La mestra ve a casa

7.03.2019

Estem acostumats a veure cada matí els infants anant a escola, a sentir el seu xivarri a l’hora de l’esbarjo i a descobrir-los a patolls i contents pels museus i les sales d’exposicions. Però hi ha molts infants que no poden acudir a l’escola, que es passen el dia a casa o als hospitals sense a penes poder-ne sortir. Les causes d’això poden ser molt diverses: patologies greus, accidents o trastorns de tota mena. Per a ells hi ha l’atenció educativa domiciliària, que la professora Rosina Nogales ens explica en primera persona.

A Barcelona hi ha 124 alumnes que estan rebent atenció educativa domiciliària (AED) | Foto: Arxiu

A Barcelona hi ha 124 alumnes que estan rebent atenció educativa domiciliària (AED) | Foto: Arxiu

El Consorci d’Educació de Barcelona (així com la resta de Serveis Territorials de Catalunya), sensible a la Declaració dels Drets de l’Infant aprovada per les Nacions Unides i segons la qual tot infant té dret a l’educació, contempla la possibilitat que aquests nens i nenes puguin disposar d’un docent del Departament d’Educació que imparteixi les matèries educatives adequades ajustades a cada perfil i en col·laboració i amb l’ajut dels centres de referència als quals estan adscrits.

En aquests moments, només a Barcelona hi ha 124 alumnes que estan rebent atenció educativa domiciliària (AED), i hi ha 60 docents que dediquen part del seu treball o treball complet a donar aquesta assistència.

Ser professor d’aquests nens i nenes, malgrat el que es pugui pensar, resulta d’una gratificació immensa. La missió que tenim envers aquests infants, com a professors, és sobretot mantenir oberta la porta de tornada a l’escola i facilitar-los també la continuació del vincle amb professors o tutors i, sobretot, amb els seus companys. Al cap i a la fi, els infants el que volen és anar a l’escola, participar de la vida quotidiana dels seus semblants, ser presents a les aules i, encara que de vegades no ens ho sembli, aprendre i aprendre dels que saben.

Les escoles i els instituts són els primers que han d’entendre la importància que té que els infants continuïn amb “normalitat” amb els seus estudis. Hi calen també uns professors implicats i empàtics, conscients de les difícils circumstàncies que sovint comporten certes malalties (i no estic parlant només de processos físics dolorosos, sinó també situacions que impliquen haver d’abandonar la família, el país, els companys, processos de dol i moltes pors). Necessitem per últim una població atenta a les fragilitats i comprensiva amb els més vulnerables per provocar un canvi d’actitud que ha de repercutir sens dubte en el bé general de la societat.

Durant aquests darrers anys de docència, els alumnes que rebien AED m’han impartit una gran lliçó: m’han ensenyat a escoltar, sovint més amb el gest que amb les orelles; a parlar, més amb l’actitud que amb les paraules; a mirar, més amb el cor que amb els ulls; a respectar la vida i celebrar, sense rendir-se, l’esperança.