La nau del vent solcant les ones

11.03.2015

La Banda Municipal de Música de Barcelona, amb Salvador Brotons al capdavant, interpretava diumenge al matí, a la sala 2 Oriol Martorell de l’Auditori, un programa simfònic d’evocació a l’aire, el mar i la poesia, a través d’obres de Frigyes Hidas, Franz Liszt i amb l’estrena d’una composició de la barcelonina Anna Cazurra.

Anna Cazurra, ovacionada -Foto i edició: Andreu M. Miret

Anna Cazurra, ovacionada -Foto i edició: Andreu M. Miret

Un magnífic dia per navegar amb l’arribada de la bonança primaveral. I fer-ho, com no podia ser millor, enfilats a la nau del vent tripulada pel capità Brotons. S’hissaven les veles, i la formació de quasi 60 músics es preparava per portar-nos a fer una travessa per aigües hongareses. Tot a estribord, Frigyes Hidas ens apropava als seus anhels impressionistes amb Save the sea (1997), missatge homònim el qual podria convidar-nos a ser partícips d’una consciència col·lectiva, sense haver de tenir necessàriament el carnet de Greenpeace a la butxaca, sinó com una responsabilitat ètica i moral pel que fa el poder i els nostres límits sobre la vida a la Terra.

Aquesta simfonia per a banda conformava cinc capítols diferenciats, cadascun sota el títol corresponent que definia la història musicalment narrada. Podíem imaginar-nos com les línies creixents i serpentejants del vent fusta feien enlairar-nos tot veient créixer aquella onada, que moria poc després, esfilagarsada en la fosa de la percussió i les cromàtiques escales descendents. Un onatge oscil·latori que s’alternava en un diàleg on dofins i balenes emergien de la noblesa dels metalls, la inquietud juganera de les trompetes i la majestuositat de les trompes, amb l’obstinat d’una arpa que amagava bancs de peixos irisats, o del saxòfon que d’entre les roques en feia desfilar cavallets de mar…

Potser les criatures marines alertaven d’una amenaça, del terrabastall sobtat amb l’arribada d’uns vaixells furtius tot preparant les xarxes, o potser de grans petroliers que començaven a tenyir de foscor el paradís marí. La banda, entre l’escorredís vent-fusta de xanguets atemorits i els pesats metalls de creuer que tot ho arrasaven, iniciava estructures que modulaven de forma contínua i angoixant, en un mar devastat per la mà de l’home. Salvador Brotons va ser molt precís en la conducció de les entrades que dibuixaven l’efervescent situació de caos, i també amb gran mèrit per l’àgil cos de clarinets.

Mentrestant, a les entranyes verges de l’oceà, els coralls despertaven lluny de la remor, tot brillant sota l’efecte màgic de la percussió, les flautes i una base que marcava el joc entre el piano i l’arpa, així com la mística presència de l’oboè acompanyada pel cos de vent misteriós que tot ho tornava a fer desaparèixer de nou baix les profunditats.

Solemne final de trajecte al darrer moviment, l’himne de la mar. Amb epicitat i grandiloqüència, la Banda Municipal de Música de Barcelona desplegava tot el seu encant en la culminació d’una melodia dotada de gran poder pels metalls i l’inconfusible pols indicador del capità Brotons, portant a l’èxtasi els darrers compassos del viatge nàutic.

En la segona part d’aquest concert, prenia el timó el pianista Albert Nieto. Posat el piano de forma protagonística, Anna Cazurra, present a la sala, era convidada a introduir l’obra que havia compost i que sonaria per primera vegada a l’Auditori. L’obra A song for the wind (2015) constava d’una nova fusió d’estils tan diversos com la música de cambra, la música simfònica, tot passant pel jazz, el tango i la bossa nova, amb un contrapunt de plans sonors ballables. Una variabilitat que recalcava els múltiples significats de l’aire, entre la seducció i el misticisme. De ràfegues que es filtraven entre les esquerdes de les parets d’una ciutat oculta dins la metròpoli, i ens duien volant a l’intimisme d’un saló, de passos clandestins en l’obstinat.

Una bella obra que alhora constava de dificultosos passatges sotmesos al canvi dins d’aquesta variabilitat d’estils què hi convergeixen. En tot moment, aquest agent rítmic de moviment airós fou portat per la percussió, la base pianística i les pròpies alternances entre piano i banda, donant pas a múltiples intervencions solistes al llarg de la composició, sempre encapçalades pels temes introduïts d’Albert Nieto.

El concert cloïa fent referència a un poema sobre la vida, on la mort representava la culminació del tot. Fou així com ho havia deixat palès el gran virtuós del romanticisme, Franz Liszt, amb Els Preludis (1848). Obra de la qual en fou extret el seu Poema simfònic núm. 3 per a l’ocasió, amb instrumentació per a banda d’Enric Garcés.

En aquest camí d’espiritualitat, la Banda Municipal de Barcelona es trobava ordenada en seccions diferenciades dotades d’una funció musical més definida i concreta en aquest conglomerat romàntic. Entre el misteri d’una ascendència cap al no-res, sentíem la modulació del vent al costat de la foscor dels metalls, en una lluita infructuosa levitada entre dos mons davant l’inevitable destí de la vida terrenal. Els constants vaivens que finalment eren encegats per un esclat de llum sonora a les portes del paradís, la glòria. Un desplegament final on tota la formació deixava petjada del seu poder i coordinació, l’heroïcitat dels vents en la seva agilitat acrobàtica, els triomfals metalls en la noblesa del seu so i la punyent percussió en vibrant efectivitat sota la batuta de Salvador Brotons, enèrgic fiador de la conjunció amb la seva gestualitat apassionada, que marcà un punt llunyanament imaginari on guiar la gran massa sonora fins al darrer temps.

Contràriament a d’altres autors de l’època, que, davant el moment d’afrontar la mort seguien recreant-se en una visió dramàtica i de dolor, Els Preludis del poeta Alphonse de Lamartine – obra en la qual es basà Franz Liszt per crear la seva homònima composició- seria comparable al sentiment que inspiraria a alguns dels successors del romanticisme consagrats al llarg del s.XIX, com és el cas del mateix Gabriel Fauré a l’hora d’escriure el seu rèquiem alliberador, reconciliador i d’esperança. Perquè, què és la vida sinó una sèrie de preludis per aquesta desconeguda cançó que és la mort?

‘Notre vie est-elle autre chose qu’une série de Préludes à ce chant inconnu dont la mort entonne la première et solennelle note? Amour, douleur, paix, victoire – tels sont ces préludes […]’

Alphonse de Lamartine