La maternitat d’Elna: la pel·lícula

16.07.2014

Acabada la Guerra Espanyola, la Creu Roja va encarregar a la mestra i infermera Elisabeth Eidenbenz la posada en marxa d’un centre d’acollida per a dones embarassades, la majoria catalanes, recloses als camps de concentració francesos. A la maternitat suïssa d’Elna van néixer 597 infants, de 1939 a 1944. El 2007 el director de cinema Manuel Huerga va rebre l’encàrrec de Jaume Roures, director de Mediapro, d’explicar la història de la Maternitat, però el projecte de la pel·lícula continua en suspens. Visitem aquest “Patrimoni de la Maternitat”.

La maternitat d'Elna

A la maternitat suïssa d’Elna s’hi pot arribar amb cotxe o, vencent els temps dels AVE i els TGV, amb trens regionals. Primer, el rodalies que parteix de Barcelona, passa per Girona i arriba fins a Cervera (Cerbère). Allà, el viatger ha de mostrar el seu DNI a la gendarmerie, un gest rutinari que potser el Govern francès fa per recordar que les fronteres encara existeixen. Amb sort, s’enllaça al cap d’una estona amb un TER (regional) que pot tenir com a destins finals Perpinyà, Tolosa, Avignon… Des del tren, a una banda els Pirineus, a l’altra, el mar. Costa d’imaginar que entre aquest punt fronterer i un altre no gaire llunyà, el Pertús, van passar fa 75 anys unes 440.000 persones, republicanes la majoria, a peu, en carro, en camió, en el millor dels casos. Era finals de gener de 1939 i fugien de les tropes franquistes que havien entrat a Barcelona. El final de la guerra civil era a prop i la llibertat, molt lluny.

El tren s’atura a Argelers. Les platges d’aquesta ciutat, avui una de les viles franceses que més càmpings concentra, van ser el malson d’unes 200.000 persones. El Govern francès no esperava, aparentment, una fugida tan massiva. La retirada va tenir com a resposta els camps de concentració d’Argelers, Sant Cebrià, Barcarès, Ribesaltes.

La parada següent a Argelers és Elna. En sortir de l’estació demano a un noi d’uns vint anys com puc arribar a la Maternité. Em respon que “la maternelle és a prop, seguint uns carrers”. No, no, la maternité suïsse. “La crèche?” No vull anar ni a l’escola primària ni a l’escola bressol. El cap del Servei d’Afers Transfronterers i Catalanitat de l’Ajuntament d’Elna, Ricard Nieto, em comentarà més tard que aquesta resposta és una excepció. La Maternitat és coneguda entre la població. El cert és que l’oficina de turisme és tancada i enlloc no hi ha indicacions de com arribar-hi. Coincideixo amb una família catalana tan desorientada com jo.

Una carretera de doble sentit, estreta, molt transitada i sense vorals, separa el nucli urbà de la Maternitat, als afores d’Elna. Només saps que ets davant del museu quan hi has arribat.

L’edifici s’alça, majestuós, enmig d’un jardí que en una altra època havia tingut un hort conreat per les mares que residien a la Maternitat. En general, s’hi estaven uns quatre mesos, dos mesos abans del part perquè la mare es pogués alimentar bé i preparar-se, i dos mesos per nodrir el bebè.

Creu de Sant Jordi el 2006

El palauet, le Château d’en Bardou, va romandre tancat fins que el mestre vidrier François Charpentier l’adquireix el 1997. Comença la rehabilitació i el 2002 Israel atorga a Elisabeth Eidenbenz la Medalla dels justos de Nacions. La mestra reconvertida en infermera, que ja té quasi 80 anys, es retroba en alguns casos per primera vegada amb mares i fills nascuts entre aquelles parets. Els premis i reconeixements a la generositat de l’Elisabeth se succeeixen. El 2006 rep del Govern de la Generalitat la Creu de Sant Jordi i l’estat espanyol la Orden Civil de la Solidaridad. L’estat francès finalment li concedeix la Legió d’Honor el 2007.

La maternitat d'Elna

La visita és a punt de començar. Compro l’entrada i em donen el PASS Patrimoine 66, un llibret editat pel Consell General dels Pirineus Orientals que dóna dret a reduccions a 57 espais del patrimoni de la Catalunya Nord.

