La memòria de l’Eixample

13.06.2018

L’Eixample és un camp de batalla en què totes les forces de la ciutat lluiten pel millor aparador. El darwinisme urbà es desboca al centre, on un brunch a rebentar de guiris comparteix cantonada amb una galeria d’art i un restaurant gallec. El barri no fa concessions al proteccionisme: si hi ets, és perquè hi ha prou gent que t’hi vol i està disposada a pagar pel que ofereixes. És per això que, quan l’exposició “Finestres de la memòria: Imaginaris de la ciutat ideal. Cinema amateur a l’Eixample (1923-1939)”, que podreu veure a la Casa Elizalde fins al 20 de juliol, parla de recuperar la memòria històrica i de reforçar la identitat del barri, queda clar que la identitat de l’Eixample rau, precisament, en el brogit del canvi constant.

A la Barcelona d’entreguerres, Antoni Gaudí no agradava —els objectius de les càmeres de l’època passaven per sobre les construccions de l’arquitecte com si fessin nosa a la bona imatge de la ciutat—, criatures vestides amb bata corrien i es barallaven pel carrer, els homes duien barret i les joves no es planxaven els cabells. Entre els negocis més reeixits, els que podien establir-se al passeig de Gràcia, hi havia productores de cinema, com les sucursals de Gaumont o Pathé, o els fabricants de pianos i harmòniums Ortiz-Cussó. Tot això es pot veure en els documents fílmics que Núria F. Rius, la comissària de l’exposició, ha seleccionat per il·lustrar l’Eixample en blanc i negre.

Com que el fil conductor de la mostra és el cinema amateur, cada pel·lícula reflecteix un univers idiosincràtic. El cinema era una tecnologia flamant i la burgesia benestant de la ciutat que podia permetre’s una càmera començava a assajar el llenguatge del nou mitjà copiant del que sabia de la fotografia. El resultat és un retrat de l’entorn més proper de cada particular, que busca mostrar la quotidianitat i també els esdeveniments que la trenquen, com la proclamació de la Segona República, o la celebració de l’Exposició Internacional del 1929. El muntatge i el sentit de la narrativa encara no estaven del tot desenvolupats i la mirada sempre barrejava la vocació documental amb l’autobombo, amb una excepció hilarant que es converteix en el visionat obligatori de la visita: les obres de Lluís Gibert, que fent servir els intertítols, el trucatge i un estil interpretatiu casolà, construeix un relat humorístic sobre les penúries de la guerra des del seu pis de l’Eixample.

L’exposició no s’acaba a les sales de la Casa Elizalde. Aquesta és la primera mostra del projecte Finestres de la Memòria que ha estat produïda amb la col·laboració del programa europeu I-Media-Cities, la Filmoteca de Catalunya i el grup de recerca Gracmon de la Universitat de Barcelona. L’objectiu d’aquestes iniciatives creuades és “la creació d’un fons fotogràfic col·lectiu cimentat en les aportacions d’imatges dels diferents agents del territori” que, en la seva concreció a l’Eixample, pretén “recuperar els vestigis gràfics del passat del barri mitjançant les noves tecnologies, per donar pas a la primera xarxa interactiva de la Casa Elizalde”.

El barri més cèntric de Barcelona ha canviat tant com el cinema: el 1916 hi havia 160 sales i avui amb prou feines en sobreviuen un grapat, i fins i tot els més joves hem vist com l’espai dels cinemes Alexandra l’ocupa avui l’enèsima botiga de Mango. D’altra banda, tots tenim la història del cinema a un clic de distància i, amb els nostres telèfons mòbils, generem tones de vídeos amateurs cada dia. Si una comissària del futur vol documentar l’Eixample del present, m’atreveixo a fer dues prediccions: la identitat del barri haurà mutat tant com ho ha fet en l’últim segle i, si es vol mostrar allò que passa a la ciutat, haurà d’invertir moltes hores garbellant terabytes de selfies. El cinema i l’Eixample tenen una cosa en comú: reflecteixen millor que ningú l’esperit del seu temps.

Aquesta fotografia ens mostra com va ser la manifestació de Solidaritat Catalana de 1906 a l’Arc de Triomf | Propietat de l’Arxiu fotogràfic de Barcelona