La música americana arriba a l’Auditori

29.04.2016

En aquest concert de la temporada de l’Auditori, l’OBC ens ha proposat un viatge al Nou Món, i no precisament a través de la simfonia de Dvórak que duu aquest sobrenom, sinó amb música genuïnament americana, concretament de dos grans compositors del segle XX com són George Gershwin i Leonard Bernstein. Tots dos van compondre peces ad hoc o que posteriorment es van adaptar al cinema, com Un americà a París o West Side Story. És una música eclèctica que beu de moltes fonts, però que té un caràcter popular que insta a la dansa. Va ser un programa diferent que va comptar amb la presència d’un dels millors pianistes de l’actualitat: el rus Alexei Volodin.

El pianista rus Alexei Volodin | Foto: Marco Borggreve

Al llarg dels tres concerts del cap de setmana l’OBC, dirigida per Andrew Grams, va interpretar un ventall d’obres entre les quals hi havia “Tres danses” d’Un dia a Nova York i l’obertura de West Side Story (Bernstein), o la Rapsòdia in Blue i els “Quadres simfònics per a orquestra” de Porgy and Bess (Gershwin). Per aquest repertori vam veure una OBC molt ampliada, especialment en la secció de percussió, però també en la de vent que, entre d’altres, va incloure quatre saxòfons, un instrument que habitualment no forma part del repertori més clàssic. Andrew Grams va imprimir un ritme àgil, gairebé frenètic, d’acord amb el caràcter de la música, que involuntàriament feia moure el cos dels assistents. Era inevitable pensar en les pel·lícules i musicals que s’han fet amb aquestes músiques, encara que fossin sentides en concert, amb orquestra i sense actors ni imatges.

Alexei Volodin, un pianista que les vegades que ha vingut a Barcelona ha demostrat que és un primera espasa en compositors clàssics com Chopin o Schumann, en aquesta ocasió va deixar veure una altra faceta: la de pianista de jazz. Si bé la seva manera d’entendre la música americana no agrada a tothom per un excés de control, en la Rapsòdia in Blue va desplegar no tan sols una tècnica perfecta, sinó un estil elegant i ple de bellesa, que no es desdeia gens amb Gershwin. Ara bé, cal fer notar que una orquestra en què dominava el vent metall i la percussió va tapar-lo una mica, i a vegades molt. Va ser una llàstima no mesurar millor les intensitats de les seccions perquè sonessin més equilibrades. En canvi, on sí que vam poder sentir el Volodin jazzístic en estat pur va ser en la propina que ens va oferir, l’Intermezzo de Kapustin, una peça deliciosa i plena de ritme amb la qual Volodin va subjugar el públic.

A la segona part del concert va venir l’obertura de West Side Story i Porgy and Bess. En la primera es va tornar a notar un desequilibri tímbric entre seccions. El vent metall i la percussió van fer un gran paper, i especialment el metall no va cometre cap errada, però van eclipsar gairebé del tot la corda, malgrat que era molt nodrida. La peça menys lluïda del concert van ser els “Quadres simfònics” de Porgy and Bess, de caràcter més malenconiós. La secció de corda va sonar un xic insulsa, com si estigués mancada d’energia, i no va donar a la peça el lirisme que li pertoca.

Andrew Grams va demostrar que coneix bé aquest repertori, va dirigir-lo amb un ritme i un estil molt escaients, però l’OBC és una orquestra amb alguns problemes de desequilibri entre seccions. La corda, malgrat que tenia una presència numèrica molt important, va quedar, un cop més, eclipsada per un vent metall acústicament excessiu. Encara que la música contemporània requereixi més presència del vent, això no pot obstar perquè la corda es faci sentir sense problemes. Esperem que la direcció del nou titular, Kazushi Ono, pugui llimar fins a fer desaparèixer aquesta disfunció que l’OBC arrossega de fa anys.