La música del haiku

20.03.2019

Plou al pati de la casa Usher. Antoni Clapés, com si fos una invocació, comença llegint: “pluja sense sòl / simplement pluja”. Aquesta és una de les trobades del cicle ‘Lletraferits’, que organitza el Palau de la Música: Francesc Parcerisas i Antoni Clapés, dos poetes, es troben amb Josep Maria Guix, compositor, per explorar conjuntament les ramificacions literàries de la natura i les seves transposicions musicals.

Antoni Clapés | © Laia Serch

La conversa a tres bandes s’enceta a partir d’una reflexió al voltant del haiku. Clapés esventra la teoria: “Sam Abrams, curador de l’antologia de haikus Llum a les golfes, expressa que l’esperit de la composició és el que compta”. Més enllà de l’estructura ortodoxa de la composició japonesa, allò que importa és com un cert estat anímic pot traslladar-se lingüísticament. Clapés insisteix: “no és el mateix la síl·laba japonesa que la catalana”. Veiem, doncs, que la problemàtica que s’exposa avui és la de l’especificitat dels llenguatges: no només l’abisme que s’obre amb la traducció, sinó també les particularitats de cada disciplina artística.

Josep Maria Guix no és el primer compositor de haikus musicals, i n’és conscient. Per a ell, la clau consisteix a saber captar la contemplació de la naturalesa que s’expressa a través del llenguatge literari, i vessar-la a un nou llenguatge, el musical. “Copsar l’esperit és bàsic”, afirma. El haiku, explica, és un viatge de tornada, i no d’anada. És una relació directa amb un element de la natura. És voler transcendir-la. És produir una emoció. És fer desaparèixer el jo poètic dels versos. Al capdavall, segurament, es tracta d’una manera de deixar constància d’una sensació. I  aquest deixar constància ha de ser en forma d’imatge, reivindica. Visualment, doncs, perquè és des d’aquí d’on parteix per transmutar els llenguatges, i així crear, ressignificar.

Allò que s’amaga darrere del haiku, allò que el fa difícil d’escriure i, a la vegada, interessant de llegir, és la seva intensitat, la seva fragmentació i la seva petitesa, constata Parcerisas. El resultat, per tant, és enlluernador, i la dificultat s’erigeix en la problemàtica de la concentració poètica. Com que no escriu haikus, ens llegeix el que anomena “pinzellades impressionistes”. Al final de la conversa, s’obre l’horitzó receptor, el dels lectors: Clapés, sabedor de la força de la poesia dita en veu alta, explica com els haikus han de ser llegits dues vegades. La primera, per colpir; la segona, per ser comprès. I així es fa: els escoltem.

Josep Maria Guix. Foto: Ester Roig

El cicle Lletraferits del Palau de la Música

Aquesta és només una de les trobades que s’emmarca dins del cicle ‘Lletraferits’ del Palau de la Música. En aquest cicle s’exploren les relacions poderoses que hi ha entre literatura i música a través del diàleg de quatre concerts amb diversos escriptors i llibreries de Barcelona. Juntament amb aquesta conversa, Abel Tomàs, Arnau Tomàs i Josep Colom interpreten peces de Debussy i del mateix Guix en un espectacle que han anomenat Impressions sobre els haikus. En les pròximes sessions, els programadors faran conversar la novel·la El Regne d’Emmanuel Carrère amb la Passió segons Sant Mateu de Bach; o bé Les paraules sense música de Philip Glass amb el mateix Glass al piano. Aquí, tota la informació.

En aquest diàleg del Palau de la Música amb la literatura, destaca la figura del poeta convidat d’enguany, Màrius Sampere. Malgrat la seva mort recent, la seva veu “guiarà durant tota la temporada encarnant perfectament la idea d’origen i final com una roda que es retroalimenta”.