“La meva mare no volia parir aquí”

És divendres al matí i som una vintena de persones a l’entrada sud del recinte de La Maternitat, davant la porta que dóna a la Travessera de les Corts. Esperem a l’historiador Joaquim Coll, que serà qui comentarà la visita per aquest espai que intueixo notablement (i afortunadament) desconegut. Ignorat fins i tot pels mateixos residents a Barcelona (seria el meu cas, per exemple). Avui, a La Maternitat, hi entren sobretot treballadors dels organismes emplaçats al recinte, estudiants (hi ha un institut i diverses universitats hi ocupen espais) i veïns de Les Corts que hi estiren les cames, hi passegen el gos o fan la carrereta matinal. També pots creuar-te amb algun turista desorientat que vol arribar al Camp Nou, just a la vora. La visita comentada serà doble: un tomb pel recinte i una aturada a l’Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona, que es troba a dins, és clar. Una visita, a més, vinculada a la celebració del Dia Internacional dels Arxius.

Arribo a La Maternitat des de la Diagonal (plaça Pius XII). Quedo, doncs, situat a la zona nord. Desconec on és el punt de trobada del grup, demano i me l’indiquen. He de creuar tot el tancat. De dalt a baix. Baixo sorprès. El trobo un espai gran, sense ser enorme. Però sí més extens del que un pot esperar-se. Continuo preguntant. Tot és ple de pavellons; perdre’s, agafar un camí que no toca, és fàcil.

A partir de la meitat del recinte, quan arribo als Jardins de la Maternitat, el regal es fa clar. Penso, aleshores, en el parc de la Ciutadella, en el desastre de la Ciutadella, en perquè no hi vaig mai. Poques zones verdes de Barcelona es mereixen un passeig (La Maternitat, els Jardins de Pedralbes, els de la Tamarita…). A la ciutat li falta un parc en condicions. Un pulmó on pagui la pena apropar-se i aturar-s’hi. Aquí els espais verds estan assistits, ben pentinats. Sobretot els que queden de la meitat en avall del clos. Suposo que ho facilita ser un lloc relativament poc trepitjat. I aquí vull fer constar que la meva intenció no és gentrificar. Res més lluny. Coneguin l’oasi si no hi han estat però tampoc n’abusin.

Ja a Travessera, reunit el grup, Coll desplega la Història. Sabem que La Maternitat va ser un orfenat però desgranem perquè va ser-ho, de quina manera i quan va deixar de tenir aquesta funció.

Fins a les dècades del setanta i vuitanta del segle XIX, el principal orfenat de Barcelona era la Casa de la Misericòrdia, al carrer de les Ramelleres. Carrer on encara avui, molt a prop de la seu annexa del districte de Ciutat Vella, pot veure-s’hi el torn (un forat rodó a la paret) on les mares abandonaven els nadons. Aquest asil de nens, però, de mica en mica, va començar a quedar-se petit, desbordat. En una ciutat hiperdensa, l’espai era limitat; la convivència i l’assistència eren cada cop més complicades. Els nivells de salubritat, per exemple, descendien amb l’acollida constant de bebès. Les condicions de vida eren insanes. També patien problemes de creixement a la Casa de la Caritat, al carrer Montalegre. La Misericòrdia acollia infants de zero a sis anys; la Caritat, de sis a tretze. Eren dos circuits.

La Diputació de Barcelona, responsable de les polítiques de caritat, buscava una solució al col·lapse. La solució va un trasllat  dels nens expòsits a un centre de millors condicions, lluny de la ciutat antiga. Amb el canvi es buscava higienisme, netedat, aigua, llençols nets. Principis bàsics, en definitiva. Tant la Casa de la Misericòrdia com el futur nou orfenat el gestionaran les monges de la parròquia de Sant Vicenç de Paul, a Barcelona.

El 1878 la Diputació va adquirir el Mas Cavaller de Les Corts (en aquells anys, un municipi independent: Les Corts de Sarrià) i els camps que pertanyien a la masia. Seguidament, la institució encarrega als metges Rull, Cabot i Rodríguez que desenvolupin el projecte teòric del nou orfenat. La construcció pròpiament de l’orfenat comença el 1890. En pocs anys es construeixen els pavellons infantils: Lactància, Desmamats i Infeccions, a la zona sud. Pavellons fonamentals. Camil Oliveras serà l’arquitecte principal de l’obra. Als anys vint del segle XX, els dos pavellons funcionen ja a ple rendiment.

