La nit de La Maña (i altres premiats)

27.03.2018

Dilluns al vespre La Villarroel es va omplir de membres de la professió teatral –aquells que fan i aquells que miren, els de davant i els de darrere, els que xerren i els que es mouen– per tal de celebrar la gala de lliurament dels XX Premis de la Crítica. Anna Pérez Pagès i Toni Puntí van ser, un any més, els presentadors de la cerimònia, que entre broma i broma va durar dues hores i mitja. El color groc, els missatges de suport als presos polítics, la defensa de la llibertat d’expressió i la reivindicació de més dones a la cultura van ser les principals proclames de la nit. Alguns directors s’ho miraven tot plegat, entre astorats i fastiguejats, com aquell que no entén res. Winter is coming.

‘La Maña’ durant el seu discurs d’agraïment pel Premi Especial de la Crítica. © Martí E. Berenguer

Es van entregar trenta-un premis. Poca broma. La cosa va començar amb The Feliuettes, que van obrir la vetllada amb les seves versions de Núria Feliu i un popurri de hits vuitanters, amb la gràcia i la mala llet que les caracteritza: les feliuaires tenen l’encant de fotre’t la punyalada amb un somriure a la boca, i els seus dards van anar dirigits a la professió teatral catalana, asseguda a banda i banda de l’escenari. És allò que si ahir algú hagués posat una bomba a La Villarroel, bona nit i tapa’t, teatre català. Els primers premis que es van entregar, com mana la tradició, van ser “els menys importants”, els germans pobres (i adoptats) que, a més, desgraven a la declaració anual de la renda: arts de carrer, teatre familiar i premi de la crítica jove. La cosa d’entregar en primer lloc els premis “de farciment” per acabar la nit amb el de millor direcció i millor espectacle, quan tothom ja està esgotat, és quelcom que s’hauria d’estudiar. Un altre tema que vam comentar amb alguns companys crítics, a la sortida, és que dividir el teatre i la dansa no té massa sentit, sobretot en els apartats tècnics. Idea: no podrien competir espectacles de les dues disciplines (fent explotar el cap a més d’un), en categories com ara escenografia, il·luminació, disseny de so o vestuari? “Llavors en il·luminació sempre guanyaria la dansa”, deia algú. Cesc Casadesús ho va exemplificar a la perfecció, quan va recollir el Premi al Millor Espectacle Internacional de Dansa per a The great Tamer, de Dimitris Papaioannou: ell mateix no havia sabut com etiquetar aquest espectacle, a l’hora d’incloure’l al programa del Grec, i el va acabar catalogant com a “teatre visual”.

Un altre gran què de la nit: Agnés Mateus i Quim Tarrida van guanyar un merescudíssim Premi Noves Tendències per Rebota, rebota y en tu cara explota. Mateus i Tarridaestupendus tots dos, van bromejar sobre l’alegria que els provoca que encara els considerin “nous”, quan ja fa anys i panys que s’arrosseguen pels escenaris. Aquest és un altre dels grans temes a solucionar: vint categories per “Teatre” i una per a “Noves tendències”: no és això una manera de dir “Nens, podeu continuar fent el vostre teatre modern i raret, però us englobem a tots en una categoria, d’acord?”. Hilarant: ja fa temps que els directors “de teatre de text” copien i s’apropien de les experimentacions dels “moderns” (micròfons, pantalles, objectes, etc.), allò tan antic que el mainstream sempre acaba fagocitant les avantguardes. Per què una il·luminació d’El Conde de Torrefiel, un disseny de vídeo de l’Agrupación Señor Serrano o un vestuari de la Delagneau per una cosa de tres dies a la Hiroshima no té ni la possibilitat de ser considerat pel jurat? Per què els “moderns” no poden competir a la categoria de Millor Text? Seguim.

