La mala premsa del caçador i el lirisme del pescador

29.05.2017

El filòsof Xavier Fina confessava en una tertúlia del cicle Mordasses que és seguidor de l’Espanyol i immediatament a l’escenari s’assumia la befa sobre la seva preferència futbolística. Una conya familiar i inofensiva però que també indica alguna cosa. Certes inclinacions o determinades professions porten el segell de la mala premsa malgrat la manca, en alguns casos, d’una base sòlida de raons que justifiqui una imatge nefasta.

Joaquín Luna, Núria Vendrell i Xavier Fina a El Born CCM aquest dissabte | Foto: El Born CCM / Pere Virgili

Però algunes d’aquestes activitats i febleses mal vistes no l’han dut sempre, aquest llast. Són les que han passat, de vegades en pocs anys, de generar una opinió favorable a ser considerades abominables. Estem parlant, per exemple, dels toreros o els caçadors (ser perico hi té ben poc a veure, no cal dir-ho). Sobre això, precisament, tractava el diàleg que Fina va mantenir amb la psicòloga Núria Vendrell i el periodista Joaquín Luna al Born Centre de Cultura i Memòria. Sota el títol De bons a dolents? Toreros, caçadors i boxadors, els tres convidats van atansar-se als perquès críptics dels dictàmens populars.

Per a Fina, aquest gir de la percepció social s’explica, sobretot, per una transició de sensibilitats: “Hem passat d’un món de valors masculins a un món de valors femenins”. Considera paradigmàtic el cas dels videojocs infantils. Els nens agafen el comandament i es carreguen adversaris a les pantalles però els pares els tapen els ulls per evitar-los veure la mort sòlida. Que no vegin l’avi de cos present, per exemple. “En el món virtual l’agressivitat és brutal. Acceptem més violència que mai, sempre que no es vegi massa”. “Vivim en el món de l’aparença”, sintetitzava. Fina va recordar els combats de boxa al televisor durant la infantesa. Tardes amb Perico Fernández, Alfredo Evangelista o Cassius Clay. Joaquín Luna lamentava la irrellevància a què s’ha empès la boxa per una qüestió de moralitat. “Els boxadors han desaparegut del centre mediàtic. Ens enganyem”, deia.

Com Fina, Luna és aficionat a les corrides però viu la seva postura amb resignació. “Defendre’m és gairebé impossible”, admetia. Tanmateix, no es rendeix i donava com a argument de protecció “l’aprenentatge de veure l’home, el torero, davant de si mateix, enfront de totes les seves pors”. De fet, va voler recalcar que l’activitat que t’agrada observar no ha de ser necessàriament la que vols practicar. “No voldria veure’m al seu lloc i això els transforma en herois”.

D’aquests herois també se’n va parlar. Dels que han passat de ser un model a ser vistos gairebé com a pàries. La caiguda dels ídols. La psicòloga Núria Vendrell creu que l’ensorrament dels referents de fa cinquanta anys, com podien ser un torero o un boxador, es deu a un desajustament: “Donen una imatge de masculinitat que no és la que destaca actualment. És una imatge d’ostentació del poder patriarcal i autoritària. No correspon a la nostra idea d’humanitat”. Per aquest motiu, aquells que mantenen preferències artístiques o d’oci prescrites se senten orfes de guiatges. “Ha quedat molta gent fora de joc”, diagnosticava Vendrell. Luna hi coincidia.

De les professions que monopolitzaven el diàleg, Vendrell en va admetre una certa necessitat d’existència. Especialment, pel seu “valor de catarsi”. Observar un caçador en acció o un boxador en plena contesa ens ajuda a dipositar els mecanismes de defensa del nostre inconscient en altres activitats. És una manera de controlar “l’agressivitat i violència inherent a l’ésser humà que ens ajuda a créixer i sobreviure”. Són “trampes psicològiques”.

Fina, per la seva banda, va encertar amb un arriscat joc de contrastos. Un joc que servia per mesurar l’abominació o no de toreros, caçadors i boxadors. Per exemple, va comparar el torero amb el pagès: “El pagès té els animals bruts, no els tracta amb gaire delicadesa i els utilitza amb finalitats econòmiques”. Al boxador, amb Kilian Jornet: “Els dos es maltracten el cos però resulta que Jornet és un heroi”. I va acarar el caçador amb el pescador. El primer és vist com algú primitiu i salvatge. En canvi, al pescador l’envolta una aura de lirisme quan, en el fons, l’activitat que fan l’un i l’altre és la mateixa: matar, caçant o pescant. L’exercici servia per evidenciar la hipocresia i la rigidesa interessada amb què usem la cinta de mesurar.

En poc més d’una hora, les postures de Fina, Luna i Vendrell van quedar exposades i ben resumides. Tothom va poder dir la seva, sense mordasses que ho impedissin. Però cap al final del diàleg va emergir del públic una reflexió eclipsada durant el debat, de la qual seria bo estirar el fil. “El món urbà imposa el seu pensament al món rural”, tancava una oient.