‘La niña gorda’, una de les millors novel·les del segle XX

La “niña gorda” neix en un entresòl del carrer Torrent de l’Olla, i pesa set o vuit quilos. És filla d’en Giordiano Bruno, un lliurepensador, i la Narcisa, catòlica, que aviat tenen dificultats per educar i alimentar la seva criatura. Aquest és l’argument de La niña gorda, una novel·la satírica i fulletonesca de Santiago Rusiñol, de la qual Jordi Oriol n’ha fet l’adaptació teatral que arriba al Teatre Nacional de la mà del director Xavier Albertí. Si ets subscriptor de Núvol o te’n fas, pots tenir entrades per aquest espectacle. Reserva-les a [email protected].

Les activitats de la nena consisteixen exclusivament a menjar i plorar. L’única altra cosa que li interessa i ocupa el seu temps és llegir. Consumeix sense parar fulletons per entregues, dels que reparteix el seu pare per a guanyar-se la vida: així, s’acaba educant en un sentimentalisme tràgic que acabarà sent l’única cosa que donarà sentit a la seva existència. Un dia, però, arribarà un domador procedent de l’Argentina, que és un vell amic de la família, i proposarà una solució als pares. Per donar-li un futur a la nena, decidiran muntar una fira, un «Palau dels fenòmens», que oferirà diversos entreteniments. Els espectadors podran admirar les habilitats del domador, i, com a plat fort, la “niña gorda” serà exposada com una criatura excepcional.

Així doncs, la criatura acabarà sent exhibida com una atracció de circ per la magnitud de les seves carns, rodejada per un món que s’aprofita sense parar de la seva ingenuïtat per obtenir-ne un rendiment econòmic. Es tracta d’una obra plena d’humor àcid, que planteja la relació entre l’art i la naturalesa.

Aquesta obra de Rusiñol és considerada una de les millores novel·les catalanes de la primera meitat del segle XX. De fet, consisteix en una paròdia a La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, una obra noucentista que ens situa en una colònia d’estiueig de la costa mediterrània. L’argument de La Ben Plantada gira al voltant de la Teresa, que altera la quotidianitat de la vida d’estiueig i encarna els valors noucentistes i burgesos que l’autor defensava: el preciosisme, l’artificiositat, la idealitat, el classicisme, la laboriositat, l’ordre i la maternitat.

Amb La niña gorda, Rusiñol volia posar en evidència l’idealisme noucentista, que pretenia posar les bases d’un nou Estat sense tenir en compte les misèries en què malvivia una gran part de la societat catalana. Així doncs, Rusiñol retrata aquesta part de la societat ignorada per Eugeni d’Ors, i la fa protagonista de la seva novel·la. Raül Garrigasait defineix aquesta obra com “la novel·la més extravagant de Rusiñol”, i Xavier Albertí, director de l’espectacle, defensa que Rusiñol no és una persona que “fa art” sinó que “és art” en ell mateix, com l’home tatuat que no té ni un pam de pell sense tinta. La niña gorda és un document extraordinari per als historiadors de les arts escèniques, segueix Albertí, per entendre com eren les barraques de fira del Paral·lel de principis del segle XX. De fet, en aquest “Palacio de los fenómenos” la noia és rebatejada com Ofèlia, que Albertí relaciona amb el personatge de Hamlet, personificació de la incapacitat de la societat d’entendre el desig sexual femení.

Aquest és el tercer muntatge on Albertí dirigeix l’actor i dramaturg Jordi Oriol. La seva relació va començar a l’Institut del Teatre, on Albertí impartia la classe “Dramatúrgia IV” i Oriol n’era alumne, i d’un treball acadèmic en va sortir el seu primer text, La caiguda d’Amlet, que es va acabar estrenant al Temporada Alta del 2007. Després, Albertí encarregaria a Oriol l’espectacle Safari Pitarra, dins de l’epicentre Pitarra, i el 2015 Albertí tornaria a dirigir Jordi Oriol amb el seu text L’empestat, una barreja de La tempestat de Shakespeare i La pesta d’Albert Camus. En aquest cas, Jordi Oriol és l’únic intèrpret en escena a La niña gorda, acompanyat d’una pianola de la marca Steinway que tocarà (tota sola, evidentment) dues peces d’Enric Clarà i la “Mort d’Isolda” de Wagner, arranjada per Franz Liszt. Rusiñol, un gran amant del circ i la seva iconografia (ja n’havia parlat a l’obra L’alegria que passa) va infuenciar amb aquesta novel·la un pintor com Pablo Picasso, que es trobava amb el nostre home a les tertúlies dels Quatre Gats.

L’espectacle és una coproducció del TNC i de Teatres en Xarxa, cosa que significa que La niña gorda té una gira d’actuacions assegurada, que passa per poblacions com ara Lleida, Llinars del Vallès, Sant Andreu de la Barca, Tordera, El Vendrell, Sant Joan Despí i Barberà del Vallès. “No m’havia passat mai estrenar a Barcelona sabent que tindria tants bolos assegurats”, afirma Jordi Oriol. “A l’obra hi apareixen pilotes de goma, banderes, pròtesis de nassos, drets d’autor i jutges”, conclou Albertí, “per tant no cal dir que és un text que avui en dia encara té molta vigència”.