La moralitat de la violència

6.04.2018

Establir el camp semàntic de la idea de violència s’ha convertit en el moll de l’os del conflicte polític a Catalunya. Però la manera com uns i altres en parlen demostra com la correcció política mal entesa impedeix entendre la seva lògica. Com que la violència té una cara desagradable -i una altra de seductora, no ho oblidem- queda molt bé identificar-la amb la irracionalitat i el mal, com si fos una mena de curtcircuit inexplicable del sistema. Tothom posaria l’altra galta quan té davant un micròfon. Però la realitat és molt diferent: la violència acostuma a ser el resultat d’un càlcul moral i tant el violent com la seva claca se senten profundament alineats amb la justícia i el bé. Condemnar els excessos i esforçar-se per minimitzar-la és just i necessari, però no podem parlar com si no existís violència legítima, o com si la violència fos un trastorn mental: la major part d’accions brutals només s’entenen si mirem l’ètica i la racionalitat d’aquells que la posen en pràctica.

Gent davant els antiavalots de la policia espanyola al centre municipal d’ocupació de Sant Narcís a Girona, l’1 d’octubre del 2017 | Foto: Carles Palacio / ACN

Aquesta és la teoria d’Alan Page Fiske i Tage Shakti Rai, dos antropòlegs que han estudiat la psicologia moral humana durant anys i que han encunyat la teoria de la violència virtuosa. Després de recopilar tones d’estudis sobre la brutalitat al llarg de tots els temps i en totes les cultures i societats imaginables, Fiske i Rai critiquen la retòrica que el mainstream occidental fa servir per parlar de la violència. El tòpic diu que la violència apareix quan es desboca la nostra naturalesa animal i que els contrapesos socials la tenen controlada, però l’observació de les pràctiques violentes ens duu a la conclusió contrària: la immensa majoria de violents no són psicòpates, sinó gent perfectament normal que està treballant per crear, mantenir, modular o reparar relacions estrictament socials. Pensem en una mare que li fum un calbot al fill que es passa de la ratlla, un policia que emmanilla a un manifestant tumultuari, una guerra religiosa o un criminal avergonyit que se suïcida. En la majoria dels casos, el perpetrador és perfectament conscient que està infligint patiment a la víctima i, aquesta és la gràcia, sent que està moralment obligat a fer-ho. Perquè els codis que governen la relació mare-filla, policia-massa sediciosa, sunnita-xiïta o crim-deshonra, no tenen res de determinat: sense constructes morals per transgredir, no hi hauria violència o, en paraules dels autors “si de cas, el que hi ha al món és un excés de moralitat”.

Les emocions morals surten del desig de fer que una relació social que està descarrilant correspongui amb com hauria de ser, i l’evidència que acumulen els antropòlegs confirma que la violència és una eina universalment utilitzada per aconseguir-ho. El quid de la qüestió, esclar, és qui defineix l’ideal normatiu d’aquestes relacions. Segons Fiske i Rai, cada comunitat escriu un guió diferent, moltes vegades radicalment incommensurables entre ells. L’ablació és aplaudida en una cultura i impensable en una altra, el que per a uns és rebel·lió, per a altres no. Però la lògica de la violència és universal, malgrat que es concreti de manera diferent a cada grup. A grans trets, els autors identifiquen 4 motivacions morals per a la ferocitat: unitat, jerarquia, igualtat i proporcionalitat. Als humans els importen aquests eixos perquè donen sentit a la seva vida i, per protegir les coses que importen de debò, la violència no és l’excepció sinó la norma.

Si, tal com ha demostrat el psicòleg Steven Pinker, el vessament de sang ha disminuït radicalment gràcies al progrés de la humanitat, és perquè el monopoli de la violència dels estats ha fet que la lògica de la proporcionalitat s’imposés a les altres 3. El model de la proporcionalitat descriu aquells casos en què el grup decideix que el càstig que ha de rebre qui trenca les normes es pot saldar pagant el preu amb un bé de naturalesa diferent del que s’ha violat. Per vies més o menys impersonals i arbitràries, s’arriba al consens que es pot violentar la llibertat d’un assassí, de manera que, en comptes de fer pagar una vida amb una altra (lògica de la igualtat), una vida es paga amb una quantitat proporcional temps. Però això no vol dir que les arrels morals de la violència retributiva desapareguin, simplement es condueixen a través de canals burocràtics. El malentès és pensar que no hi ha continuïtat entre la fonamentació de les dues.

El que passa en un cas com el català és que dos models de com hauria de ser la relació social xoquen frontalment. Un té l’estat al darrere i l’altre no, però, davant del que els dos grups perceben com una violació flagrant del pacte per part de l’altra, s’activa el mateix ressort moral que exigeix el reajustament. La diferència és que els unionistes tenen més força que els independentistes, però les dues parts desitgen redreçar la transgressió basant-se en la mateixa lògica. L’independentisme ha demostrat que també hi ha consideracions morals que poden triomfar sobre la violència, igual que ho va fer Westminster en el cas escocès, però després de l’1 d’Octubre també van pesar els factors merament pràctics, precisament perquè bona part del moviment sentia que havia obtingut la legitimitat moral. L’estratègia de resistència pacífica és el fruit d’un càlcul que té en compte uns i altres factors, i l’estratègia de violència policial per part de l’estat, també. Només el temps dirà quin ha estat el més encertat, però el que voldríem els independentistes pacífics no és substituir les porres per llaminadures, sinó canviar les fronteres del monopoli de la violència actual.

Som animals socials i, per tant, morals. L’ètica de posar l’altra galta la predicava un ésser que, segons deia d’ell mateix, era més que humà. De fet, a la gran majoria dels mortals, la passivitat davant de segons quina situació -l’atac a una persona estimada davant dels nostres nassos, per exemple- no els sembla virtuosa, sinó patològica. Per això ens cal entendre la lògica moral que motiva la violència, aprendre a veure la moralitat com una arma de doble tall i la política com una eina per aprofitar-ne el millor i mitigar el pitjor. Si s’ignora la base, no es podrà fer un discurs útil i les paraules no voldran dir el que volen dir. Després que l’oncle Claudi matés al seu pare i es casés amb la seva mare, i veient com la seva inactivitat bloquejava la venjança i estava condemnant a vint mil soldats a la mort, Hamlet es conjura: “O tinc des d’ara pensaments sanguinaris, o no caldrà que pensi”. En fi, que notar com bull la sang no és pas cap tara, i el deure dels polítics és entendre-ho i canalitzar-ho per al bé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Més enllà de l’ordre moral, la ciència ens mostra com observant tots els primats, que són la branca de mamífers més propera a nosaltres, la violència interespecífica forma part de l’estatus de quotidianitat.
    Els mascles dominants normalment ténen un estrès superior per poder mantenir el seu rang social, doncs l’han de defensar diàriament de manera violenta.
    Les femelles tampoc se n’escapen. Això sí, però menys, és una qüestió de matís.
    Aquests comportaments violents inclouen els “homicidis”, la mort dels congèneres.
    Això d’ha pogut observar en babuins, ximpanzès i bonobos, però per extensió es pot generalitzar a tots els primats. Això abonaria la idea que, més a fons d’una raó moral, hi ha una conducta biològica més elemental, deslligada del #ethos.