La millor feina del món?

23.02.2018

Tothom es pot imaginar com és la feina d’un periodista, però què significa ser crític cultural? Més ben dit, si pregunteu a qualsevol persona del carrer què s’imagina quan li diuen “crític cultural”, creieu que us podria donar una resposta més o menys correcte?

Taula rodona amb Òscar Broc, Pep Prieto i Anna Pérez Pagès. Foto: Eddy Kelele

El divendres 16 de febrer va tenir lloc a l’aula C2 de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona una xerrada entre tres periodistes culturals, Anna Pérez Pagès, Pep Prieto i Òscar Broc, que van mantenir un debat conduït per Gemma Busquets. Van explicar a través d’exemples i experiències personals què s’entén per crítica cultural, i què hem de tenir en compte si nosaltres —les noves generacions— volem fer-ne.

Si bé el fet de ser crític cultural et permet tenir més llibertat així com jugar amb el sentit de l’humor i la creativitat, s’ha de tenir en compte que —paraules d’Anna Pérez — “és un ofici mal pagat, precari i irregular i també és molt fàcil fer-se enemics pel simple fet que critiques. Aquests aspectes diferencien molt el periodisme cultural d’altres branques del periodisme però, a quin preu? La passió hi fa molt, sí, però fer de conillet d’índies no sempre agrada ni surt bé. La pressió de saber que les teves paraules poden condicionar molt un espectacle, pel·lícula o sèrie provoquen que ser crític cultural sigui la millor-pitjor feina del món.

Durant els últims anys, s’ha donat molta importància a les xarxes socials, especialment a Twitter per ser una de les més directes, senzilles d’utilitzar i a l’abast de tothom. El tipus de registre que s’utilitza per aquesta xarxa s’ha popularitzat ràpidament, és una eina que permet a tothom compartir inquietuds i pensaments, però on també hi influeix molt la percepció social de la persona que piula. Pep Prieto assegura que durant els últims anys ha aparegut un fenomen que es pot resumir com l’aparició de “crítics” a tot arreu. Què és el que diferencia un verdader crític d’una persona qualsevol que simplement escriu “magnífic” o “això és una merda” a twitter? Fer visible la feina dels periodistes a través de les xarxes socials és difícil, sobretot tenint en compte que el pes de la crítica com a tal ha passat a ser dels lectors, i no pas del periodista que fa la crítica.

De totes maneres, no tot és tan dolent en aquest món digital, si bé els articles publicats a la xarxa estan sentenciats a escrutinis molt cruels i sincers, també s’ha de tenir en compte que ara és molt més fàcil saber qui llegeix les teves critiques i qui no: el feedback és més clar.

Abans que apareguessin les xarxes socials, saber qui llegia les teves crítiques publicades al diari era pràcticament impossible, ara no, ara és senzill obtenir les dades de qui t’ha llegit i què n’ha pensat; en altres paraules: l’ofici de crític cultural té una major percepció social de la que realment es pensa que té, i això és una cosa que molts crítics de la vella escola —aquells que diuen que les noves tecnologies són una cosa passatgera— ignoren, o al menys volen ignorar.

La crítica és una creació, la crítica procura donar eines, opinions i una idea general. Amb la crítica el que fas és prioritzar, explicar la teva mirada i també la teva tria. D’acord, com va dir l’Anna Pérez, a vegades t’has d’empassar verdaders traumes i filtrar molta porqueria, i això fa difícil tenir el reconeixement necessari, creant el debat de “per què et queixes si escrius sobre coses que t’agraden?”. La gent no sol comprendre que s’ha de posar valor  a aquesta feina, ja que els periodistes hi inverteixen molt de temps i paciència, especialment ara que la dictadura dels mitjans digitals la tenim tant al damunt. Segons Òscar Broc, “aquesta dictadura crea un conflicte que va a favor de la immediatesa. És a dir, els periodistes —siguin de la branca que siguin— s’han d’arriscar i sortir de la seva zona de confort, només d’aquesta manera podran començar a absorbir informació per ser crítics de debò”.

Malauradament, “aquest risc pot comportar que t’obsessionis amb la repercussió del que has escrit. En el moment en què et planteges quanta transcendència tindrà el teu periodisme abans de plantejar-te si has fet una crítica de qualitat, tens un problema. Quin valor vols donar al teu periodisme?”, diu Broc. És cert que també influeix el tipus de lector, especialment si aquest està condicionat per un estil molt específic de periodisme, però no pots excusar-te dient que ets un incomprès perquè tots els mals es troben en els lectors. Has de tenir en compte que ha aparegut una crisi en el periodisme cultural actual on tothom s’està intentant adaptar a les noves tecnologies i al llenguatge digital, especialment els periodistes que es dediquen a l’extens camp de la cultura.

Es difícil posar un límit que separi la cultura d’altres camps. Anna Pérez, Òscar Broc i Pep Prieto podrien haver acabat la xerrada en un temps rècord si haguessin volgut, tan sols havien de respondre la pregunta que la conferència duia per títol. És el periodisme cultural la millor feina del món? Sí, no, qui sap. Abans he remarcat que el tipus de lector influeix molt en el món de la crítica cultural. Ara penso més aviat que la resposta a aquesta pregunta també va a gust del consumidor.