules i dels arguments narratius. No pas perquè orienteu l’activitat neural a la producció de secrecions cervicals i vaginals i que se us endureixin els mugrons o que experimenteu puixants ereccions, mentre en l’horitzó es retalla el perfil labial de la serra montsenyenca. Ja es poden imaginar de què sou capaços. Sinó per tal que copseu la bellesa del sexe, com ens fa agrupar, com ens emociona i com obre les ments de les persones. Es conformen, doncs, les autores i els autors del GEM, que us relaxeu, encara que us sentiu amb el cor accelerat d’excitació, amb dificultat d’alè i amb la pell nua bategant de gust i penseu que és bo de viure al peu de la muntanya.

Ja ho veieu, tenen ambicions ben modestes, però creuen que saben què us convé i per què. Encara més, ells esperen que recomaneu el llibre a romanços i a amistats. Que el consum del producte esdevingui o no una addicció depèn de vosaltres i de la vostra genètica. Tampoc no es fan responsables dels efectes benèfics ni dels perniciosos que podrien tenir aquests relats sobre el vostre hàbit lector o la vostra salut. Si n’abuseu és cosa vostra, perquè ells ja han començat a pensar en el següent llibre de narracions comarcals i com tenir-vos-hi enganxats i que no el pugueu deixar anar fins que us n’hàgiu empassat l’última ratlla.»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Estic d’acord que a la natura tot està molt ben pensat fins i tot perdre l’os… va ser una avantatge. La bosquerola emmascarada és un petit ocell que viu a Amèrica. Es caracteritza perquè llueix unes plomes negres al voltant dels ulls i d’un groc intens damunt del pit. Doncs top secret: Fa uns mesos, uns científics van descobrir que, a la zona de Nova York, les femelles preferentment trien per aparellar-se els mascles que tenen la taca groga del pit més gran i brillant, serà per ajudar a la causa catalana?.