La nit octosil·làbica de Martí Sales

26.04.2018

La cremallera (Males Herbes, 2016) de Martí Sales és un poema narratiu en octosíl·labs, un recorregut noctàmbul i al·lucinat per Barcelona. El poeta, amb la complicitat de Jordi Oriol en la direcció i d’Alba Pujol en l’assessorament actoral, ha transcendit el gest rapsòdic i s’ha fet un muntatge teatral a mida. I tot això gràcies al Festival Alcools, nascut ara fa quatre anys amb la voluntat de portar la poesia contemporània a escena. Els dies 20, 21 i 22 d’abril, a la Sala Beckett, Martí Sales va posar cos i veu als set-cents octosíl·labs que donen curs a una narrativitat vivificadora i lliure, permeable a l’atzar. La cremallera obre la ciutat de Barcelona i la posa del revés, arribant fins al subsòl, rius infernals inclosos. I al fons, amb la samarreta de la Velvet, el gran inspirador i homenatjat: Uri Caballero, el guitarrista d’Els Surfing Sirles.

Martí Sales ha presentat ‘La cremallera’ a la Sala Beckett, dins del Festival Alcools.

S’imposa un fosc total que conté la nit sense estels dels versos inicials, i una làmpada que de primer està cegada contra el terra i que, amb una ascensió mil·limètricament ajustada a l’escalada verbal i ramblística, treu l’intèrpret de la foscor en què està immers, arrencant-lo —mai del tot— de les “aigües quitranoses”. Aquest llum regulable serà el partenaire escènic de Sales, un recurs àmpliament explotat que dotarà de ritme el moviment escènic del rapsode-actor. Aquest, sol en escena, s’obre pas amb una dicció clara i contundent, ben calibrada, que escandeix versos com qui no vol la cosa. La justesa del llenguatge té a veure amb allò de l’escriptura grenyal de què parlava l’autor a Principi d’incertesa (2015): “cada paraula al seu punt, i l’arròs, deliciós”.

Martí Sales es planteja l’escriptura com una aventura o una exploració, i entoma el repte de traduir en paraules la potència vital i la complexitat del món tal com l’experimenta. El focus narratiu recau sobre diferents personatges en moviment i ens ofereix recorreguts geogràfics i mentals que ens porten des de l’epidermis de la ciutat fins als seus fons abissals. Són conjurats escriptors com Josep Carner, Mercè Rodoreda i Josep Maria de Sagarra, però també el pintor Isidre Nonell i la malaguanyada Xava, el personatge de Juli Vallmitjana, aquí confosa i assimilada amb l’Hècuba troiana, udoladora i caiguda en desgràcia. Hi trobem dos versos d’una cançó d’El Petit de Cal Eril, que al seu torn els havia tret d’una inscripció lapidària, i també la paràfrasi encriptada d’un títol de Miquel Bauçà. S’hi sumen els milers de petons de Catul a la barra del bar Cosmos, i una davallada òrfica a la recerca de l’amor. El pelegrinatge ciutat endins, ben avall, esdevé mostrari i epítom del desfici, i és que, tal com ja havia dit Sales a Dies feliços a la presó (2007), en la nit dels fosfens tot és possible. Per moments la làmpada industrial ens mira directament com un ull encegador i hipnòtic i evidencia la impotència de la nostra mirada, incapaços com som de copsar la realitat profunda sense l’ajut de filtres màgics o lisèrgics. Rebla el clau la música psicodèlica de The Doors i l’entrada a la dimensió desconeguda: “Heu traspassat una frontera / i ara sou a ca l’octosíl·lab / pelegrí, cremallera, únic, / potser dels últims serrallers / de la ciutat comtal”.

Arriba l’hora de les bruixes o de les parques, tres xineses de cames amfíbies que amb el seu trenar i entreteixir obstinat i irònic basteixen imperis, contenint en el seu tapís caravanserralls i mercats, la història del tèxtil des de la Ruta de la Seda fins a Inditex. Les moires es concreten en tres fanals xinesos que Sales descabdella per enredar-los de bell nou, truc fascinant i màgic. L’ull del destí ens mira des de l’estridència de la làmpada que apunta al públic, i el rapsode roman impotent com un demiürg a les fosques. Un teatret amb làmpada de nau industrial, fanals vermells i ombres canviants dóna pas a la travessia més humida i bellament sòrdida. Dos amants saurins van on els duu l’aigua i recorren llocs necrosats com l’estació de metro de sota Correus que “sempre saluda quan la passen / amb un hàlit de tomba antiga”.

Tot s’inunda i la percepció sensorial s’obre. És l’espai del possible; del present, el passat i el futur superposats. La festa de la Mercè, els quiosquers de la Rambla, el metro i la Metro, la llacuna Estígia… A cavall de la idea que cal participar del corrent del temps, de l’energia que fa anar el món, aquest genet en la tempesta encalça el contínuum temporal que uneix els qui ens van precedir amb els qui vindran. En el diluvi universal —fins i tot “els estels s’han desenganxat / del buit sideral i ara es banyen”—, l’aigua ho cobreix tot, tret de la Muntanya Pelada, el Parnàs barceloní. Com parlaria, en quin metre, el turó del Carmel, si pogués? No hi ha omnisciència possible —“la consciència escampada, el jo dissolt”—, tot està tamisat per la pròpia experiència. La ciutat batega a les temples del barcelonauta escafandrista que deixa, com una ofrena, les seves vambes a l’entrada d’un món subterrani solcat de galeries, estacions de metro fantasmes, andanes com budells gegantins de cossos —la “població intubada”— i tallers clandestins on unes parques precàries filen el destí dels homes. Barcelona, amb la cremallera abaixada, ens mostra les vísceres. La crosta sota el diluvi i l’entranya al descobert.