La nit més freak i la zombie walk

17.10.2013

Participants de la Zombie Walk de Sitges | Foto: Boom Sitges.

Sitges, quina bestialitat. Cau de poetes a grapats, d’història, d’entitats i poble, de modernisme, de cultura, d’art i de museus, de cinema i de zombis fanàtics. Aquest 2013, el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya celebra 46 anys de vida (i mort) amb una programació que segueix sent de primera, amb estrenes de ressò mundial, amb cineastes que trepitgen les sales i que parlen amb els cinèfils que les omplen, amb un nivell organitzatiu sempre al punt i amb una proposta hipnòtica. I de teló de fons, una ciutat que és tan bestial com allò que s’hi fa. Tot plegat fa un mostrari d’ingredients que no poden conduir a cap altre lloc que a l’èxit. Però si hi ha alguna cosa, per sobre de totes les altres, que fa inigualable, inimitable i addictiu aquest festival és la gent que el viu. Cinèfils empedreïts que devoren les propostes, aplaudiments i crits en cadascuna de les sessions, emoció per veure metratge i més metratge, fans que agraeixen l’oportunitat de ser-hi.

 

És el públic qui fa gran l’escenari, qui fan gran els carrers. És la devoció allò que transforma Sitges en el territori adient per una nit de frikisme exacerbat, boig i famèlic d’un dissabte, 12 d’octubre, amb la Zombie Walk, la desfilada “mare-de-totes-les-desfilades”. Potser és menys intensa del que et penses quan te l’has imaginada mil vegades, però és l’espectacle que uneix totes les virtuts de viure el festival: passió, desvergonyiment i ganes de ser part del gènere. Per això aquest és un festival tan bestial, perquè viu amb la gent. I l’espectacle, que ho és, ens regala una processó per on desfila el bo i millor dels morts vivents del país: monges que han abandonat el puritanisme; moltes creus i capellans amb set de vi, i no precisament de missa; un Super Mario d’ultratomba amb el seu Luigi cadavèric; monstres extrets de les pitjors escenes de sèrie B; barrufets ultramorts amb ganes de sang; freddykruegers, homesllops, guardians de cementiri i vampirs repentinats; ho acabar de rematar (sic) un pakistanès amb pom de roses i una llauna clavada al cap. Tot plegat genial, lent i molt zombi.

 

De la rua de zombis al frikisme atribolat

Manifestació multitudinària i molt de rebombori. De fet, hi ha tanta gent caminant a espasmes com gent mirant-s’ho. Això és ben viu i, per sort, la nit acabar de començar, perquè l’organització ha tingut la gentilesa de preparar una goluda selecció de les cèlebres maratons de cinema per la vena. No hi ha dubte que l’agenda ha de ser per a la “nit més freak” d’aquest dissabte, que arriba tot just després de l’impacte de veure un acte de canibalisme amb totes les de la llei, en un Auditori ple i entregat a les maldats de The Green Inferno (Eli Roth, 2013), una de les pel·lícules més esperades del festival. Roth sap que juga a casa i després de mutilacions, ulls arrencats com si fossin grans purulents, molta sang i intents d’ablació inclosos, el Retiro esdevé l’epicentre del mal més boig. Desbarrat i absolutament delirant.

 

I cal dir que una cosa és certa: no has viscut l’experiència de Sitges en la seva paorosa plenitud si no has estat en una de les maratons. La celebració de vida (i mort) és esbalaïdora. El frikisme és una explosió que s’encomana. El cartell, apte per a les ments més irònicament desviades. Obre la sessió Mis peores amigos: Promedio Rojo el Regreso (Nicolàs López, Xile, 2013), una successió de gags en una història que voreja el ‘cutrisme’ i que homenatja amb passió –i gràcia, tot sigui dit– alguns dels referents més en voga del fantàstic. La segona projecció, Bad Milo (Jacob Vaughan, Filipines, 2013), ens porta una pel·lícula protagonitzada per un cosí malparit d’E.T. que viu a l’anus del protagonista i que surt (amb el dolor i fàstic que es pressuposa) a matar quan li rota. La tercera, Hell Baby (Robert Ben Garant, Thomas Lennon, EUA, 2013), és una joia que aprofita els tòpics suats de la casa malèfica i de la possessió infernal per a fer-ne un pastitx passat de voltes, ultradivertidíssim i amb l’encert de no decaure mai i ser, per fi, una mica original. L’èxit del seu pas per Sundance l’avala com a comèdia fantàstica imperdible de la temporada. I ningú, en les 6 hores que dura el festí, ha volgut adormir-se. Ovacions, devocions i moltes ganes de cinema. Perquè, ja s’ha dit, és això el que fa tan enormement bestial aquest festival: la gent que el viu, que s’hi abraça i que l’aplaudeix entre espasmes i esquitxos de sang.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Tot i estar d’acord amb tota la magia que comentes sobre el festival de cinema de sitges i la zombie walk, trobo que no has comentat res la mala organització que ja fa anys que es d’aquest festival. Així com la qualitat de les pel.lícules, problemes amb el sistema de venda d’entrades, les llargues cues que s’han de fer per aconseguir un lloc mínimament bo, els preus i comissions que ens fan pagar, etc…