La Passió segons Jordi Savall

18.03.2015

Encarar-se amb una Passió de Bach és un dels reptes més difícils per a qualsevol músic. Jordi Savall, un gran intèrpret, no ho havia fet fins ara. El resultat de la seva feina el vam poder sentir diumenge 15 de març al Palau de la Música. Va ser una Passió segons sant Mateu sòbria, plena i amb un gran sentit d’unitat. Savall i els intèrprets participants van sortir airosos del repte i el públic va quedar gratament complagut.

Jordi Savall © David Ignaszewski

Jordi Savall © David Ignaszewski

L’escenari del Palau es va omplir amb Le Concert des Nations, La Capella Reial de Catalunya, el Cor Infantil Amics de la Unió i els dos solistes principals: el tenor Jörg Dürmüller com a Evangelista i el baríton Matthias Winckhler com a Jesús, tots sota la direcció del mestre Savall. La resta de solistes es van barrejar amb La Capella Reial i Savall va optar per desdoblar-los, de la mateixa manera que va fer amb el cor, que el va situar en dos blocs, un a cada banda de l’orquestra. Amb aquesta disposició, vuit solistes es van repartir les àries, tot i que de manera desigual.

Cal començar lloant l’Evangelista del tenor suís Jörg Dürmüller. És un paper extremadament difícil i poc agraït, que requereix una gran resistència vocal, facilitat en els aguts i, sobretot, un fraseig immaculat. Dürmüller va fer gala de tots aquests atributs i va fer un Evangelista molt convincent i ple d’autoritat. Al seu costat hi havia un Jesús joveníssim, el baríton alemany Matthias Winckhler, que amb només vint-i-cinc anys va cantar amb una veu preciosa, vellutada, rodona, una línia elegantíssima i una gran homogeneïtat, tant vocal com estilística.

Els solistes van ser prou bons en general. Els que van tenir més protagonisme van ser el contratenor holandès Maarten Engeltjes i la soprano catalana Marta Mathéu. Engeltjes té una veu sòlida, bona tècnica i un fraseig elegant, però potser li va faltar un xic de legato i de calidesa que es va fer notar especialment a l’ària culminant d’aquesta Passió: l’«Erbarme dich», que va cantar amb una mica de fredor, tot i que tècnicament no se li pot objectar res. Marta Mathéu té una veu petita, però ben projectada i canta amb un gust exquisit i una línia en perfecte equilibri entre la sofisticació i la sobrietat. Va estar especialment brillant a l’ària acompanyada de flauta «Aus liebe will mein Heiland sterben», en què la soprano i la flauta van arribar a la comunió absoluta.

Cal destacar també les interpretacions dels baixos Stephan MacLeod i Matthew Brook i del tenor Thomas Hobbs, mentre que la soprano Ruby Hughes va fer un «Blute nur» molt insuficient i el tenor Manuel König no va ser capaç d’afrontar el registre agut. La mezzosoprano Margot Oitzinger va cantar amb una veu endurida i manca de vibrat.

Ara bé, el motor d’aquesta Passió va ser Le Concert des Nations, que va tocar de manera sòbria, amb una orquestra poc nodrida, sense virtuosisme ni manierisme i que Savall va dirigir a un tempo perfectament adequat a cada passatge. No és fàcil trobar el ritme adequat en una obra d’aquestes dimensions quan el compositor no ha deixat cap indicació de temps. L’altre gran protagonista va ser La Capella Reial de Catalunya, que Savall va disposar en dos blocs, com també fa Gardiner, de manera que el so queda molt ben repartit i permet jugar amb la meitat del cor a les àries amb acompanyament coral. El Cor Infantil Amics de la Unió va intervenir al principi i al final de la primera part, de manera molt efectiva i ben compenetrat amb La Capella Reial.

Així doncs, malgrat algunes petites imperfeccions, va ser una Passió segons sant Mateu absolutament encomiable amb una claríssima dimensió espiritual. El mestre Savall va superar el repte amb nota.