La papallona i l’orgull de classe

3.05.2018

A la Fundació Antoni Tàpies exposen una papallona. Va néixer allà mateix aquest dimarts i es calcula que viurà tres setmanes. Es tracta d’un exemplar preciós, cal dir-ho, original d’Amèrica del Sud, gran i blau -en realitat no té pigment blau a les ales, és un efecte òptic-. Però què té d’artístic una papallona?

Buscant informació sobre l’insecte de la Tàpies com a objecte o subjecte artístic, tot el que he pogut llegir són tristes descripcions del que fa la papallona: ara puja, ara baixa, ara es queda quieta a la barana, ara obre les ales. I què? Més enllà de la mera descripció, quin és el sentit d’aquesta obra?

La instal·lació la firma l’artista barcelonès Daniel Steegmann Mangrané, que viu al Brasil, i que la presenta dins de l’impronunciable projecte “.’… ..’.”. I és una proposta bonica, però amaga alguna cosa a part de l’obvietat de la bellesa de la natura? L’única crítica que ha rebut és l’animalista, que reivindica que no està bé tenir animals en espais tancats i criar-los només pel nostre gaudi. Bé, podem parlar d’art per un moment?

A grans trets: després de la revolució francesa, els artistes van decidir que ja s’havia acabat això de penjar quadres en salons i de tractar temàtiques realistes, tal com manava la tradició burgesa. Va començar a gestar-se un art cada cop més abstracte, que va formalitzar-se al segle XX amb les avantguardes. El cubisme ens va fer entendre que els quadres no eren finestres des de les quals contemplar altres realitats: “La intenció no és reconstruir un fet anecdòtic, sinó construir un fet pictòric. El pintor pensa en formes i colors”, deia l’artista Georges Braque.

A partir d’aquí va començar un procés de reducció, una mena d’assassinat constant del pare: cada cop que ens acostumàvem a una nova tendència artística, apareixia un altre moviment i simplificava encara més els supòsits de l’anterior. L’expressionisme abstracte va superar el cubisme, dient que el que calia fer era acabar amb la representació d’objectes, cosa que encara ens lligava a l’art de saló burgès: que estava bé jugar amb les formes, però que calia eliminar les tres dimensions i dedicar-se a la pintura plana, a la pinzellada, al color.

Però amb això no n’hi va haver prou, i van venir els artistes defensors de l’abstracció perceptiva –l’art dels efectes òptics-, i van dir: sabeu què? El que hem de fer és separar l’art i el món, situar-lo en terra de ningú: el fet artístic només tindrà lloc a la nostra ment. Per si això no fos suficient, els minimalistes van voler anar un pas més enllà. Van dir: ja hem aconseguit la màxima senzillesa de les formes, ja hem fet que l’art depengui de la predisposició mental de qui el veu, ara portem-lo també fora del quadre, reduïm-lo encara més: traiem-li els marcs, parlem de disseny gràfic. I després, ja que hi som, esborrem tot rastre de límit físic, que això també és molt antic, i fem que un quadre no sigui un objecte sinó una instal·lació!

Quan ja semblava que tot s’havia reduït a la seva màxima expressió i que ja no quedava cap rastre de l’art de la burgesia –en un fals joc constant, perquè en realitat els artistes sempre han necessitat l’ajuda dels adinerats per produir i vendre obra-, va arribar l’art conceptual. Perquè què hi ha més antic que una obra permanent? Calia alliberar-se del quadre o de la instal·lació final per posar el focus en el seu procés de creació.

Això acabaria amb tot, ara sí. Ai, no! Faltava un últim cop, el que ens havia de deslligar totalment de l’art antic: calia eliminar l’ego de l’artista. Aquest quedaria totalment en un segon pla. A partir d’aleshores ja no serien tan importants els creadors com els teòrics, que ens haurien d’ensenyar com havíem arribat on havíem arribat: com no podíem entre l’art sense la teoria.

I després de tant fer i desfer, fa temps que no sabem si una cosa és o no és art. Ens ho hem de preguntar constantment, fins que ve algú i ens explica la teoria que omple l’obra de sentit. I la papallona de la Fundació Tàpies? Doncs no sabem del cert quin estatus té. Només estem d’acord a dir que és bonica, i això també ens sobta, perquè fa temps que la bellesa ha abandonat l’art: ho deia el teòric Greenberg per fer-nos acostumar a l’expressionisme abstracte i a tot el que vindria després, “tot art profundament original sembla lleig al principi”.

Quan veiem la papallona de la Tàpies podem fer dues coses: creure en l’art per l’art i tancar dins d’un armari amb pany i forrellat tot el batibull d’idees del segle XX, i simplement gaudir de la seva bellesa, i com a periodistes i crítics dedicar-nos a descriure el seu moviment per les sales; és a dir, retornar a l’art burgès, que pot ser una opció, així com pot ser una opció deixar de dir-li pejorativament art burgès.

O, segona possibilitat, recordar d’on venim i preguntar: Això per què dius que és art? En preguntar-ho continuem una batalla que, al cap i a la fi, sembla més una lluita d’orgull de classe que arrosseguem des de la Revolució Francesa, que no pas un esforç per aconseguir arribar a allò que anomenem bellesa. I qui no em cregui, que llegeixi La palabra pintada de Tom Wolfe. Així doncs, vosaltres decidiu: de quina manera ens mirem la papallona que volta pel museu?