La millor pitjor pel·lícula de la història

4.01.2018

You’re tearing me apart, Lisa!‘. Si la frase no us sona ni remotament, prepareu-vos per tenir la primera epifania trash del 2018. Benvinguts a l’univers de The Room, “El Ciutadà Kane de les males pel·lícules”. La perla en qüestió va ser escrita, dirigida i protagonitzada el 2003 per Tommy Wiseau, un aspirant a actor i cinesta d’origen desconegut que va invertir 6 milions de dòlars també d’origen desconegut en pavimentar el seu camí a la fama. Fins ara, aquest film estava confinat a classes de llenguatge cinematogràfic on servia com a guia literal de com no s’ha de fer una pel·lícula, un culte de sessions de mitjanit on fans amb un compromís similar al que aixeca The Rocky Horror Picture Show llençaven culleres de plàstic a la pantalla, i a reproduccions en bucle a pisos d’estudiants entre bafarades d’un fum més dens que el del tabac.

Dave Franco i James Franco a ‘Disaster Artist’

En alguns d’aquests pisos hi havia James Franco, Seth Rogen, Evan Goldberg, i tota una tropa de directors, actors i productors que acabarien ajudant a carregar la bandera de la comèdia irreverent nord-americana de la darrera dècada. Els drets de The Disaster Artist: My Life Inside The Room, the Greatest Bad Movie Ever Made -llibre escrit per l’actor Greg Sestero sobre el seu pas pel film i la seva amistat amb Wiseau– van anar a parar a les seves mans, i així va néixer The Disaster Artist, guardonada amb la màxima distinció al Festival de Sant Sebastià, nineta dels ulls del públic a South by Southwest i Sitges, i estrenada la setmana passada a les nostres pantalles. El primer que cal remarcar sobre el film és que, tot i ser una comèdia, en cap moment és una burla ni una crítica: és una carta d’amor.

Aquest és un aclariment important. Sovint, les pel·lícules dolentes que fan furor entre determinat tipus de públic tenen un grau d’autoconsciència, signen un precontracte on interpretacions de lluç, escatologia, monstres ridículs i tornados de taurons –aquest no és el títol del nou single de Joan Miquel Oliver-, són celebrats per aquells que volien veure justament això. Fins i tot a Plan 9 from Outer Space, prèvia posseidora del títol a millor pitjor pel·lícula de la història, Ed Wood -el que dona nom a la pel·lícula- combinava una passió desfermada i apreciació cega pel que feia amb un cert punt de savoir faire camp. The Room juga a una altra lliga: la seva dolenteria pot generar burla i certament crítica, però el que desperta sobretot és pura fascinació.

Els seus diàlegs delirants, girs argumentals aleatoris i sense conseqüències, actuacions passades de voltes i seqüències dirigides amb el gust d’una introducció de pel·lícula pornogràfica transcendeixen la seva absoluta ridiculesa, i farien la pel·lícula mereixedora de la nostra atenció encara que això fos tot el que tingués a oferir. Però hi ha alguna cosa més. Involuntàriament, The Room és també un retrat impagable del seu creador, i en aquest aspecte sí que té més valor que el millor estudi de personatge de ficció. Es desconeixen moltes coses sobre Tommy Wiseau, però la seva imatge com a Johnny –nom d’heroi americà per antonomàsia-, és un ciutadà, parella, mentor, treballador i amic exemplar a qui li fallen totes les coses en què podia creure. Per altra banda, el rol reflecteix una personalitat megalòmana, i les situacions que tenen lloc a la pantalla deixen entreveure una misogínia francament discutible, però resulta impossible no deixar-se emportar pel seu magnetisme alienígena.

The Disaster Artist aborda la figura de Wiseau amb respecte però apunta a les seves contradiccions, i, de passada, canta una oda a les ànsies de crear, encara que sigui des del filtre de la pura bogeria. Potser sempre en cal un punt. Els germans Franco donen vida a la parella protagonista de ‘The Room‘ més enllà de la seva obra, i la mostra com el que foren: dues persones amb més passió que talent que varen arribar, encara que amb honors dubtosos, a complir el seu gran objectiu vital. Ja ho signaríem