Marta Marco, Clara Segura i Cristina Genegat van rebre el Premi a la Millor Actriu ex aequo per ‘Les noies de Mossbank Road’. © Martí E. Berenguer

El Tantarantana va ser un dels protagonistes de la nit, això cal dir-ho. Va rebre el Premi a la Millor Sala pel seu projecte El Cicló, i tant el Premi Jove i el Premi Revel·lació per Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, com el Premi al Millor Espectacle de Petit Format per Fairfly, de La Calòrica, s’han pogut veure al teatre del carrer de les Flors. El seu director artístic, Julio Álvarez, no era ahir a la gala perquè està actualment a Colòmbia, amb un grup de dramaturgs, exportant El Cicló a Bogotà. I el Tantarantana celebra enguany el seu vint-i-cinquè aniversari, o sigui que: felicitats per tot plegat, companys. A la majoria de diaris llegireu que L’ànec salvatge va ser el gran triomfador de la nit (Muntatge, Direcció, Espai Escènic i Espai Sonor), però no oblidem que el Tantarantana també va guanyar quatre premis. Seguim.

Si la vetllada va tenir un moment àlgid aquest va ser, sense cap mena de dubte, el que va protagonitzar la gran Lita Claver, ‘La Maña’. Un emocionat Juan Carlos Olivares va llegir un text molt bonic on reivindicava el Paral·lel, el gènere de la revista i la importància que té una artista com La Maña en el patrimoni del teatre català. Llavors ella va pujar a l’escenari, i allò va ser la festa. Va ballar, va cantar, va fer baixar la seva néta i es va emocionar. Va explicar-nos com va aprendre a llegir i a escriure amb els seus companys del teatre i com està molt feliç d’haver-se pogut acomiadar de la professió “a lo grande“, fent diverses funcions al Teatre Apolo amb la platea plena i “la alcadesa llorando“. Llavors es va posar seriosa, i davant d’una professió que llança dards però rarament posa noms va denunciar públicament que els nous propietaris de l’Apolo encara li deuen diners, i va animar els artistes que tinguin pagaments pendents a fer-ho públic. Una lliçó de vida, de teatre i d’integritat artística, és la que ens va donar La Maña a tots plegats. I va aconseguir fer-nos aixecar el cul de les cadires, a aplaudir-la i a fer palmas, i va elevar la gala. Literalment. El senyor Olivares, tot un senyor crític de La Vanguardia, va gaudir del privilegi que se li assegués a la falda. Va ser, sens dubte, l’home més envejat de la nit.

María José Ragué entrega el Premi Gonzalo Pérez de Olaguer a Iago Pericot. © Martí E. Berenguer

Un altre dels grans moments de la nit va ser el Premi Gonzalo Pérez de Olaguer, que va rebre un artista fonamental per a la història del teatre català de la segona meitat del segle XX: l’escenògraf Iago Pericot. Va ser emocionant veure la crítica María José Ragué dedicant unes paraules al mestre, enumerant els seus quatre naixements i un espectacle com Rebel Delirium. Pericot, el més lliure de tots, diu que està pensant dedicar el seu proper espectacle a les dones creadores, conscient de les dificultats amb les quals es troben. Bravo.

Allò que dèiem al principi: si els premis “importants” són deixats pel final, es corre el risc que la parròquia, esgotada, estigui pensant sobretot en la copa de després, el sopar o el llit (sol o en companyia), més que en les paraules d’agraïment de torn que està sentint. La gala es va allargar, també, perquè es va llegir el manifest a favor de la llibertat d’expressió i amb solidaritat amb els rapers a la presó (van fer-ho Carla Rovira i Jordi Llovet) i un text de la plataforma Dones i cultura reclamant mirades femenines i no binàries tant a la creació escènica com a la crítica (llegit per Laura López i Rocío Manzano). Sembla que alguns encara no entenen de què va la cosa: Julio Manrique va bromejar tot demanant perdó, a la seva següent intervenció, per ser home, blanc i heterosexual, a la qual cosa Oriol Broggi va respondre amb un ben audible “Bravo!” des de la platea. Alguns membres del sistema, de l’stablishment teatral més pur i dur, es comencen a sentir amenaçats. Senyal que s’estan fent les coses bé.

La nit va acabar, per a alguns, al meravellós bar-restaurant Guitó, situat al xamfrà de Gran Via amb Villarroel. Allà els seus simpatiquíssims i eficients cambrers van respondre amb alegria a l’arribada massiva de teatreros afamats i assedegats, que van omplir amb les seves alegres converses i rialles tots els seus racons. Veure membres (i membresses, com diria la Colau de la gran Judit Martín a la ràdio) de la professió i la crítica teatral compartint taules i cerveses va ser una de les millors coses de la nit. Perquè totes som família, companyes, ens necessitem les unes a les altres i estem totes juntes en aquest tan precari i inestable vaixell.

