La necessitat de la poesia

21.07.2016

“El Poesia i + no és només un festival, és venir a gaudir de l’experiència de la poesia”, va dir Pere Almeda, director de la Fundació Palau, abans de presentar la Nit de Poetes. “Els poetes són els milicians de la paraula, nosaltres som els militants dels milicians de la paraula”, va afirmar David Fernández durant el seu espectacle. Aquestes afirmacions donen sentit a una edició del Poesia i + que un cop més, i valgui la redundància, ha mostrat el bon estat de la poesia a casa nostra.

Lucia Petrielli i Antònia Vicens al Festival Poesia i + de Caldes d'Estrac

Lucia Petrielli i Antònia Vicens al Festival Poesia i + de Caldes d’Estrac

El públic intergeneracional del festival està avesat a la diversitat de propostes i és així com s’explica que el diumenge a la tarda es disposés a gaudir i participar de Recuerdos de Ypacaraí. L’espectacle recrea el món màgic de Pep Gómez, que, jugant amb el paper com a matèria primera, va explicar un somni surrealista, tres maneres de matar un lloro o l’escena d’una pel·lícula de Luis Buñuel. Va acabar de donar-hi forma la música sempre curiosa de Pep Pascual, que va fer servir l’ukelele, el saxo o una serra de fusta i una palleta per beure un suc.

La nit abans, Instants de Kórnic Trio havia constatat la mirada àmplia dels nous programadors, Mireia Calafell i Martí Sales. La veu d’Anna Subirana va divulgar la poesia antropològicament anticapitalista de la polonesa Wislawa Szymborska amb el suport de les noves tecnologies: una pantalla feta per Rosa Martí, on es projectaven uns curiosos visuals d’Aurora Gasull, i l’acompanyament sonor del contrabaix d’Eduard Altaba i els efectes sonors de Rafa Zaragoza. La proposta d’espectacles poètics l’havia encetat divendres al vespre Poètica de la Resistència, amb un David Fernández reincident dalt de l’escenari. Aquest cop va fer parella artística amb Mireia Vives i, davant d’un nombrós públic, l’activista va explicar que “en assemblea nocturna i sense empat” havien decidit reivindicar la poesia escrita per dones. Va ser així com la veu seductora de Vives va dir Mireia Calafell, Antònia Canyelles, Montserrat Abelló o Ana Elena Pena. El moment àlgid va arribar amb Vives recitant “Nosaltres ensenyem la vida, senyor” de la palestina Rafeef Ziadah. El públic havia entrat dins la proposta des de la intervenció inicial de David Fernández, que, tot citant Blai Bonet, Reichmann, Breton, Freire o Laia Llobera, va definir la poesia com a “barricada, autodefensa, autoorganització, vincle i cooperació”.

David Fernández i Mireia Vives al Festival Poesia i +

David Fernández i Mireia Vives al Festival Poesia i +

Transmissió comunitària, alteritat irreverent

Amb el bon regust deixat per Fernández i Vives, el parc de can Muntanyà s’anava omplint per donar peu a una nit que durarà anys. Maria Arnal i Marcel Bagés van pujar a l’escenari per presentar les cançons del seu darrer EP Verbena. La seva és una proposta que serveix per recuperar cançons de tradició oral com el “Cant de batre” o el “Ball del vetllatori” i per revisionar històries universals de les classes populars com “Cançó precària” o “Cançó del taxista”. Aprofitant el context del festival, la parella va desbordar la nit amb una indescriptible versió de “La gent no s’adona del poder que té” de Joan Brossa i amb una visceral i emotiva “No he desitjat mai un cos com el teu” de Vicent Andrés Estellés. Van musicar Verdaguer i el valencià Héctor Arnau, aconseguint que el públic cantés els cors, “miedo ensordecedor y aburrimiento”, fins i tot amb la cançó acabada. La veu d’Arnau manté un diàleg salvatge amb la guitarra lliure de Bagés: amb versions com “A la Vida” d’Ovidi Montllor o la cançó “Miris on miris” travessen la pell a qualsevol fent bona una de les seves voluntats, fer de la música una celebració comunitària.

I quan l’emoció encara era entre el públic, va pujar a l’escenari Francisco Contreras, o més ben dit, Niño de Elche. Aquest cop acompanyat per l’heterodòxia de Proscritos DF, formats per l’habitual guitarra juganera de Raúl Cantizano i la bateria testimonial però clau d’Antonio Montiel. Diguem-ho clar: a Niño de Elche és millor veure’l que llegir-ne una crònica.

Maria Arnal i Marcel Bagés al Festival Poesia i +

Maria Arnal i Marcel Bagés al Festival Poesia i +

La capacitat camaleònica d’aquest anticantaor es va mostrar a Caldes d’Estrac transitant pels habituals marges del flamenc i desplegant una poesia de la consciència crítica que el fan pura provocació. Així va ser capaç de versionar un poema pornogràfic d’Apollinaire posant-se un consolador a la boca i de denunciar aquells que “confunden poesia con autoayuda, el rollo zen y los haikus” abans de recitar poemes del llibre col·lectiu Voces del Extremo. També va recuperar “la esquizofrenia sociopolítica que me interesa” de Miguel Hernández i va reivindicar la teoria queer citant Beatriz Preciado. Més tard va cantar al sadomasoquisme homosexual de T. S. Elliot amb la “Noche de San Sebastián” i va mostrar-se irònic dient que “el flamenco siempre ha estado al lado del poder por estética”. Una part del públic va quedar amb la boca oberta i l’altra anava assentint cada cop que Contreras convertia les cançons en passatges esquizofrènics i paranoides fent tota mena de sorolls i onomatopeies. L’aprovació final va ser absoluta i els llargs aplaudiments van provocar un viatge tripòs que Contreras va fer sol “con la droga de los pedales y los efectos de voz”.

