La memòria centrífuga

28.03.2017

El Festival Mot ha arribat al seu equador. Després d’un cap de setmana intens a Olot, aquesta setmana enfila la recta final a Girona. La directora del festival, Mita Casacuberta, ens ha convidat a reflexionar sobre les relacions entre la història i la literatura. Afortunadament ens ha estalviat de reduir el tema a la novel·la històrica, i li hem d’agrair que hagi obviat tota la pseudoliteratura patriòtica disfressada de novel·la històrica o de thriller que ens hem hagut d’empassar en els últims anys.

kenizé Mourad ha passat pel Festival MOT a Olot

Escoltant les converses d’enguany, t’adonaves que la literaturització de la història nacional (vull dir nacional en el sentit de local) s’ha fet pràcticament inviable. O fins i tot irrellevant. De la mateixa manera que la globalització present ens ha expulsat de la nostra escala més local, l’escriptura del passat ens obliga a obrir el compàs a uns orígens molt més amplis que els que havíem previst. El nostre passat ja no és exclusivament català o europeu, sinó que se superposa amb mons que sempre havíem considerat exòtics i llunyans, però que ja no ens són aliens.

Escrivim el passat per repensar el present, sí, però avui qualsevol prefiguració que fem per explicar-nos la nostra realitat més immediata ja no pot quedar circumscrita a la visió del món i del país que tenien els nostres avis. Tot ha canviat. I en aquest sentit, és simptomàtica l’actitud envers la matèria literària dels autors que hem pogut escoltar aquest cap de setmana.

Patrick Deville remunta les seves novel·les al 1860 perquè és l’any que, segons ell, arrenca la globalització. Aquesta data representa el moment en què tots els pobles de la terra ja es reconeixen mútuament i es té plena consciència per primera vegada de formar part d’un mateix món. Les novel·les de Deville posen en relació esdeveniments geogràficament distants. Carme Riera o Kenizé Mourad també han escrit històries que les han portat lluny de la seva zona de comfort. Totes dues han escoltat les històries que els explicaven els seus avantpassats i han excavat en el món d’ahir.

Carme Riera i Dolors Miquel

Aquest cap de setmana a Olot hem pogut constatar com tant si un escriptor restitueix una història familiar, com fa la periodista francesa Kenizé Mourad a De part de la princesa morta, com si recupera una figura històricament fascinant, com ha fet recentment Carme Riera a Les darreres paraules amb la figura de Lluís Salvador d’Habsburg, l’exploració del passat ens porta a capbussar-nos en un temps que no és ètnicament pur ni reduïble a una escala local. La globalització del present ens aboca a la deslocalització de la memòria. En aquest sentit, Ramon Llull (que vam celebrar en el vermot d’enguany) és un exemple exacerbat d’aquesta força centrífuga que ens projecta i ens escampa més enllà del nostre reducte familiar. Llull, sempre tan modern.

En aquest enllaç podeu consultar les activitats de Girona, que comencen dijous amb una conversa entre Manuel Rivas i Guillem Terribas. 

Etiquetes: