Pep Coll, padrí de la Vila del Llibre de La Pobla de Segur

20.04.2018

Els dies 28 i 29 d’abril se celebra la primera edició de la Vila del Llibre de La Pobla de Segur, al Pallars Jussà. L’escriptor pallarès Pep Coll serà el padrí d’aquest primer esdeveniment, i participarà en un acte al voltant de la seva novel·la Dos taüts negres i dos de blancs. Griselda Oliver ens parla d’aquesta obra, que va merèixer el premi Crexells i el premi de la Crítica.

Pep Coll al Festival MOT de Girona | Foto Martí Albesa

«La matança de Carreu forma part de les pors de la meua infantesa. Un record revifat també amb la lectura de la famosa novel·la de Truman Capote», explica Pep Coll. Aquest és l’argument central de la seva última novel·la, Dos taüts negres i dos de blancs, una reconstrucció de la matança que va afectar una regió avui despoblada de Lleida, Carreu, i que ha obtingut el premi de la Crítica.

Malgrat les semblances que aquest crim i el de Sang Freda (Capote, 1959) poden presentar, com per exemple, el nombre de víctimes, i el nombre d’assassins, Pep Coll assegura que en altres aspectes no tenen res a veure: les circumstàncies que el van induir a narrar el crim no són les mateixes que van moure a Capote en el seu moment. L’autor ha mantingut una actitud de novel·lista i no d’investigador en la redacció de l’obra: el seu objectiu era fer una «novel·la sobre persones», donar a conèixer el perquè d’aquella atrocitat i quins van ser els principals afectats.

Dos taüts negres i dos de blancs (Proa, 2013) simbolitza una tragèdia: la mort d’una família, corresponent els taüts negres als pares, en Josep i la Margarida, i els blancs, a les filles, la Maria i la Carme. L’obra es va presentar aquest dimecres passat a Barcelona, amb la presència de l’editor, Josep Lluch, i del periodista Xavier Vinader.

Per l’editor de Proa aquest llibre és, sens cap mena de dubte «la reconstrucció d’una història que ha acompanyat a l’autor tota la vida». Josep Lluch la defineix com una novel·la de no ficció, un gènere narratiu híbrid que mescla els ingredients de la novel·la tradicional amb els de la novel·la de testimoni, on es recullen les impressions personals en forma biogràfica.

Precisament, l’editor va voler destacar el caràcter biogràfic de l’obra. Encara que l’estructura de la novel·la sigui molt rígida aparentment, cada capítol correspon al pensament d’un personatge, fet que permet que cada un d’ells expressi el seu propi punt de vista sobre els fets, però, d’altra banda, que el lector comprengui la permeabilitat de la pròpia realitat. Per això, Xavier Vinader qualificava l’obra com una «novel·la de novel·les»: l’obra està farcida per diferents relats que atorguen nous punts de vista als fets principals, ocorreguts durant una de les èpoques menys estudiades i narrades en la literatura posterior, els anys quaranta i la postguerra. La genialitat d’aquesta obra, segons el periodista, no només rau en l’enfocament personal que el propi autor li ha volgut donar, sinó en la recuperació d’una memòria històrica. Pep Coll, setanta anys més tard, rescata de l’oblit el brutal assassinat que la justícia, en el seu moment, en plena època franquista, va deixar sense resoldre, encara que tothom conegués els noms dels assassins. Aquest fet, sens dubte, posa en evidència la mala gestió dels organismes d’aquella època i l’afany que va posar el govern del moment en tapar escàndols que poguessin perjudicar la seva imatge.

Per Pep Coll és una de les seves novel·les «més personals»: «molt fàcil d’explicar, però molt difícil d’escriure, perquè ha d’aportar quelcom al lector», va sentenciar. En el moment en què va prendre la decisió, va haver de començar a recercar informació. I ho va fer a través de tres canals: la tradició oral, els testimonis i els documents judicials (del sumari, però, poca cosa en va treure, perquè va desaparèixer tota la informació relativa al cas).

L’entorn rural, marcat pel pensament d’una Catalunya profunda, conservadora i ancestral, traspua les pròpies pàgines. L’ambient de postguerra a les terres rurals tenyeix el relat. A diferència de la ciutat, on la misèria es va ensenyorir de les llars, la dècada de la postguerra va ser molt pròspera al camp: no només els mateixos pagesos produïen vi i oli per a benefici propi, sinó que molts dels joves que van desertar per evitar la guerra van tornar a la seva terra i buscaven muller. Segons Coll, «cada cap de setmana es feien balls i festes».

Masia de Laortó, escenari del crim relatat per Pep Coll

Dos taüts blancs i dos de negres, que s’inicia amb les reflexions personals de l’autor sobre el record que aquells fets van deixar sobre les terres de Carreu, construeix, com ja dèiem, el seu fil narratiu a través de les veus dels diferents personatges que viuen aquella atrocitat. Les reflexions dels personatges són encapçalades per la història de Joaquim Sindreu, un burgès barceloní dedicat a la indústria del cotó, que era propietari d’aquelles terres, on sovint pujava a estiuejar. Una introducció urbanita, com molt bé encerta Josep Lluch, que serveix per donar el punt de sortida a la trama argumental, però també per marcar la dualitat entre l’home urbà, «modern i civilitzat» (Coll, 2013: 36), i el pagès, que es fa present al llarg de la novel·la. No és tant una novel·la ruralista, sinó una història rural, que mostra al lector la realitat política, social, econòmica del moment i del lloc on es van cometre els fets.

Actualment les contrades d’aquella regió estan abandonades. Fins i tot, el pas fins a la masia de Laortó, on va ser assassinada la família, està barrat, i els forestals prohibeixen als vianants fer-hi via. Tot sembla indicar que la història s’entesta a deixar caure en l’oblit la memòria dels masovers de Carreu. Però, coincidint amb la publicació de Dos taüts negres i dos de blancs, el dia 7 de setembre, a les 12 del migdia al cementiri d’Herba-savina, on jeuen els cossos dels masovers i les seves filles es col·locarà una placa per homenatjar-les i recordar-les, i lluitar, així, per preservar-ne la memòria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. M ‘agradat molt la manera que fa en Pep Coll Coll per explicar l’historia. Jo jugava amb avantatja per agradar-me doncs part de la meva família ve d’Hortoneda i de Pessonada. Salut

    • En Pep Coll em fa recordar les histories que ens explicava la mare de l’infantesa en una masia de Comiols. El meu pare també es diu Josep Coll (Senyús de Cabó)
      salutacions

  2. Acabo de llegir la novel·la i he quedat impressionat. Conec la zona perquè vaig viure a Tremp durant dos anys. Vaig tenir l’ocasió de visitar Herba-savina i altres pobles del Boumort, com ara Pessonada, el de l’autor. Em va semblar una comarca misteriosa, que amagava moltes històries que, a causa de la decadència de la zona (despoblament, etc. Si aneu a Herba-savina, per exemple, fa feredat), havien quedat silenciades. Gràcies Pep Coll per rescatar-les!

  3. Es exactament el que diu la contraportada del llibre “una novel.la absorbent excepcional i rotunda”. Jo hi afegiria enginosament escrita que com mes t´hi endinsses mes bona la trobes. Descriu els personatjes com si els estiguessis veient, et fa venir ganes de veure-ho tot, els poblets, les cases, les muntanyes, tot el paisatje tal com era llavors i per acabar t´explica sense embuts la classe de gent que gobernava que manipulaven el que els hi convenia. No méxtranya que hagi guanyat tres premis. Es molt bona

  4. Algú hem podria fer un resum del llibre?
    Demà tinc l’examen i no hem dona temps de llegir el llibre.