La memòria omesa. Maneres de confrontar l’oblit

1.03.2018

En el mar que conformen el patrimoni material i immaterial hi ha un cos que neda entre les dues costes: la memòria, que tant pot ser incorpòria com física. La Diputació de Barcelona aprofita les jornades de l’Any Europeu del Patrimoni Cultural per incidir en aquest pou il·limitat. Es tracta de conèixer les diverses aproximacions a la memòria col·lectiva. Aproximacions provinents de diferents àmbits culturals (arxivística, literatura, acadèmia). I totes tenen un element comú: l’afany per recuperar una part omesa de la història del Poble. Un primer episodi de les jornades va tenir lloc aquest dilluns a la Biblioteca Francesca Bonnemaison.

Rabassaire a peu de camí. Entre ceps. | Ajuntament d’Artés.

Començàvem amb el pes dels fons arxivístics, que va evidenciar Jaume Zamora, cap de la Unitat de la Xarxa d’Arxius Municipal de la Diputació de Barcelona. Zamora repassà alguns punts de la legislació que regula la conservació i foment de la memòria. El que és cabdal en aquest cas és l’Article 54 de l’Estatut del 2006, que diu el següent: “La Generalitat i els altres poders públics han de vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya com a patrimoni col·lectiu que testimonia la resistència i la lluita pels drets i les llibertats democràtiques”. Afinant una mica més, Zamora va citar la Llei d’Arxius de 2001. El seu preàmbul, exactament: “Els arxius no tan sols són una de les fonts primàries i primordials d’informació per a preservar la memòria històrica de Catalunya, sinó que també són la base que ha de fer possible un sistema de gestió dels documents i de la informació de les administracions públiques”. La llei es compleix en la mesura que els recursos permeten fer-ho. En alguna ocasió, els arxius es limiten a rossegons. Es va subratllar també la salut i el color –la diversitat– que dóna “l’obertura dels arxius a la participació ciutadana”. Tots som proclius a crear material arxivístic. Un exemple proper i actual: les cartes que van i venen a Estremera i Soto del Real seran considerades algun dia de rellevància documental. Aquestes, però, segurament, no cauran en el pou de l’oblit.

Més enllà de qüestions tècniques i legislatives, Zamora va oferir exemples de fons arxivístics. Alguns perquè són model, altres per pura condició emblemàtica. Un dels primers casos esmentats va ser el de l’arxiu del mestre Josep Masclans (1878-1961). El seu és un exemple clar de fons heretat. Passà del fill de Masclans a mans d’un exalumne seu que el donà a l’Ajuntament de Vallbona d’Anoia, on és preservat. Recull material fotogràfic i treballs escolars. Proves valuosíssimes de l’activitat docent de Masclans. Altres tipus de donacions són les acadèmiques, com seria el cas del projecte ‘Memòries d’una feixa: de les feixes als xalets’ de l’Arxiu Municipal de Matadepera.

La ponència de Zamora confirmava que hi ha joies ocultes en els arxius municipals. Per exemple, el treball sobre el ‘La dissort del racionalisme’ que hi ha arxivat a Cerdanyola del Vallès, el qual dóna proves de les actuacions del moviment arquitectònic GATPAC (Sert, Duran i Reynals, Illescas…) a la ciutat. És de tal abundància el material protegit que cal treballar per una bona “coordinació i col·laboració entre museus i arxius”. No hem d’oblidar tampoc la feina dels arxivers itinerants (vuit a la província de Barcelona), que vetllen per la conservació dels arxius de localitats de baixa població, aquelles que tenen recursos justos o pràcticament inexistents. Sortia el cas del material sobre els maquis que conté el fons Josep Puertas de Vilada (400 habitants). Zamora tancava amb una crida a potenciar la difusió en línia (“arxius sense fronteres”), recórrer a les TIC i cercar l’equilibri entre fisicitat i navegació, es pateix “una falta de visualització dels continguts”. Estem en allò de l’enganyós iceberg i la seva punta. Veiem un tros mínim del total.

