La mà, l’aixella i les distàncies de l’art

31.01.2018

Quan els pintors van decidir deixar l’estudi i sortir a l’aire lliure van topar-se amb una condició: la mida de la tela. Per tal que fos transportable, calia que cabés sota el seu braç. Aquesta és la premissa de la qual parteix Sota el braç: entre el palmell de la mà i l’aixella, la mostra que Àngel Calvo (Pontevedra, 1984) exposa al CaixaFòrum dins del programa Comisart per a joves comissaris o crítics d’art.

Francesco Arena. Cabin around the studio around pillar (clockwise-counterclockwise), 2014

Heu pensat mai quines obres caben entre la mà i l’aixella i com aquesta distància pot haver condicionat la manera de fer art? És la idea de la qual parteix el jove comissari Àngel Calvo a l’hora de dur a terme l’exposició Sota el braç: entre el palmell de la mà i l’aixella al CaixaFòrum. Calvo compta amb una trajectòria admirable, potser per això d’ell es diu que és un treballador nat i que mai para quiet.

No és estrany doncs que es presentés al programa Comisart i que aconseguís ser un dels seleccionats per la tercera edició. Aquest és un programa que La Caixa organitza des del 2012 per tal de generar espais on joves comissaris i crítics d’art puguin mostrar la seva feina, i Sota el braç: entre el palmell de la mà i l’aixella és la segona de les tres exposicions que conformen el cicle d’enguany.

Davant d’un títol tan precís, sembla obvi el que trobarem a les sales: obres que ens càpiguen entre el palmell de la mà i l’aixella. Però Calvo no ens ho posa tan fàcil. El títol de la mostra és només el punt de partida al voltant d’una reflexió sobre com les distàncies físiques afecten l’obra d’art. La mostra compta amb catorze peces de moltes mides diferents. Vuit són de La Caixa i del MACBA, i sis d’artistes convidats com ara Christian García Bello o Irene Grau.

Pensem-hi: en un autoretrat, l’artista s’ha de veure a si mateix i a l’hora s’ha de pintar. No pot estar gaire lluny de la tela. O si vol gravar-se la mà amb una càmera, amb l’altra mà haurà d’aguantar l’aparell. La distància, en aquests casos, condiciona l’obra. Hi ha moments en què no podem fer art més enllà dels nostres cossos, a no ser que traspassem els seus límits. I això és una elecció de l’artista.

Una elecció que cridava l’atenció a Àngel Calvo. Com s’ho fan els artistes per superar la distància que creen les nostres limitacions físiques? Com treballen amb les mesures dels materials o de l’espai físic on es troben? I com representen aquestes condicions tan si es volen representar a si mateixos, com si volen representar l’altre, com si volen representar quelcom abstracte?

En el cas de crear una obra on aparegui una altra persona, a la mostra del CaixaFòrum hi trobem una seqüència preciosa de l’artista Rodríguez-Méndez (Pontevedra, 1968) titulada Proposición. Soltar. Es tracta d’una “sèrie fotogràfica de papers que han recollit la caiguda de menjar en el trasllat realitzat pel meu pare des del plat fins a la boca. Els papers van ser col·locats, un cada vegada, entre el plat i el meu pare durant dues setmanes”.

Rodríguez-Méndez. Proposición. Soltar, 2016

El que nosaltres veiem són fotografies d’aquests papers, que tenen taques que són fruit del menjar que queia dels coberts del pare, i que representen la fragilitat de l’home malalt. Una obra molt subtil que insereix la figura de l’“altre” en l’art i ens fa qüestionar com representem l’exterior tenint en compte els límits dels nostres cossos i també dels seus.

A Proposición. Soltar hi trobem tres distàncies. Primer, la del pare respecte al plat –és a dir, la distància que hi ha entre els objectes representats-; segon, la que hi ha entre els fulls i el menjar que cau de la cullera del pare –és a dir, la distància entre l’obra i l’objecte representat-; i, finalment, la distància entre l’artista i l’obra, ja que Rodríguez-Méndez opta per no participar en la creació i se’n manté al marge.

La cosa va de mesures, de límits i d’eleccions. Fins a quin punt les distàncies condicionen el resultat final? Fins a quin punt en art podem representar distàncies que a la vida real serien inimaginables? Aquestes són només dues de les preguntes que ens hem de fer abans, durant o després de visitar la mostra. Si voleu donar-hi quatre voltes –físiques o mentals-, podeu veure l’exposició fins al 20 de maig.