La narrativa oblidada de Vicenç Riera Llorca

Vicenç Riera Llorca (Barcelona, 1903 – Pineda de Mar, 1991) forma part d’una generació d’escriptors dels Països Catalans formats intel·lectualment en temps previs a la II República espanyola, als anys 20 i 30 del segle xx, alguns dels quals, com Riera Llorca, van fer-ho xafant el carrer a les files del reporterisme d’uns anys convulsos. Però per a alguns d’ells, també per qüestions generacionals, van créixer a partir de 1931 i amb la democràcia i llibertats republicanes —més publicacions en llengua catalana, llibertat de premsa i de reunió, etc—. Aleshores van desenvolupar-se professionalment fins a esdevenir els màxims exponents de la intel·lectualitat catalana, però el període de més rellevància, dinamisme i probablement de qualitat de la cultura catalana d’ençà del segle d’or, es va veure estroncat inicialment amb la guerra del 1936 i, finalment, el 1939 amb la derrota i exili obligat. La gran majoria d’escriptors catalans, més que emigrants a la recerca d’un futur millor, van esdevenir exiliats polítics a Amèrica.

El contingent mexicà (si bé amb estades desiguals) tenia entre les seves files grans noms de la literatura catalana, com Joan Oliver, Josep Carner (només fins al final de la Segona guerra mundial), Agustí Bartra, Domènec Guansé, Avel·lí Artís i Balaguer, Avel·lí Artís-Gener «Tísner», Francesc Trabal, etc. A banda d’algun dels noms que potser sonen més com a reconeguts autors de l’exili mexicà, com és el cas quasi paradigmàtic de Pere Calders. Entre aquest reguitzell de noms també n’hi ha un de destacable i poc conegut per al gran públic: Vicenç Riera Llorca.

És justament en aquest context que descrivíem on Riera Llorca, autor de formació autodidacta i d’ateneus obrers, exerceix de traductor i editor-director de diverses de les revistes més rellevants de l’exili. És el cas, per exemple, de la més destacada de totes, Pont Blau (1952-1963), que comptarà amb firmes que posteriorment es revelaran com de les més importants de les lletres catalanes: Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Pere Calders, Rafael Tasis, Maria Aurèlia Capmany o ell mateix. Tot amb tot, l’ofici principal més estable que tindrà Riera a l’exili mexicà serà la de cap de premsa de l’ambaixada britànica al país; el seu ofici de reporter i el seu domini lingüístic van servir-li, justament, per brindar-li una oportunitat laboral, però també cultural, que era envejable.

Una bona mostra de tot això són algunes de les obres que va deixar llegades amb una intencionalitat manifesta i explícita, amb intenció de ser un tros de la memòria escrita d’aquest país dita i viscuda des de tants vessants com fos possible. El volum que recull pòstumament el gruix de la seva producció contística és Georgette i altres contes (Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1995, a cura de Joan Ferré i Josep Pujadas), una bona mostra de tot l’univers llorquià, perquè conté tots els elements definitoris de la seva producció literària a petita escala. Això es manifesta paral·lelament a les novel·les que n’exploten, justament, tot el potencial i capacitats, amb un desplegament narratològicament precís i acurat, que l’habiliten i reconeixen justament com un narrador excepcional.

Per fer esment breument de la seva producció novel·lística és necessari parlar de dues obres, en primer lloc: Tots tres surten per l’Ozama (Mèxic: Edicions Catalònia, 1946) i reeditada en nombroses ocasions (des de les col·leccions «El Cangur» fins a la «MOLC» d’Edicions 62). En termes del crític Domènec Guansé «Cronològicament, Tots tres surten per l’Ozama és, em penso, la primera de les novel·les on un exiliat parla dels exiliats i dels països que els acullen. És la primera de tota una sèrie on hi ha obres de Ferran de Pol, Odó Hurtado, mort en plena producció, C.A. Jordana, Pere Calders, Artís-Gener i altres que segurament en aquest moment m’oblido, que han contribuït a llevar el to una mica massa casolà que sistemàticament ha tingut la novel·la catalana i que li infonen un més variat cosmopolitisme. Cadascun d’aquests autors posseeix qualitats particulars i diria que no tenen altre nexe que l’idioma. De tota aquesta producció, la novel·la de Riera Llorca és la que té un to més directe, més cru, un propòsit més concretament relacionat amb el drama de l’exili» (de la revista Germanor, n. 508 – 509 de juny-juliol de 1946).

En segon lloc, cal parlar d’una altra de les seves obres més reeixides, Amb permís de l’enterramorts (Barcelona: Edicions 62, 1970), guanyadora del Premi Prudenci Bertrana 1970 i el Serra d’Or 1971. En aquesta obra, mitjançant una narració estructurada a dues veus (un narrador en primera persona i una altra, alternada a mode de capítols, en tercera, i amb les prolepsis i analepsis corresponents als salts temporals interns) s’hi narra com un grup de soldats vençuts creua la frontera nord-catalana i acaba en camps de concentració de l’Estat francès. Molts d’ells, moren en aquest periple ple de fam i d’insalubritat, però d’altres arriben fins a París i assoleixen el cobejat exili —des del qual una d’aquestes veus ens parla quan es troba visitant el país natal de forma breu.

Si el que busquem són premis cal parlar de Fes memòria, Bel, una altra de les seves obres reconegudes amb guardó; en aquest cas el Premi Sant Jordi 1971. Però tot amb tot, el que és rellevant en Riera Llorca i la seva producció literària no són els guardons, sinó que ho són els espais i temps de les seves novel·les, que abasten des d’una Barcelona plena de cafès i bars, fins als camps de concentració francesos, cambres ínfimes de París, pensions, amors, sang i mort a Mèxic i, amb tot, la sensualitat imperant vestida des d’un cronotip narratiu que se cenyeix al període comprès entre la república de 1931 i la Catalunya sota el franquisme de 1962.

Autors com Riera Llorca són elements indispensables per entendre que la resistència que vam exercir com a cultura no era implícita, ni preexistent a res, era voluntat i tenacitat per ser, per esdevenir i construir-se malgrat les oposicions de tot tipus que va haver d’esquivar. I això, com moltes altres coses, cal recordar-ho diàriament abans no sigui massa tard i ens tornem desmemoriats de mena.