La nina de corda i la primera neu

Quan em giro cap el meu passat llunyà, m’adono que tinc memòria de nina mecànica: la memòria se’m posa en marxa com si li donés corda, talment com una nina. I, quan està immòbil –perquè encara no té corda o perquè ja se li ha acabat- la memòria no funciona i els records s’aturen o, senzillament, no tenen vida.

Recordo, això sí, que jo tenia sis anys i mig i que em trobava dret prop de la porta-finestra del balcó veient a la meva àvia i a la meva mare mirant cap a fora. No recordo res anterior a aquesta imatge: què hi feia l’àvia a casa?, quan havia vingut?, com és que es quedava a dormir? No recordo tampoc la presència del meu pare i del meu germà de dos anyets però segur que hi eren. No recordo tampoc com és que sent tant de nit no m’havien allitat encara. I per no recordar, no recordo tampoc tot el que succeí unes divuit hores després; no hi ha manera de donar corda a la memòria.

Era mitjanit, feia estona que havíem sopat i l’àvia, dempeus davant de l’amplia  porta-finestra de la balconada –anava de paret a paret del saló menjador- cridà a la mare: “Goita, nena! Està nevant!” I la mare s’apropà delerosa a la finestra i exclamà: “Oi i tant! Abriguem el nen i sortim al balcó a que toqui la neu!” I m’embolcallà en una flassada que aparegué no sé d’on i em feu sortir més tapat que un indi peruà.

Davant meu una situació insòlita per a mi. Del cel fosc queien uns menuts plomalls blancs, com els de la panxa dels ànecs que l’àvia tenia al mas. Devien pesar poc perquè no queien rectes sinó més aviat fent giragonses abans de tocar el carrer de la travessera de Les Corts, a Barcelona, on feia un any i poc que hi vivíem. Recordo que vaig estendre la mà intrigat per saber què era allò. Damunt el palmell se’m posaren alguns d’aquests plomalls. Eren tous i alhora freds, freds com el gel que posàvem dins la nevera de casa l’àvia, perquè allà on vivia encara no hi tenien corrent. A l’instant però, es convertiren, per a sorpresa meva, en un líquid transparent: allò era una forma desconeguda d’aigua! La pluja de neu augmentà en quantitat i velocitat i no trigà a omplir el balcó i cobrir el carrer. L’àvia digué: “Si segueix així, ja cal que s’espavilin els que han anat a funció de dotze; més d’un no podrà tornar a casa seva”. Vam entrar i sé que vam estar encara una estona més mirant enfora. La corda, però, se m’atura aquí, perquè ja no recordo res més fins l’endemà a mig dia.

Feia sol, un bon sol i tot era blanc, d’un blanc que encegava. I tot, absolutament tot, era sota la neu. Els cotxes aparcats semblaven pastissos arrebossats de nata i el carrer una deserta pissarra empolsada de guix. La mare em va ben abrigar per anar a l’església del Remei -devia ser diumenge- i aprofità per endur-se el Jordi, el fill de la portera i company de pupitre en el meu primer any escolar a la Salle-Les Corts. En Jordi era de la meva alçada si fa o no fa, però en feia dos com jo; era el gordito de la classe; pobret! Al creuar la Travessera, al bell mig del carrer i com si de sobte l’estiressin dels peus amb uns fils invisibles, el Jordi –malgrat anar agafat de la mà de la mare- relliscà. Relliscà de tal manera que quedà horitzontal en l’aire a l’alçada del seu cap i caigué a plom damunt la neu glaçada. La culada fou brutal i els plors es feren sentir amb ganes. La mare, contrariada, girà cua i retornà el maldestre crio a casa seva. En aquell moment recordo que em vaig prometre a mi mateix que mai seria gras. Suposo que, tot seguit, vam refer el camí cap a funció de missa, però això tampoc no ho recordo; no devia ser prou excepcional per a fixar-ho a la meva jove memòria.

La corda dels records torna a posar-se en marxa a casa. Recordo que la taula era parada per a dinar. Que jo tenia molta fam i que la mare prohibí a l’àvia que em donés res –per res que fos- perquè sinó perdria la gana. Recordo que estaven mare i àvia –i el pare, potser també; però no el veig en lloc- amoïnades i pendents del telèfon i de la ràdio. “Ton pare i ton germà, on deuen ser, nena? Els hi haurà passat res? Trobo que triguen massa” “Mama, estigues tranquil·la. Ja han pogut sortir en tren des de Sant Boi i quan arribin a Plaça Espanya tornaran a trucar si troben una cabina que funcioni. I vindran a peu perquè no va cap tramvia i al barri no tenim estació de metro.”

Sí, esperàvem a dinar a l’avi i a l’oncle; un home de setanta anys i un jove de vint-i-un. La neu, deia la ràdio, col·lapsava amb ganes tota la ciutat i molt més enllà; no havia parat de nevar en tota la nit. L’avi i l’oncle s’havien arriscat a baixar caminant des del petit mas fins al poble, St. Vicenç dels Horts. Més d’un quilòmetre i mig per un camí de carro i per una carretereta mal asfaltada que amb prou feines s’intuïa. De Sant Vicenç a Sant Boi l’avi m’explicà, anys després, que havien caminat per la via del ferrocarril –sis km!- i un cop a St. Boi havien pogut agafar un dels pocs trens que amb lentitud circulaven cap a Barcelona. L’oncle, no fa pas gaire, em reescrigué la història: “No!, a Sant Vicenç ens va tocar esperar, però també vam poder agafar el carrilet. A peu encara hi seriem!”. N’hi ha que els hi agrada xafar la guitarra! Adéu  a la llegenda!

A la fi trucaren des de Plaça Espanya i tots ens vam posar molt contents; ja sols era qüestió d’una mica més de mitja hora. La mare aprofità per reescalfar el dinar.

I cap a dos quarts de quatre o, potser, de cinc -mare i oncle difereixen, com sempre- sonà el timbre de la porta del carrer i vaig baixar a corre cuita, amb les galtes enceses d’il·lusió, a obrir la portalada. L’avi, amb la seva cara rodoneta i ben vermella, amb les sabates i els camals dels pantalons ben xops però protegit amb boina i amb una brillantor de felicitat als ullets que mai no he oblidat, em digué amb veu ferma: “Bon Nadal, fill! Bon Nadal a tothom!”

I de seguida ens entaularem. I el càlid brou de galets ens revifà. I explicaren la increïble aventura i la tossuda –i perillosa- determinació de no faltar al dinar familiar. I…, i aquí, a la nina de la meva memòria se li acaba la corda d’aquell Nadal d’ara fa exactament cinquanta anys, el primer que recordo amb emoció: el de la Gran Nevada, el Blanc i Màgic Nadal de 1962.