La llum d’Elna, una finestra a la vida

Avui TV3 retransmet la pel·lícula La llum d’Elna, escrita per Margarita Melgar i dirigida per Sílvia Quer. La col·laboradora de Núvol, Anna Júlia Chafer, va assistir al rodatge del film i en va escriure aquest article. “És una part important de la història de Catalunya i Europa”, afirmen les seves productores.

Som al 2016, concretament a 25 de juliol, i sóc al Monestir de Sant Cugat del Vallès, un dels conjunts d’escultura i arquitectura romàniques més destacables de Catalunya. Però alhora també som al 1942, i sóc a l’Ajuntament de Perpinyà.

Pot semblar poc coherent, és cert. Però no tant quan el que estic observant és el rodatge de la pel·lícula La llum d’Elna, un film per a la televisió produït per Distinto Films amb coproducció de TV3, TVE, Producciones Cibeles, Bohemian Films i Radio Télévision Suisse. La idea original sorgí de Distinto, qui més tard cercà els mitjans suïssos per a fer una coproducció europea.

La llum d’Elna està escrit per Margarita Melgar i dirigit per Sílvia Quer. Amb una sòlida base històrica però utilitzant la ficció com a fil conductor, recrea la història de la Maternitat d’Elna, un refugi obert per la suïssa Elisabeth Eidenbenz, a prop del camp de refugiats d’Argelers, per tal d’acollir les mares refugiades de la Guerra Civil espanyola i tenir cura dels seus fills.

Actualment l’edifici original roman obert al públic, i està vinculat al Museu Memorial de l’Exili. Noémie Schmidt, Natalia de Molina i Nausicaa Bonnín, entre d’altres, protagonitzen aquest film sobre la lluita i el coratge de les dones que van esforçar-se per mantenir oberta la maternitat.

Avui, l’escena que es roda és l’últim intent desesperat d’Elisabeth per convèncer l’alcalde de Perpinyà que no tanqui la maternitat. L’ajuntament és ja un lloc ocupat per francesos i nazis, i la protagonista marxa vençuda. Percebo a l’aire l’olor de la boira que fan les màquines de fum: tot està impregnat d’una boirina que, combinada amb la penombra de la sala capitular del Monestir, genera una atmosfera anacrònica.

“Ens hi trobem molt bé, aquí”, em comenta Eva Taboada, una de les productores, amb qui em trobo abans que comencin les preses de l’escena. Mentre parlem, coincidim que és molt interessant que aquesta història es pugui adaptar a una pel·lícula: “És fort que la gent no la conegui, sent com és una part important de la història de Catalunya i Europa”.

La història d’Elisabeth Eidenbenz es produeix, de tota manera, en un format més aviat íntim, amb un grup reduït de tècnics i creatius (molts d’ells, joves) que, al Monestir, creen una mena de paisatge on tot té el seu lloc. Tothom sap on anar, i les coses funcionen pràcticament soles (tot i que la meva part racional em diu que això és degut a una gran feina de planificació prèvia).

Ningú sembla estranyar-se de la meva presència, i així, observo diverses preses amb tranquil·litat, gairebé sentint-me part de l’equip. Tot s’aguanta en l’aire mentre es roda: el silenci impressiona, encara més que de costum perquè l’escena que es grava no té gairebé text ni diàleg, i és com si tots alhora aguantéssim la respiració.

Quan s’acaba l’última escena i decideixo marxar, tota la tensió de la història, tot el desafiament que Nóemie Schmidt mostra cada vegada que es torna a fer una part de l’escena, tot l’ambient enrarit de la dècada dels quaranta, la cura que tenen els tècnics per a fer que les coses funcionin… tot es relaxa de cop, tothom respira i agafa aire de nou.

Apropant-me a aquesta experiència m’adono que Distinto Films ens farà un regal quan estreni La llum d’Elna, ja que amb ella ens mostra la importància que tenen les accions i els gestos de les persones, potser anònimes, que d’una manera o una altra, contribueixen a fer un món una mica millor.

El rodatge va començar a finals de juny a Calonge, al Baix Empordà, i després de passar per Sant Cugat, acabarà a Valldoreix, on es rodaran els interiors de la maternitat, abans de l’estrena a principis del 2017 a TV3.