Segona fase: abans de la Guerra Civil arribarà l’aixecament del Pavelló Rosa; després, el del Pavelló Blau. Serà allà on quedaran atesos els parts. I seran els pavellons que donen nom al recinte (maternitat). Al Rosa, hi donaran a llum les mares solteres; al Blau, les casades. Josep Goday és l’arquitecte que projectarà aquests dos edificis. Tot funcionarà, definitivament, com un hospital públic. La tercera fase, any 1953, es posarà en marxa gràcies a una donació de Cambó que permetrà construir el Pavelló Cambó, de Manuel Baldrich (arquitecte també de les futures Llars Mundet, construïdes el 1957 i hereves de les tasques de la Casa de la Caritat).

Coll fa una pausa i un visitant nascut a La Maternitat diu: “La meva mare no volia parir aquí. El part anava malament però preferia no venir. Tenia mala fama”. Certament, va costar molt que La Maternitat pogués espolsar-se aquesta mala fama. Era un lloc vist amb mals ulls. Sobretot el Pavelló Rosa, el de les mares solteres,  que a més de solteres sempre s’enduien algun altre qualificatiu. A la Casa de la Misericòrdia, per exemple, se la coneixia despectivament com la borderia (bords, expòsits).

El temps fa guanyar complexió i consistència a La Maternitat. De mica en mica, va completant i perfeccionant els serveis que ofereix. Cuina i bugaderia (encara hi ha intactes les dues xemeneies; la vella cuina és un edifici bufó, de faula dels germans Grimm), centre preescolar (que aplica el mètode Montessori d’educació sensorial). El centre es modernitza. Els túnels soterranis facilitaran, amb carros, el transport de menjar i roba entre els pavellons, que eren autònoms però estaven interconnectats. En el moment de més activitat, es comptaran 180 bressols i 90 dides. Ser dida esdevindrà una professió. Algunes criatures les havien d’enviar a lactar al camp atès el dèficit de dides a la ciutat.

Saltem a 1985: La Maternitat deixa de funcionar com a orfenat i hospital. Les polítiques d’atenció als infants canvien. La Direcció d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) aposta per la dispersió i l’acollida. Polítiques que facilitin la integració dels infants. El 1998, el recinte passa a ser un parc públic. Un parc que, a banda d’una variada vegetació (arbre de l’amor, palmeres, ficus, til·lers, magnoliers…), també conté una diversa representació arquitectònica: edificis modernistes, noucentistes i racionalistes (Goday és l’ideòleg de l’Edifici Hèlios, avui un CAP, únic equipament mèdic actualment, i històricament la residència on els nens amb tuberculosi prenien banys de sol).

El 1985, doncs, La Maternitat comença a canviar de pell. A abandonar el passat i encarar un futur incert. S’enderroca el mur de pedra que encloïa els pavellons (ara el recinte el tanca una reixa). També és l’any en què l’Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona es trasllada al que havia estat l’antiga bugaderia de l’orfenat. Deixem a Coll. Serà Olga García, tècnica arxivera, qui ens guiarà pel fons. Avui el recinte acull molts serveis de la Diputació. La Xarxa hi té els seus estudis i la UNED un dels seus centres.

Escortes del paper

García comença aclarint que la plaça de davant de l’arxiu ha hagut de ser impermeabilitzada recentment. Quan plovia, el terra filtrava l’aigua i a la part de sota de la plaça és on hi ha guardat tot el dipòsit documental, que ja descansa tranquil, protegit. Entrem a l’arxiu i baixem al soterrani. Una agradable frescor ens agombola.

“Al paper li agrada una temperatura que sigui estable. Una temperatura que estigui sempre entorn dels vint graus, amb una humitat que oscil·li entre el cinquanta i el cinquanta-cinc per cent”, explica García, que subratlla la cura i l’atenció que demana el paper. “És una fibra natural. Una matèria viva. Cal evitar la seva ruptura. Amb el tancament compacte, per exemple, i no pas hermètics, dels armaris”. La goma ajuda a una reclusió compacta. Un tancament hermètic fa avançar la floridura i el paper queda irrecuperable.

L’Arxiu Històric de la Diputació gestiona tot tipus de documentació. Es tracta d’un dipòsit que conserva documents acumulats durant els dos-cents anys d’història que té la institució. Hi ha arxivats des dels historials clínics dels nens nascuts a La Maternitat (i els expedients de les mares, és clar), “històries d’adopcions”, cintes del NO-DO informació de carreteres provincials o documents sobre els parcs naturals que depenen de la Diputació (Garraf o Montseny). Tots els papers estan endreçats en “unitats d’instal·lacions, i no caixes”.

El repte ara és passar a digitalització absoluta. Hi ha dubtes, però: “No sabem amb seguretat si el que ara arxivem digitalitzat podrem consultar-ho d’aquí a uns anys”. El que està clar és que “el paper s’acaba”. Ja pot ploure a bots i barrals. El magnolier del Pavelló Ave Maria ho agrairà: mantindrà l’esplendor d’aquests dies.