La passió segons Emili Teixidor

Emili Teixidor se n’ha anat a lligar boira i des de Núvol li desitgem un bon viatge. Pere Virgili ens ha enviat espontàniament aquesta fotografia esplèndida de Teixidor feta l’any 2003. Aquesta espurna de generositat del fotògraf, ara i aquí, no és més que un esqueix de la gran generositat del mateix Teixidor, que avui ens ha dit adéu. La mirada de l’escriptor, en aquesta imatge, revela una intensitat d’intenció, la intenció que va posar en totes les coses que va fer. Teixidor era un home apassionat, que es lliurava en cos i ànima a la seva feina. Parlava amb una certa urgència a la veu, sovint més depressa que no li permetia la respiració. Amb la seva passió transmetia la certesa que allò que explicava era important i necessari. Ara el recolliment final de l’Emili Teixidor, més que de consternació, ens omple d’agraïment per aquesta intensitat.

Se l’ha elogiat per La formiga piga i per Pa negre, però potser no s’ha remarcat prou que és un dels pocs autors que han sabut deixar petjada en lectors de totes les edats sense acabar encasellat. Ha estat un autor celebrat a les escoles i a les llibreries. Sovint, els autors de literatura infantil o juvenil queden atrapats per sempre en un territori del qual ja no poden sortir mai més. És frustrant, perquè molts d’ells, un cop han tingut èxit entre els  més joves, ja no se’ls permet de créixer amb els seus lectors. Teixidor era un autor d’una potència extraordinària i ha tingut una trajectòria prou dilatada com perquè els seus lectors s’hagin pogut fer grans amb ell, llegint primer Dídac, Berta i la màquina de lligar boira i després Retrat d’un assassí d’ocells.

Emili Teixidor ha aconseguit deixar petjada en tot allò que ha fet. Una de les seves facetes menys conegudes és la d’assessor teatral. Va formar part de l’equip fundador del TNC, al costat de Josep Maria Flotats. Ignasi Camprodon, que aleshores ja treballava al TNC, sempre explica que Teixidor llegia tots els textos que arribaven al teatre i els contestava. Repassava les revistes internacionals especialitzades i es prestava a corregir tots els textos que fes falta revisar. “Era accessible i proper”, recorda Camprodon. “Ja aleshores era un referent intel·lectual i ètic, amb un compromís indestructible. Era agosarat i no tenia pèls a la llengua”. Quan es va plantejar la possibilitat de fer al TNC Àngels a Amèrica, de Tony Kushner, que Teixidor ja havia vist a Nova York, la va defensar abrandadament, i no només per militància. “Amb aquesta obra ha passat igual que amb Agost. Focus tenia els drets però no es veia en cor de muntar-la i vam acabar fent-la al TNC, en bona part gràcies a la insistència de l’Emili Teixidor”.

De Teixidor podem dir també que tenia gestos discrets de generositat. Quan un autor era linxat injustament per la crítica, ell era capaç d’enviar un targetó amb una nota manuscrita animant-lo o felicitant-lo pel llibre, si li havia agradat. Després, les seves intervencions a la ràdio, apassionades i eloqüents, feien pensar en aquella frase bíblica que diu que “de l’abundància del cor en parla la boca”.

Un cop tot garbellat, del fons de la vida d’aquest nen de la guerra en surt Pa negre. La seva editora, Ester Pujol, sempre explica que el dia que va acabar de llegir l’original a casa seva gairebé va tocar el cel amb els dits. Pa negre és important per molts motius. En primer lloc perquè és una història que batega veritat per tots els porus. També per la naturalitat de la llengua, pel do de la paraula que demostra l’autor a cada frase. Se m’acut encara un motiu afegit, que té un component ideològic i que explica per què la pel·lícula de Virallonga va obtenir tants premis i elogis a les Espanyes. El cas mereix tot un paràgraf.

Hi ha un episodi a La plaça del Diamant, en què Mercè Rodoreda narra la visita de Natàlia a casa d’uns senyors burgesos catalans de dretes que busquen una minyona. Són una gent que no volen enrenou i que es treuen del damunt la Natàlia quan ensumen que el Quimet és milicià. És un capítol breu dins de La plaça del Diamant, però està magistralment inserit al centre de la novel·la per tal que el llarg monòleg de la Colometa no es pugui convertir en un relat unidimensional de bons i dolents i la novel·la en un al·legat demagògic a favor dels catalans. Teixidor en pren nota. Ell tampoc no cau en la demagògia de presentar els catalans en bloc com a víctimes de Franco, sinó que fa una dissecció molt ben feta del franquisme que portaven a dins aquells senyorets que van ser pusil·lànimes. L’obligació d’un escriptor no és defensar el seu país, ni tapar les vergonyes, sinó posar un mirall davant dels seus lectors perquè sàpiguen qui són i d’on vénen. I aquí Emili Teixidor ha estat a l’altura. A Madrid Pa negre va agradar, més enllà del seu indiscutible valor cinematogràfic, perquè el relat de Teixidor no tira pilotes fora i assumeix les pròpies esquerdes. Els castellans hi van veure un punt d’honestedat que els descarregava de part de la culpa.

Teixidor era de Roda de Ter i el seu recorregut vital ha estat un viatge per sortir de la boira. Pa negre és la darrera mostra d’aquest esforç per esculpir enimg de la boira el nostre enemic interior.