La música del Llibre de les Bèsties

En el marc de les VIII Jornades Acadèmiques Interdisciplinàries de l’Aula Lul•liana, el passat dia 9 de maig es va celebrar la presentació dels nous volums de l’obra completa del pensador mallorquí. Una vetllada enriquida per l’estrena del trio musical “Na Renard, vuit miniatures sobre el Llibre de les Bèsties”, del compositor Ximo Tarín Micó.

L’Edat Mitjana continua presentant en l’imaginari col•lectiu una mena d’aura llegendària, obscura i misteriosa. La mitologia romàntica la va poblar d’honorables paladins i gestes meravelloses, però també li penjà l’etiqueta de la barbàrie, la violència i, en definitiva, de ser un autèntic buit i parada de mil anys en el progrés general de la humanitat.
Una cosa és indubtable, la desintegració de l’estructura política i econòmica del món romà occidental marcà un punt d’inflexió que, entre altres coses, provocà la pèrdua i oblit de gran part del llegat intel•lectual del món antic (i que, personal i pessimísticament, diria que encara avui no hem igualat). Podríem fins i tot discutir quin paper tingué en aquesta destrucció el triomf ideològic del cristianisme, però, en tot cas, hi ha també certa injustícia en jutjar el paper dels pensadors medievals: la ciència i filosofia medieval van ser molt més que un grapat de traductors, apologetes i comentaristes, monjos neoplatònics (neoplotinians s’hauria de dir) escombrant cap a casa, o musulmans fascinats amb Aristòtil. L’Edat Mitjana també féu aportacions originals a la història del pensament, i si algú encarna aquest esperit fou un personatge que, amb tota seguretat, de no haver nascut a Mallorca figuraria arreu del món com una de figures intel•lectuals més importants de la història del pensament. Es tracta de Ramon Llull.
Llull és una figura també revestida d’una aura mítica. D’una biografia intensa digna d’una superproducció de Hollywood, el noble mallorquí, que fins als trenta anys gaudí de la plàcida vida cortesana, deixà família, possessions i status per lliurar-se a una aventura religiosa i intel•lectual que el dugué del nord d’Àfrica a la cort de París, al papat, i a viatjar incansablement per tot el Mediterrani fins a Orient Pròxim, mentre, entre naufragis, empresonaments i predicacions, escriví unes 265 obres de tots els temes coneguts i per conèixer.
Al vestíbul de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, just al final, hi ha un racó vigilat per una de les comptades estàtues que el filòsof té a la ciutat comtal. Representat com tots el tenim interioritzat: un savi venerable de llarga barba, ancià però incansable, amb una mirada plena de força i profunditat. Llull, ni monjo ni laic, mestre fora de la universitat (fou autodidacta), creient però dialogant, proselitista però no fanàtic. La seva gran aportació, sense comptar, òbviament, la fonamental fundació del català literari, fou portar a la fe cristiana una mena de racionalisme des d’una perspectiva lingüística totalment nova: l’Ars, com ell l’anomenava, consistia en un veritable sistema de pensament que permetia descodificar qualsevol premissa o element de la realitat per demostrar-ne la seva veritat, des de les plantes a l’existència de Déu. Llull collà una volta més la rosca de la lògica creant un sistema combinatiu (les Rodes de veritat) que hom ha vist com a precursor del llenguatge de programació informàtic, una manera de parlar que tota ment racional pogués entendre. Això era el que li permetia convertir als “infidels”, no la força, sinó el comú acord en una Veritat demostrada que els humans podem compartir en tant que éssers lingüístics. Esforços intel•lectuals com els de Llull ens allunyen del clixé de les Creuades o la Reconquesta per a il•lustrar-nos un paradigma on el món cristià i islàmic estaven en ple contacte i interrelació econòmica, comercial, científica i cultural.
Sota aquesta estàtua, es celebrà la presentació de les noves edicions crítiques de les obres del pensador mallorquí que està impulsant el Patronat Ramon Llull en col•laboració amb l’Institut d’Estudis Baleàrics i la Institució de les Lletres Catalanes. Concretament, es presentaren les Hores de nostra dona Santa Maria i Desconhort de Nostra Dona, el Llibre d’Intenció i el primer volum del Llibre de Meravelles (el famós Fèlix), que constitueixen els volums X, XI i XII d’aquesta magnífica col•lecció, distribuïda per Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Tanmateix, l’acte prengué una significació especial que anà més enllà del comentari filològic (per altra banda, prolífics i interessants discursos per part dels respectius editors dels volums Lola Badia, Simone Sari i Maria Isabel Ripoll) o la lloança al beat Ramon. L’acte es convertí en una veritable vetllada literariomusical en la qual els mateixos editors recitaren fragments d’un dels llibres més cèlebres del Fèlix, el Llibre de les Bèsties, de manera intercalada en el moment que es vivia l’estrena de l’obra musical “Na Renard, vuit miniatures sobre el Llibre de les Bèsties”, composta per Ximo Tarín Micó especialment per a l’ocasió, i que, pensada per a il•lustrar els passatges narrats, prengué tot el protagonisme als rapsodes.
El Llibre de les Bèsties il•lustra a la perfecció aquesta voluntat pedagògica lul•liana. La faula sobre la cort dels animals i la traïció de Na Renard ens ensenya, al capdavall, el comportament dels propis homes. En aquest sentit, l’obra de Tarín encaixà com un guant en l’esperit de la faula. Ximo Tarín (1990) és un jove compositor barceloní ja amb una llarga trajectòria i un talent que ens fa endevinar un futur fulgurant. Format com a clarinetista, actualment ultima els seus estudis de direcció orquestral en paral•lel a la seva tasca com a creador, que vista la fantàstica acollida que tingué en el present acte, esperem que continuï donant-li molts èxits.
L’obra que estrenà constà de vuit moviments distribuïts en cinc blocs. Entre la Introducció i l’Epíleg, s’escoltà Marxa de l’elecció del rei, Lo bou, Interludi, Música de la cort dels hòmens, De la traïció de Na Renard i De la Mort de Na Renard, corresponents als capítols 37, 41 i 43 del llibre.
El fet de lligar-se a la idea del text i a les escenes de la història que articula Llull no suposà unes cadenes que convertissin l’obra en una mera banda sonora. Lluny d’això, la creació de Tarín desbordà personalitat i originalitat. Acompanyat d’uns solvents Òscar Vilaprinyó al violí i Laura Serra al fagot, desplegaren un trio ple de textures i propostes musicals demostrant la seva perícia i atreviment sense complexes com a compositor. Destacà sobretot una Introducció on el fraseig passava d’una veu a l’altra amb una exquisida naturalitat i oferint una aroma calmada i pastoral, també la magnífica Música de la cort dels hòmens, en la qual Tarín inclogué amb gran intel•ligència un solo de violí que reproduí un tema d’Alfons X el Savi i que s’enllaçà amb tota la rauxa contemporània que el clarinetista posà damunt el text de Llull. En definitiva, una obra deliciosa, alhora que enigmàtica, sorprenent i amb un caràcter indiscutible que fan de Ximo Tarín una de les figures a seguir molt atentament en la seva trajectòria.
Sota l’estàtua de Llull, la música, que també és un llenguatge universalment intel•ligible, ens féu entrar en la veritat del pensador mallorquí. Potser no era ben bé així l’Ars lul•liana, però de ben segur hauria estat orgullós que, tants segles després, la gent es reunís per crear quelcom que expliqués un missatge del qual podem aprendre.