A la planta baixa, hi ha la recepció i una sala on es passa l’audiovisual (entrevista) en què l’Elisabeth Eidenbenz relata, emocionada, els anys viscuts a la Maternitat. Uns temps durs en què la incertesa colpejava tothom. L’Elisabeth havia fet de voluntària de l’Associació d’ajuda suïssa als nens víctimes de la guerra durant la Guerra Civil Espanyola. El 1937 arriba a Burjassot (València). Anys després, com que sabia parlar castellà, la criden de la Creu Roja suïssa per posar en marxa un centre d’acollida a les dones embarassades que sobrevivien com podien als camps de concentració del sud de França. Es volia garantir que tinguessin els fills i filles en unes condicions sanitàries dignes i l’Elisabeth, que havia vist la duresa dels camps, va acceptar, sense dubtes.

L’ajut de Pau Casals

El primer pis és l’escenari central de la mostra. Panells informatius, correspondència familiar, mapes i fotografies de l’època il·lustren la història de la Maternitat. Hi van néixer 597 criatures (212, el 1941!). En una sala adjacent hi ha tres cistells de vímet, a l’estil dels que es veuen en les imatges de l’època. La Maternitat podia arribar a tenir fins a un centenar de persones, entre el personal, les mares, els bebès i els nens petits de les mares embarassades. Personalitats com el violoncel·lista Pau Casals van aportar ajut econòmic i suport moral a la causa de la Maternitat, que era fer possible la vida i salvar d’un destí molt incert criatures acabades de néixer.

Al segon pis hi ha una mostra temporal de l’Escola Massana de Barcelona, de treballs inspirats en la Maternitat. També l’habitació de la senyora Isabel, com coneixia tothom l’Elisabeth Eidenbenz, amb vistes al Canigó, amb el cim nevat.

Només queda pujar una altra escala fins arribar a la terrassa, on un cartellet indica que no hi poden estar-s’hi més de cinc persones a la vegada.

Avui en dia, la Maternitat és freqüentada per públic català. L’any 2013 va representar del 60 al 65% de les 30.000 visites que hi van passar de l’1 de març al 31 de desembre, segons fonts del consistori. L’espai ha rebut recentment la classificació de Monument Històric a l’Estat francès del Ministeri de Cultura i l’Ajuntament d’Elna treballa perquè sigui classificada com Patrimoni de la Humanitat de la Unesco.

Endinsar-se en la maternitat suïssa, en el coratge de l’Elisabeth Eidenbenz i el seu equip, en les vides al límit de les mares als camps i el destí de les seves famílies és una invitació a la reflexió de les conseqüències de la guerra en dones i infants. Surts de l’edifici amb un nus a la gola i pensant que les dones són les grans perdedores de les guerres: són violades, pateixen pels fills, els germans, els marits, els pares. A la Guerra Civil Espanyola, Bòsnia, Iraq, a Síria…

Una idea de Mediapro basada en el llibre de Montellà

La historiadora Assumpta Montellà va escriure La Maternitat d’Elna, bressol dels exiliats (2005) tenint en compte el testimoni de 200 persones nascudes a la Maternitat. L’obra inclou relats tan emotius i esfereïdors com el de María García, que després de moltes vicissituds a causa de la guerra va tenir el seu fill i va treballar a La Maternitat durant més de dos anys, fins que el marit la va reclamar des de Mèxic. Va travessar l’Atlàntic en un viatge d’un mes i va trobar que l’home tenia una nova parella i esperava un altre fill. Va decidir viure a Mèxic, sense parella, amb el seu fill com a “motor” de vida.

La maternitat d'Elna

La investigació de Montellà va ser el punt de partida del projecte que Jaume Roures va encarregar el 2007 al director barceloní Manuel Huerga. Després de Salvador, el cineasta estava preparat per impulsar un nou treball i, fins i tot, pensava en “tres actrius principals, que no necessàriament havien de ser espanyoles”, com es pot llegir en el següent enllaç. . El cap del Servei d’Afers Transfronterers i Catalanitat, Ricard Nieto, al càrrec des de 2009, afirma que després de Huerga, els va arribar la notícia que el treball podia passar a la directora Isabel Coixet.

Mediapro, a través del gabinet de comunicació, s’ha limitat a manifestar: “el projecte segueix el seu curs”. Per a Ricard Nieto “el més trist és que aquesta història es mereix ben bé una pel·lícula com s’ha fet, sense pretensions, per exemple, amb La llista de Schindler”.

Hi ha diferents llibres sobre la història d’Elna, una obra teatral, però, per a quan la pel·lícula? Si la força de l’Elisabeth i de les mares que van haver de superar tantes atrocitats ha acompanyat les vides iniciades a la Maternitat, la història bé mereix un film que transmeti el testimoni de moltes dones a un públic ampli i sigui un exemple a seguir per les generacions actuals i les venidores.

Núvol agraeix a l’Ajuntament d’Elna i a la seva oficina de turisme la cessió de les imatges que apareixen en aquest reportatge.

Etiquetes: