La paciència de Jordi Puntí

6.09.2017

“M’interessa la literatura que neix, d’una banda, de l’instint fabulador i la capacitat de crear mons, i de l’altra que sap reflexionar sobre el present”, em diu Jordi Puntí (Manlleu, 1967) tot fent un cafè a la llibreria Laie. “És a dir, una literatura atenta a la tradició però que alhora no defuig el repte ni l’experimentació. En el fons, els autors que m’interessen més són els que saben combinar l’atenció a l’estil amb l’habilitat per explicar-me coses”, diu Puntí, que acaba de publicar Això no és Amèrica, el seu tercer recull de narracions, a Empúries en català i a Anagrama en castellà. Li pregunto on se situaria ara mateix en el conjunt de la seva generació, la nascuda a finals dels seixanta i primers setanta. Puntí esbufega: “Em costa pensar en una línia generacional. I no voldria embrancar-me a dir noms perquè segur que me’n deixaria. Crec que nosaltres, els de la meva edat, a vegades som els últims representants d’una manera d’escriure i a vegades ja anticipem una forma d’entendre la literatura més fragmentària i on la realitat apareix més multiforme”.

Jordi Puntí al CCCB | © Miquel Taverna

Puntí m’explica que des de la publicació d’Animals tristos, editat a Empúries l’any 2002, havia acumulat disset contes, susceptibles de ser recollits en un volum, però al final va decidir descartar-ne gairebé una desena: “Alguns em van semblar caducats i d’altres no van superar la prova quan vaig intentar reescriure’ls. Fins i tot he descartat un conte per recomanació dels editors, que van coincidir a dir-me, tant el Josep Lluch des d’Empúries com la Isabel Obiols des d’Anagrama, que no encaixava amb el to i els arguments del llibre”.

Observant la unitat del recull, temàtica, estilística i de to, ningú diria que aquests contes han estat tots encàrrecs puntuals, obres que no van néixer amb la voluntat de formar part d’un recull. I és que Això no és Amèrica és el fruit d’una llarga paciència, perquè ha estat posteriorment que l’autor ha acabat per reescriure a fons alguns d’aquests textos per donar-los aquella unitat formal que ve donada per l’estil i la veu narradora. En el cas de ‘La mare del meu millor amic’, un conte eròtic que Puntí havia escrit amb un ímpetu molt juvenil per a una antologia marrana dels Germans Miranda, hi ha passat el cisell: “És el conte més explícitament eròtic del llibre, però no volia fer una cosa barroera. Vaig preguntar-me com hauria escrit John Updike una narració així. Vaig llegir un parell de llibres de contes d’Updike, que pot ser molt eròtic sense ser vulgarment pornogràfic, i m’hi vaig tornar a aplicar per fer les situacions més subtils”. Algun dia algun doctorand podria dedicar-se a comparar les dues versions d’aquest conte i observar amb detall l’ofici de contenció de Puntí, que enguany ha fet cinquanta anys.

Els cinquanta anys podrien ser ben bé la mitjana d’edat dels personatges d’aquests relats. N’hi ha de més joves o de més grans, però certament es troben tots a la meitat del camí de la vida, o en un moment d’indecisió vital que els pot canviar el destí. “Són losers i postcoitals”, em diu Puntí. N’hi ha que han de recomençar de zero, com el personatge de ‘Vertical’, flâneur que dibuixa una I majúscula tot caminant per Passeig de Sant Joan, des de Joanic fins a l’Arc de Triomf mentre fa el dol per la mort de la seva companya. El Gori, protagonista de ‘Ronyó’, rep una carta d’un germà que li demana si li pot cedir un ronyó i la seva resposta ens donarà la dimensió moral d’aquest personatge. N’hi ha que emprenen una fugida endavant, enfilant-se a un transatlàntic o embarcant-se a Las Vegas. Tots ells són homes que es troben instal·lats en una certa grisor, que viuen la seva virilitat com una cosa furtiva o directament fallida. Que malden per trobar una sortida a la seva desorientació. Puntí ens els descriu i ens els situa enmig de fites ben precises. A diferència d’Animals tristos, en què les narracions donaven joc a crear una certa il·lusió de novel·la però les localitzacions eren imprecises, aquí sabem en tot moment en quin territori ens movem. Des de Maletes perdudes, l’instint fabulador de Puntí s’ha empeltat sempre en una geografia concreta, per aprofitar totes les reverberacions del lloc.

Els contes d’Això no és Amèrica ens porten per un recorregut geogràfic que parteix del Passeig de Sant Joan, ens trasllada a la Plana de Vic, i després a la Catalunya Nord. A mesura que ens anem allunyant de Barcelona, pugem a un creuer en plena Mediterrània, viatgem a Las Vegas i acabem en una curiosa trobada a Nancy on el mateix Jordi Puntí fa aparició com a personatge, un cameo amb totes les de la llei, en què parla indirectament de la seva poètica. En aquest darrer conte, titulat ‘La paciència’, Puntí distingeix entre dos tipus d’escriptors, el caçador i el pescador.

El caçador aposta per l’aventura, la fabulació, és l’escriptor que necessita imaginar. El pescador, en canvi, és el que s’entotsola i ell mateix es converteix en matèria literària. És l’escriptor que tindrà més tendència a l’autoficció.

Quan parla d’instint fabulador –“una expressió feliç”, ens diu Puntí, que manlleva d’un article de Joan Ferraté sobre el primer llibre de Ramon Solsona–, vol desmarcar-se de l’autoficció, una aproximació al fet literari que ara està molt en voga però que Puntí troba problemàtica: “Com a lector, l’autoficció em converteix en un simple espectador, no em deixa espais per poder-me ficar dins el que m’expliquen. Prefereixo una literatura que reclami la participació del lector en lloc d’acomodar-se en l’exhibicionisme de l’autor”, remata Puntí, tot i que admet que dir-ne ‘exhibicionisme’ potser és una exageració.“Avui dia hi ha gent que es pren massa seriosament, hi ha una mena de narcisisme literari. En lloc d’anar a buscar temes, històries, alguns escriptors s’agafen a si mateixos com a matèria literària. Tot plegat, em sembla, és una conseqüència de la falta de paciència a l’hora d’escriure”. Justament per això, aquest darrer conte es titula ‘La paciència’. Puntí hi treu el cap per posar-se clarament al costat dels caçadors, i el seu cameo en aquest darrer conte vindria a ser una paròdia de l’autoficció i la signatura d’una poètica que li serveix per acabar de rubricar el llibre.

Això no és Amèrica és un llibre de lectura deliciosa, on tot és planer i alhora subtil. Puntí continua sent el nostre autor més nord-americà, però el pòsit de les influències aquí està més sedimentat i els mestres més ben païts. Això no és Amèrica, senyors, Puntí ens parla d’ara i aquí i es confirma com un dels millors contistes de la seva generació. La fidelitat al segell Empúries, on publica la ficció des de fa 17 anys sense caure en la temptació dels premis, i l’aposta de Jordi Herralde, que el situa rere l’estela de Monzó i Pàmies al catàleg d’Anagrama, fan visible un fil de continuïtat dins la literatura catalana contemporània.

Jordi Puntí presenta Això no és Amèrica’ a La Setmana del Llibre en Català, on mantindrà una convers amb Anna Guitart el diumenge 10 de setembre a l’Avinguda de la Catedral.