La lliçó de Terribas a Évole

25.03.2019

Jordi Évole va titular el seu Salvados sobre l’abisme que separa Catalunya d’Espanya en la cobertura mediàtica del judici a l’1-O, “Cuestión de relato”, un marc mental contra el qual només es pot respondre el mateix que Mònica Terribas: “Ho sento Jordi, però no”. Constatat que l’auge de l’autoritarisme d’inspiració trumpiana basa la seva estratègia en la desqualificació dels mitjans de comunicació i la mera noció d’objectivitat, deixa perplex que el presentador de La Sexta decideixi glorificar el relativisme cunyadesc pel qual sospiren les elits antidemocràtiques. Precisament ara que el periodisme de qualitat d’arreu del món està repensant-se en la direcció contrària: de veritat només n’hi ha una, els fets són els fets, i no tot és un relat. Reconèixer això exigeix certs innegociables, com ara que Mònica Terribas i Antonio García Ferreras no són el mateix.

 

En la darrera edició del Salvados, Évole va reunir Mònica Terribas, Lídia Heredia, Josep Cuní, Antonio G. Ferreras i Vicente Vallés, i els va mostrar un muntatge, que hauria de ser obligatori a les escoles de periodisme, en què es juxtaposaven les mateixes imatges del judici amb les veus d’editorials radiofòniques catalanes i espanyoles. Les valoracions diametralment contradictòries de Jordi Basté i Carlos Herrera feien riure fins que pensaves en la teoria del Licor del Polo d’Enric Juliana, una metàfora que explica la catalanofòbia com el producte de les píndoles de ràbia que cada matí subministren les ràdios de Madrid. Com si en el ritual diari d’higiene bucal, en comptes d’escopir, s’instés als oients de l’estat espanyol a empassar-se líquid amargant amb regust de català, Juliana ha explicat com, en arribar a la capital, va ser testimoni d’aquest procés de construcció d’associacions emocionals a l’estil gos de Pavlov que va acabar amb les conseqüències polítiques que coneixem.

El debat metaperiodístic va barrejar tòpics esgotadíssims amb reflexions més treballades, fins que Évole va decidir que havia vingut a parlar del seu llibre. Segons el director de Salvados i flamant columnista de La Vanguardia, “el desgarro”, el concepte més repetit de la vetllada, té el seu origen en l’excés de rauxa a l’hora d’informar que distorsiona la realitat d’uns i altres, essent “els uns i els altres” l’angle adequat per acostar-se al problema. “De entre todos los que estamos aquí, dos de vosotros teneis una forma de comunicar más pasional”, va dir Évole, abans de reproduir les paraules que Terribas i García Ferreras van pronunciar la tarda del 27 d’octubre de 2017 i posar-les com a exemple de periodisme irracional. La musculatura facial de Terribas va haver de guanyar-se el sou.

Si no fos per la irresponsabilitat de la comparació que pretenia fer Évole, l’espectador s’hauria quedat amb el ridícul que flotava en la sala després de mostrar els dos talls. Com podia ni començar a equiparar-se la pueril concatenació d’adjectius catastrofistes de Ferreras, una mirada de transcendència de cartó pedra que es limitava a sacsejar sentiments sense aportar cap informació; amb l’editorial precisa i calmada de Terribas, resumint amb una barreja perfecta d’ironia i solemnitat l’estranyesa del moment, explicant als ciutadans què acabava de fer el Parlament de Catalunya i ordenant els fets sense caure mai en la valoració gratuïta? Doncs Évole va poder, precisament per allò de no deixar mai que la realitat t’espatlli un bon titular.

La reacció de Ferreras i Terribas ho explica tot. Ferreras va reivindicar la seva aproximació de telepredicador al periodisme, que si l’honestedat és irrenunciable, que si tots tenim punt de vista, i així repassant tots els capítols de l’autodestructiu manual “l’objectivitat no existeix”. En canvi Terribas es va plantar. Évole burxava intentant que la periodista catalana reconegués la crítica i acceptés l’equiparació, però la presentadora dels Matins de Catalunya Ràdio es va limitar a desmuntar els arguments i dir: “Ho sento Jordi, però no”. Les editorials d’un i altre no eren, en cap cas, comparables, i la responsabilitat periodística consisteix, precisament, en no donar legitimitat als punts de vista que no la mereixen.

