La lluna

8.10.2013

Lleonard Muntaner acaba de publicar Infància a Berlín cap al 1900 (Berliner Kindheit un 1900) de Walter Benjamin, amb una esplèndida traducció d’Anna Soler Horta. Us oferim aquí per gentilesa de Lleonard Muntaner un dels relats que componen el llibre, La lluna.

 

Walter Benjamin

 

La claror que radia la lluna no està destinada a l’escenari de la nostra vida quotidiana. El perímetre que il·lumina d’una manera incerta fa la impressió que pertany a una terra contrària o paral·lela. Ja no és la terra que la lluna segueix com a satèl·lit, sinó que ella mateixa s’ha transformat en un satèl·lit de la lluna. El seu pit ample, la respiració del qual era el temps, ja no es belluga; per fi la creació ha tornat a casa i pot cobrir-se un altre cop amb el vel de viuda que el dia li havia arrabassat. El raig esblanqueït que s’escolava per entre els llistons de la persiana de la meva habitació m’ho feia entendre. No dormia mai d’un son; la lluna l’interrompia amb les seves anades i vingudes. Quan es ficava al dormitori i em desvetllava, li havia de deixar el camp lliure, perquè semblava que l’habitació no volia allotjar ningú més.

El primer en què fixava la mirada eren els dos rentamans de color crema del lavabo. De dia no se m’acudia mai entretenir-m’hi. Tanmateix, a la claror de la lluna, la franja blava que guarnia la part superior de les piques era una molèstia. Simulava una cinta que s’entreteixia amb una sanefa. I, de fet, la vora dels rentamans estava plegada com una gorgera. Entre les dues piques hi havia unes gerres grosses fetes amb la mateixa porcellana i embellides amb el mateix adorn floral. Quan saltava del llit, les gerres dringaven, i aquesta dringadissa es propagava a través del revestiment de marbre del lavabo i s’encomanava als platets, els bols, els gots i les ampolles. Però, per més content que estigués de percebre en la nit que em circumdava un senyal de vida —encara que només fos un eco de la meva pròpia vida—, aquell senyal no era de confiança, i es proposava, com un amic deslleial, enganyar-me quan menys m’ho pensava. Això era quan agafava l’ampolla per omplir-me un got d’aigua. El gloc-gloc de l’aigua, el soroll amb què deixava sobre el marbre de primer l’ampolla i després el got, tot això em colpejava l’orella com una repetició. Ja que feia la impressió que el passat havia ocupat tots els racons d’aquella terra paral·lela on havia estat confinat. Així, cada remor i cada instant em sortien a l’encontre com si fossin els dobles d’ells mateixos. I al cap d’una estona m’acostava al llit mort de por, perquè temia trobar-hi ajagut el meu cos.

L’angoixa no es dissipava fins que no notava el matalàs a l’esquena. Llavors m’adormia. La llum de la lluna es retirava lentament de l’habitació. I sovint la cambra ja estava a les fosques quan em despertava per segona o tercera vegada. La mà havia de ser la primera a reviscolar-se i emergir de la fossa del son, on s’havia resguardat del somni. I així com després del combat et pot encertar un projectil que no havia arribat a esclatar, la meva mà esperava sucumbir pel camí a un somni tardà. Quan la claror llampegant de la nit havia fet cessar l’agitació de la mà i de mi mateix, s’evidenciava que al món no hi quedava res més que una sola pregunta insistent. Era possible que aquesta pregunta s’hagués covat entre els plecs de la cortina que penjava davant la porta del meu dormitori per esmorteir el soroll. Era possible que no fos res més que un residu de moltes nits passades. Era possible, al capdavall, que fos l’altra cara de la sensació d’estranyesa que la lluna havia sembrat dins meu. La pregunta feia: per què hi ha res al món?, per què existeix el món? Vaig descobrir, sorprès, que res no podia obligar-me a pensar el món. La inexistència del món no m’hauria resultat pas més problemàtica que la seva existència, que feia l’efecte que picava l’ullet a la inexistència. La lluna hi tenia un joc fàcil, amb aquella existència.

La meva infància gairebé s’havia acabat quan la lluna semblava disposada finalment a fer a la terra i al seu semblant diürn la reclamació que fins llavors havia formulat només de nit. Per sobre l’horitzó, gran però pàl·lida, estava suspesa al cel d’un somni sobre els carrers de Berlín. Encara era de dia. Al meu voltant hi havia tot de membres de la meva família; se’ls veia una mica tibats, com en un daguerreotip. Només hi faltava la meva germana. «On és la Dora?», exclamava la mare. La lluna plena començava a créixer inesperadament, més i més de pressa. Cada vegada la teníem més a prop, fins que feia esclatar el planeta. La barana de ferro del balcó on érem tots, sobre el carrer, s’esmicolava, i els cossos que l’havien poblat s’engrunaven i es dispersaven ràpidament en totes direccions. L’embut que la lluna havia format en apropar-se a la terra ho engolia tot. No hi havia cap possibilitat de passar-hi a través sense sotmetre’s a una transformació. «Si ara hi ha dolor, és que no hi ha déu», deia jo, alhora que arreplegava el que em volia emportar. De tot plegat en feia un vers. Era el meu comiat. «O estrella i flor, esperit i vestit, amor, dolor, temps i eternitat!»1 Però, mentre intentava abandonar-me a aquestes paraules, em vaig despertar. I va ser llavors que l’horror amb què la lluna m’acabava de cobrir va semblar que s’instal·lava dins meu per sempre més, sense consol. Ja que, a diferència d’altres, aquell desvetllament no va fixar cap meta al somni, sinó que va revelar-me que al somni se li havia escapat la seva meta i que el govern de la lluna, que havia conegut de petit, havia fracassat per un temps universal a venir.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris