Dir adéu a la mare

21.05.2019

En un dels Contes Orientals de Marguerite Yourcenar (Le lait de la mort), per una sèrie d’esdeveniments que ara no venen al cas, una mare novella acaba empresonada en una torre de pedra. Als seus carcellers només els demana un desig: que obrin un forat al mur a l’alçada dels seus pits, per alletar la criatura, i un altre a la dels ulls, per poder comprovar que l’aliment fa bon efecte. Tot i ser llunyana i fictícia, aquesta dona demostra ser mare abans que presonera, filla, membre d’una comunitat o, en definitiva, persona, amb pors i desitjos. Està en l’inconscient de tothom que les mares han de formar part d’aquesta categoria extrahumana… però què hi ha de més humanitzador que la mort? Entre les novetats literàries d’aquest any, trobem tres llibres que afronten la mort de la mare, amb tot el que això comporta.

Jordi Ibáñez | Foto: Glòria Miquel

“Escric perquè de sobte m’he adonat que tot el que estimo morirà”. Així comença La bona mort (Gregal), el dietari que Vicenç Villatoro va escriure durant les últimes setmanes de vida de la seva mare, a qui havien diagnosticat un càncer que va decidir no tractar-se. Més que un lament o un llibre d’autoajuda, es tracta d’un breu repàs, tendre i bastant serè, d’aquests últims instants. Un testimoni d’allò que el fill sent i evoca -afirma que “la presència de la mort excita la memòria”- mentre la mare es va apagant.

La mare de Villatoro excel·leix en el que se’n diu el “bon morir”. Des d’una moral que, tot i ser laica, l’autor identifica com a jueva, la mare accepta el seu final amb la diligència i la tranquil·litat d’haver viscut una vida plena que abandona acompanyada dels seus, sense fer gaire soroll. El fill i tothom en la família es veuen contagiats (una mica per obligació) d’aquesta serenor a l’hora d’afrontar l’últim viatge de la mare. Quan, finalment, la mare mor i es podria observar algun indici de defalliment en l’estat d’ànim del fill, aquest fuig de reflexions existencialistes, no perquè no les tingui, sinó per por a ser massa conscient de la buidor que provoca la pèrdua. Tanca el dietari amb un cru “No hi ha temps per pensar. No n’hi ha d’haver”. L’escriptura, doncs, és per a Villatoro una subtil forma de redimir l’angoixa de qui sap que tot té un final, encara que sigui sense atrevir-se a afrontar-ho en profunditat. A partir del relat que crea a La bona mort, Villatoro acomiada la mare coneixent-la i reconeixent-s’hi millor.

També Ada Castells, al seu últim llibre Mare, fa ús de l’escriptura per construir-se un retrat de qui va ser la seva mare. En una entrevista a Núvol, Castells afirmava: “A mesura que creixia la novel·la, vaig anar sentint la mare més present dins meu, com si en el procés d’escriptura l’hagués anat invocant”. L’escriptura d’aquest llibre es converteix en una reconciliació pòstuma amb una mare excèntrica a qui l’autora confessa haver volgut estimar sense ser capaç de fer-ho.

Ada Castells © Ester Roig

La Raquel (la mare de l’alter ego de Castells a la novel·la, la Sara) és excèntrica, geniüda, egocèntrica; és la dona Clixé de la qual l’autora parlava a les columnes de l’Avui. La novel·la comença amb una escena de violència brutal (la més exagerada de tota l’obra): “M’amenaça [la mare] d’entaforar-me el cap dins la tassa perquè m’hi renti la cara”. A poc a poc, però, el retrat de la mare es va humanitzant. No perquè canviï d’actitud -de fet, fins al final dels seus dies mantindrà aquest caràcter tan difícil de suportar-, sinó pel canvi de perspectiva en la filla. La Sara anirà humanitzant a la seva mare a partir de la lectura del dietari que li arriba a les mans després de la mort. Llegint-la, l’anirà convertint en una persona humana, amb virtuts i defectes. Mare, doncs, és un repàs que resulta conciliador i empàtic, que acaba semblant dir “t’entenc, mare”. La mort, probablement, era una condició necessària per aconseguir això.

Cal tenir en compte que, tot i que la mort de la mare és el punt de partida de la novel·la, aquesta queda sempre en segon pla -motiu pel qual es va descartar el títol inicial Mare morta-. Així i tot, quan aquesta arriba la mare demostra com no ho havia fet en tota la novel·la el rigor amb què viu la seva fe protestant. Igual que la de Villatoro, la Raquel arriba al final dels seus dies amb la dignitat del que sap que li toca marxar, sense aferrar-se a la vida inútilment.

La conquesta de la lleugeresa és el primer dels quatre relats autobiogràfics que constitueixen Un quartet de Jordi Ibáñez, publicat per Tusquets. Amb una escriptura torrencial i plena de referències, Ibáñez aborda en aquest breu relat la vellesa i el final imminent de la seva mare de noranta-sis anys. Si Villatoro no s’atrevia a endinsar-se en pensaments existencialistes, Ibáñez no se n’està. El text es desenvolupa al voltant d’una qüestió filosòfica central: “Jo puc pensar que amb la meva mare un món -un món concretament meu- s’acaba, i he de poder dir quin món és aquest tan concret”. A partir d’aquesta premissa, l’autor deixa fluir el seu discurs. Ibáñez pren com a punt de partida la quotidianitat de la vida del fill amb la seva mare, on ell és el chevalier servant que acompanya diligentment la mare al metge i a les reunions amb amigues. L’autor desenvolupa el seu pensament filosòfic i psicoanalític al voltant de la condició de mare i de fill -especialment sobre la impossibilitat del fill de veure la mare com a persona més enllà de mare i sobre el buit familiar irremeiable que queda a l’orfe que no és pare-, però també sobre el previsible final apocalíptic del nostre món, la bogeria, el plaer, el gust estètic o la injustícia de la mort.

Vicenç Villatoro | Foto: Martí Albesa

Com la de Villatoro i la de Castells, la mare d’Ibáñez afronta una mort imminent amb l’elegància i la serenitat de qui sap que ja és l’hora, que ja ha complert la seva tasca i viu en un món que ja no li pertoca. De la mateixa manera, en el sentit de la disciplina discreta i del gust sempre elegant de la mare hi veiem reflectit el tarannà d’una generació, una manera de fer que Ibáñez reconeix admirar i alhora ser incapaç d’igualar. Però el que més defineix a la mare és la seva intel·ligència pràctica i alhora molt emocional. Hi ha un moment molt esclaridor en aquest sentit en què l’autor afirma: “Per mi la meva mare és un permanent recordatori de la necessària correspondència entre la grandesa del món i la grandesa i la generositat de l’esperit, o si es vol dir així: del sentit precís i afinat per saber quina és exactament la importància de les coses importants”.

El relat d’Ibáñez és rodó, tant en el més anecdòtic (tanca amb la mateixa anècdota aparentment irrellevant en què l’autor discuteix amb la mare perquè es vol comprar un gos), com en el més profund. Ibáñez, com havien fet els altres dos autors, davant la mort de la mare, construeix un relat catàrtic, que condensa la vida viscuda de la mare i la converteix en quelcom que passarà a formar part del seu jo més essencial fins al final dels seus dies (el seu propi “camí cap a la conquesta final de la lleugeresa”). Villatoro, Castells i Ibáñez, a partir de les semblances i diferències dels seus relats, situen a la mare en el punt de trobada entre el més universal o original (en el sentit més estricte de la paraula) i el més íntim de l’ésser.