La literatura ha estat una gran aliada de la memòria històrica. Des de la novel·la (quan està ben documentada) a l’assaig, passant també i perquè no per la poesia i el teatre. Montserrat Tura ha volgut glaçar en un llibre (República pagesa. Vindicació del catalanisme rabassaire, Pòrtic; guardonat amb el Premi Frederic Rahola d’Assaig 2017) el passat rabassaire de la seva família i en definitiva de totes: “Tots som descendents de rabassaires”. Ha optat, per tant, per la disciplina de la vivència memorística familiar, que s’oposa a la disciplina científica de la història que serien els citats arxius. Tura lamenta una “desaparició dels fons arxivístics” del relat rabassaire. “És una història de la memòria de la població”. Una injustícia històrica tenint en compte que dels dos milions d’habitants que tenia Catalunya al començament de segle, noranta mil eren rabassaires, avui una “figura morta”.

A República pagesa, la doble exconsellera hi explica la història del seu avi, Feliu Tura, dirigent del moviment rabassaire del tombant de segle XX i exalcalde de Mollet, municipi del qual també en fou batllessa l’autora. Tura descriu l’avi (i el besavi, i altres; el llibre és, de fet, un atansament afectiu i exhaustiu “dels meus pagesos”, els pagesos de Can Pinyonaire), com un “home cremat pel sol, amb gorra anglesa i mans endurides”. La duresa, “la ruralitat extrema”, de la vida rabassaire és constant durant tot l’assaig.

Per entendre la realitat que Tura descargola cal saber en què consisteix el contracte de rabassa morta: es tractava d’un arrendament als pagesos “sense terres pròpies” de les vinyes. Mentre visquessin tres cinquenes parts dels ceps, la terra era conreada per ells. La facilitat de mantenir vives les plantes gràcies a empelts salvadors (ficats o capficats) feia estendre el dret a conreu durant. També ajudava que el cep no patís “cap malura”. La desgràcia, però, arribà en forma de fil·loxera. El Vallès va patir de valent: el 89% del territori era vinya. Les desamortitzacions també feriren als pagesos: els camps van passar a mans de particulars. Més o menys superada la crisi de la fil·loxera, naixeria –el 1922– la Unió de Rabassaires. El sindicat ensenyarà a diversificar els conreus (“una sola plaga no els arruïnarà”) i modernitzar tècniques. Feliu Tura arribarà a comerciar amb Lituània, el Regne Unit o Suïssa.

La intenció de Tura, però, no és només la de narrar una història familiar i pagesívola. “El meu interès és explicar el que van fer i el que van aconseguir, però és inevitable explica el que d’altres els van fer a ells”, escriu. Foren víctimes de la repressió feixista i de l’odi. Un agutzil franquista de Mollet escopia aversió a Maria Ros –una àvia pràcticament sola per l’exili arrasador­­ amb els homes–: “Us mataré de gana”. Perquè tanta ràbia? Els rabassaires representaven el republicanisme d’esquerres, la seva xarxa territorial. I també eren figures de progrés. Creen, per evitar aquesta fam magra, la “conselleria d’abastiments”. També seran pioners en aixecar “palaus de cultura”. Espais municipals amb biblioteca i piscina.

Tura aprofundeix en la dimensió política de la Unió. En fa un vindicació dels seus postulats, com detalla en el subtítol del llibre. Reconeix el catalanisme de vot republicà lligat també a la Unió de Pagesos i altres sindicats. Molt ben escolat en petites i mitjanes ciutats de petjada rural. Feliu Tura serà alcalde de Mollet pel Centre Catalanista Republicà. En les primeres eleccions a les que es presenta (els comicis municipals de 1931), va superar el setanta-cinc per cent dels vots la qual cosa li va permetre declarar la República des del balcó del consistori. Després arribarien la “convulsió i la inestabilitat”, la “repressió terrible”. El relat que fa la Tura néta de tota la història familiar és un rescat deliciós, detallat amb traça, estirador de fils ocults.