La paraula que ens construeix

“Escolta’m, escolta el meu silenci. El que dic no és mai el que dic i sí una altra cosa. Quan dic ‘aigües abundants’ estic parlant de la força del cos a les aigües del món. Copsa aquesta altra cosa de què en realitat parlo perquè jo mateixa no puc. Llegeix l’energia que hi ha en el meu silenci.” Clarice Lispector va deixar escrita aquestes línies magnífiques a la novel·la Aigües vives. Què estava expressant? “El que dic no és mai el que dic i sí una altra cosa.” Quan comuniquem una experiència no podem fer més que acostar-nos-hi, mai dir-la, el que hi ha darrere sempre va més enllà, però l’espai silenciós on no arriba la paraula també forma part de la paraula. Aquesta paradoxa del llenguatge, la distància que es crea entre com percebem la realitat i com és, ha trobat un desllorigador singular quan l’atén la literatura. Us ho explicaré.

Quan llegim, com ho fem? Quan llegim, com som afectats per les paraules? És una idea amb un llarg camí que la paraula ens construeix, que la paraula, el llenguatge, determina com copsem la realitat, i que també edifica aquesta realitat. Així, la paraula dona sentit al món, qui sap si el món té sentits per si mateix. És segur, tanmateix, que la llengua és una porta directa de la ment que entén. Així, la paraula un camí d’unió entre la facultat de percebre i expressar-se i la vida. Ara bé, com és aquesta capacitat de conèixer, de relacionar-se amb el món?

Atendre el món és atènye’l, i això demana una disposició adequada, plena. D’aquesta implicació n’hi diem atenció. Només una atenció eficient, contínua, sostinguda en el món pot portar a una comprensió profunda. De fet, atenció i comprensió són conceptes simultanis, i el saber n’és la seva qualitat. Cultivar l’atenció és el que han defensat les diverses tradicions de la meditació des de fa mil·lennis, i avui la psicologia, amb la certesa que la seva pràctica permet desenvolupar una cognició intuïtiva i sòlida, i tot un seguit d’estructures psicològiques positives.

A cap lector habitual de textos literaris no li sorprendrà que la literatura també fomenta la intuïció. El seu terreny és el del símbol, no l’evidència, i per ser abordada demana una mirada més contemplativa que analítica, més unitiva que parcial. Exposa la totalitat en la seva complexitat i no busca de resoldre-la, sinó que l’accepta i n’observa el dinamisme. La meditació també exercita una actitud semblant. Ressitua la percepció i porta a conèixer el mecanisme de la ment o la identitat, i la seva diferència amb l’atenció. Dilueix els abismes psíquics, i associa l’entendre amb l’estimar. Meditar ve del llatí medeor, ‘tenir cura’, quan meditem ens cuidem, tenim cura de.

El lligam entre literatura i meditació no és casual, tampoc, pel fet que la llengua literària ha sigut per segles el mitjà d’expressió de tradicions que hi han dipositat el seu saber i experiència. I a la inversa, la literatura, pel seu afany d’endinsar-se en tots els camps de l’experiència, ha arribat sovint als espais de plenitud que investiga la meditació.

Amb aquest esperit investigador i experimentador, els passats dies 12, 13 i 14 d’octubre, un grup de vint estudiants i docents dels Estudis de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona van participar en el curs “La paraula que ens construeix: pràctiques de lectura i escriptura meditativa”, en un entorn únic, la Casa d’Espiritualitat del Santuari del Miracle, al Solsonès. Va ser una formació que proposava una aproximació diferent a la literatura, des de la contemplació i la pràctica qualitativa de l’atenció. Una participant deia “Quan va ser l’última vegada que vas fer una cosa per primera vegada?”, “Vaig aprendre moltíssim de tot el que es va fer, però encara vaig aprendre més escoltant els meus companys.” I una altra, “Tres dies poden ser molt significatius si els dediquem a localitzar aquell lloc des d’on tot és una sorpresa i, des d’allà, escriure sobre qualsevol cosa.” Es va indagar en la lectura i l’escriptura com a pràctiques meditatives, en els fonaments psicològics i pràctics de la meditació, i també en lectures d’autors que convidaven a recórrer el mapa de la interioritat amb aquella atenció que fa saltar la sorpresa. Una altra participant va explicar que l’experiència “em va arribar fins al moll de l’os. Dins meu havia obert una porteta i n’havia llançat la clau en un abisme. I des d’aquesta porteta es va anar escolant una riuada de noves experiències: vaig meditar, quelcom que no havia provat abans i en el funcionament del qual mai havia cregut; vaig llegir i interpretar textos d’una manera en què no ho havia fet mai abans; vaig escoltar i cantar cançons que creia oblidades a la penombra rogenca del foc; vaig recitar poesia sota la branca d’un arbre, en companyia de dos amics; vaig escoltar pregàries espirituals davant les quals, malgrat no creure-hi, no podia evitar contenir l’alè davant del seu regust ancestral; vaig escriure repenjada a la paret de pedra d’una ermita deserta fins que es va fer fosc, i les últimes llums morades del cel havien donat pas a un aire fred que es movia entre els arbres. Semblava que el temps s’hagués deturat

Quan llegim, des d’on ho fem? Un dels motius pels quals la literatura reclama ser llegida és aquesta indagació, per ser viscuda, recreada per la paraula en un mateix. La literatura posa llum a la vida pròpia, i aquest és el combat de saber-se a un mateix abans de viure’s, saltar l’abisme de si mateix. Ho explica el poema VII de Cants d’Abelone de Joan Vinyoli:

Ningú no hi creu, ja gairebé ningú
no creu en l’esglaiosa
ruptura del mur, que es pugui eixir
per la clivella de la dura nou
de si mateix. Abolida presó.
Sóc neta, blanca fruita cargolada
com una orella. Per a quina fam?