L’explosió de les mil veus

Els dos darrers dies del festival van servir per constatar que, de poetes, en tenim a cabassos i que per sort “no tenim un poeta nacional, sinó una diversitat de veus que són i haurien de ser un actiu per al país”, tal com va apuntar Pere Almeda.

Dissabte al vespre, Lluís Calvo va presentar les veus que venen amb Futur Present. “Hi ha majoria de dones entre els joves que escriuen poesia”, va sentenciar Calvo abans de presentar Aina Torres, que va apuntar al futur amb poemes inèdits prometedors. Calvo va presentar Laia Carbonell “com una poeta que va al fons de les coses i de les relacions humanes” i ella va respondre sacsejant el públic amb poemes sobre el suïcidi, els condicionants socials de l’amor i relatant amb cruesa i respecte els darrers dies d’una persona gran. Carles Morell, de qui Calvo va destacar l’exigència literària, va mostrar una ambició elevada recitant de memòria poemes de llarga tirada que fa dialogar amb Ferrater o Màrius Torres, i afirmant sense dubtar que “el geni és una malaltia immensa i gloriosa”. El recital el va tancar una apassionada Irene Solà que va deixar anar la seva “bèstia” i va avançar material nou que sembla transitar per metàfores sobre la maternitat i el propi cos.

Amb els motors escalfats, l’acte embrionari del festival ja podia començar. La Nit de poetes, que després va deixar pas a Instants, va seguir fidel a un dels seus principis: presentar poetes de diverses generacions amb una trajectòria reconeguda. Potser menys fluida que en altres edicions però deixant un testimoni valuós, el recital ens va sorprendre amb un Tomàs Arias llegint poemes inèdits inspirats en la mitologia grega. Abans, una estàtica Lucia Pietrelli havia mostrat la inspiració carnal de la seva poesia i la dolçor d’Antònia Vicens va cloure el recital amb històries com “Una instantània” i “La meva primera llibreria”.

Joan Colomo al Festival Poesia i +

Joan Colomo al Festival Poesia i +

La jornada de diumenge va ser titànica. La trobada d’editorials de poesia en català, que Dòria Llibres va convertir en una parada sota l’ombra del lledoner que habita al costat de la Fundació, la va iniciar un Pau Gener empatitzant amb “els artistes que actuen al Sónar de dia”. La jornada va deixar postals magnífiques com la d’un enigmàtic Gerard Cisneros reflexionant sobre l’ésser amb el suport d’un audiovisual en blanc i negre, o amb Gabriel Ventura homenatjant Carles Hac Mor entre els textos de l’exposició “Fracassart” de l’enyorat poeta. Jordi Pàmies va recitar a la Sala Picasso i el matí el va cloure Lluís Solà, content de recitar sota d’aquell lledoner que l’havia rebut tants cops. La pausa per dinar va servir per menjar una bona paella i poc després poetes i públic ocupaven les terrasses de diversos bars per fer el cafè. A les cinc de la tarda, Eduard Sanahuja, complint el desig de recitar fumant a l’estil Eugenio, va donar el tret de sortida d’una ruta que va dur a Sílvia Bel a recitar sobre una roca i a Marc Romera a remullar-se els peus al mar, mentre quatre atrevits es banyaven. De tornada, Joan Todó i Jaume Coll van recitar sota un pont i Laia Martínez López ho va fer durant una parada pel refrigeri col·lectiu. Un micro obert amb Enric Casasses i algun espontani van deixar pas a la recta final del festival.

Després de Recuerdos de Ypacaraí, Ran Ran Ran van presentar el seu primer disc editat per Bankrobber, una col·lecció de folk desmanegat que va ser un bon preludi perquè Joan Colomo, amb la banda al complet, oferís un concert marca de la casa. Va desplegar cançons de tots els seus treballs, com “Les coses”, “Calidoscopi”, “Núcleo duro”, “El xiprer” o “A contrapèl”. La irreverència de la banda els va portar a demanar que Enrique Iglesias actués amb Pau Riba a la següent edició del Poesia i +. Guille Cabellero colava melodies com l’himne del PP entre les cançons i Colomo va preguntar si Carmen Sevilla encara estava en actiu mentre buscava on eren les granotes. Més d’un cantava les cançons i un grup es va animar a ballar. Colomo, que es mou entre la crítica social i els detalls de la vida quotidiana, va reflexionar en veu alta: “Qui ho havia de dir, que la poesia i els poetes podrien fer una cosa tan maca com aquesta quan la tercera guerra mundial és a punt d’arribar a les nostres cases?”.

La Fundació Palau compta amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Caldes d’Estrac i la Institució de les Lletres Catalanes