Si passen pel bar saludin-me en Xavi Pardo, si us plau, que em sembla que encara està esperant la seva truita a la francesa.

Foto de família dels guanyadors dels XX Premis de la Crítica. © Martí E. Berenguer

 

Aquí teniu tots els guanyadors dels XX Premis de la Crítica:

 

Premi Gonzalo Pérez de Olaguer
Iago Pericot

Premi Especial
Lita Claver “La Maña”

Espectacle
L’ànec salvatge (Teatre Lliure / Direcció: Julio Manrique)

Espectacle internacional
The Winter’s Tale (Cheek by Jowl / Direcció: Declan Donnellan)

Direcció d’escena
Julio Manrique (L’ànec salvatge)

Actriu Principal
Ex aequo Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura
(Les noies de Mossbank Road)

Actor Principal
Xicu Masó (El metge de Lampedusa)

Actriu de Repartiment
Teresa Vallicrosa (Els nens desagraïts)

Actor de Repartiment
Oriol Pla (La calavera de Connemara)

Musical
Casi normales (Nostromo Live / Direcció: Luis Romero)

Text
Els nens desagraïts (Llàtzer Garcia)

Adaptació / Dramatúrgia
Ivànov (Àlex Rigola)

Petit Format
Fairfly (La Calòrica / Direcció: Israel Solà)

Espai escènic
L’ànec salvatge (Lluc Castells)

Il·luminació
Boscos (Pep Barcons)

Vestuari
Ricard III (María Araujo)

Disseny de vídeo
Obabakoak (Sarah Derendinger)

Espai Sonor
L’ànec salvatge (Damien Bazin)

Música Original / Adaptada
Bodas de sangre (Joan Garriga)

Sala
Tantarantana Teatre (Projecte “El Cicló”)

Noves tendències
Rebota, rebota y en tu cara explota (TNT/ Antic Teatre / Konvent / Direcció: Agnés Mateus i Quim Tarrida)

Revelació
José y sus Hermanas (Los bancos regalan sandwicheras y chorizos)

Jurat: Joan-Anton Benach, Jordi Bordes, Sergi Dòria, Teresa Ferré, Santi Fondevila, Andreu Gomila, César López Rosell, Iolanda G Madariaga, Marcos Ordóñez, Juan Carlos Olivares, Ramon Oliver, Xavi Pardo, María José Ragué, José Carlos Sorribes, Andreu Sotorra i Pep Vila.

 

Teatre familiar IV

La nena dels pardals (Teatre al Detall. Direcció Joan Maria Segura)

Jurat: Ferran Baile, Jordi Bordes, Núria Cañamares, Iolanda G Madariaga, Víctor Giralt, Andeu Sotorra, Carme Tierz i Josep M. Viaplana

Premi de la Crítica Jove

Los bancos regalan sandwicheras y chorizos (José y sus Hermanas. Direcció Sílvia Ferrando)

Jurat: Novaveu

Dansa IV

Espectacle
Bach (Mal Pelo/ Creació i direcció: María Muñoz)

Espectacle internacional
The Great Tamer (Direcció: Dimitris Papaioannou)

Ballarina
Federica Porello (Bach /María Muñoz/Mal Pelo)

Ballarí
Junyi Sun (Dancing with Frogs / Sol Picó)

Coreografia
La Fiesta (Israel Galván)

Solo
Perra de nadie (Creació i interpretació: Marta Carrasco)

*Menció especial als 5 anys del Cicle Maldà en Dansa, per difondre la dansa i els joves creadors i intèrprets.
*Menció pòstuma al fotògraf de dansa Josep Aznar i a la realitzadora Núria Font.

Jurat: Clàudia Brufau, Sara Esteller, Montse Otzet, Bàrbara Raubert, Jordi Sora, Carmen del Val

Arts de carrer III

Espera (Circ “eia”)

Jurat: Núria Cañamares, Aída Pallarès, Manuel Pérez i Muñoz, Oriol Puig Taulé i Mercè Rubià