Al recent llibre Network Propaganda, els periodistes Yochai Benkler, Robert Faris i Hal Roberts analitzen més de 40.000 notícies publicades sobre la campanya que va dur Donald Trump a la presidència. La seva conclusió és determinant: “No existeixen dues cambres d’eco simètriques entre els mitjans de dreta i els d’esquerra: uns respecten les normes de la recerca de la veritat i els límits de l’ètica periodística, i els altres no”. A casa nostra, on no hi ha simetria és entre mitjans catalans i espanyols. El repte del periodisme avui és reconèixer que no sempre hi ha dos relats alternatius equiparables, sinó que la realitat és una i uns l’expliquen millor que els altres. Per això el The New York Times ha multiplicat el número de subscriptors amb un eslògan molt simple: “La veritat importa”. La veritat és que Mònica Terribas és una periodista impecable que va explicar els fets del 27 d’octubre tal com van passar i el que fa García Ferreras, com el que va pretendre Évole en aquest Salvados, és tota una altra cosa.

Respon a Xavi G Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Évole, gran mediocritat periodística i gos petaner del seu amo. Això és periodisme de qualitat?

  2. «Precisament ara que el periodisme de qualitat d’arreu del món està repensant-se en la direcció contrària: de veritat només n’hi ha una, els fets són els fets, i no tot és un relat.» Exactament com ha de ser.

  3. Un article impecable, amb descripció efectiva i presa de posició. Un goig de llegir (suggeriment per a traduir l’eslògan del NYT: “La veritat compta”)

  4. Perdoneu. Vaig veure el programa. Mònica Terribas no va estar a l’alçada. Sí que ho va estar Lídia Heredia. Personalment em va avergonyir el comportament de la Mònica. Una pena.

    • Comparteixo que Herèdia és la millor periodista de tv del país. Persona culta, professional, i, sobretot, enormement empàtica.

  5. No penso el mateix.
    Realment a la que es toquen els “patums” (la Terribas) del pais, les reaccions son viscerals i en absolut justes.
    La pregunta que li fa l’Evole es absolutament logica i només calia una resposta… si o no. Al marge de que s’estigui parlant d’unes persones que ara mateix están passant uns moments molt difícils y injustos.
    S’ha de ser més honest amb un mateix, i més si tens ressò a la societat.
    Però es que a l’Evole, mai se li perdonará que no sigui independentista. Periòdicament se’l descalifica com a periodista, quan ha demostrat que es molt vàlid.
    En canvi a la Terribas, mai dels mais se li questiona res, quan de vegades se li veu molt el seu independentisme absolut i radical. Penso que no es una bona manera de fer periodisme, estar tant compromès amb un moviment concret.

    • I el tal Èvole i el García Farreras o l’Herrera i altra tropa estan compromesos amb un periodisme inconcret??? Inconcret vol dir net?
      Vinga va!
      Hores d’ara, qui no entén de què va la cosa (de persones lliures, de drets com el de l’autodeterminació, etc.) és que no vol entendre-ho. I ja sabem què vol dir, què defensa i com ha decidit guanyar-se el pinso amb periodisme inconcret, que vol dir de mentides malèvoles.
      El que ha passat i passa ho veu tothom.. qui no té “el cul llogat”

  6. Una opinió molt encertada. Voler establir equivalències quan no hi ha simetria demostra un biaix pervers, cosa en què Évole excel·leix. En realitat, aquesta voluntat d’equiparació l’identifica immediatament no pas com a equidistant sinó com a partisà i, a per tant, compromet la seva deontologia, no tant perquè pugui exigir-se-li cap imparcialitat (perquè sí, “l’objectivitat no existeix”) sinó perquè és ell qui s’erigeix com a figura imparcial, sense ser-ho gota.

    He de fer una esmena a l’articulista, però. Compte amb l’error de confondre un editorial amb una editorial, Joan Burdeus. Et refereixes a “les editorials” d’un i altre però volies referir-te ALS SEUS EDITORIALS. Són coses diferents. 😉

  7. Molt bona anàlisi, Burdeus.
    Ho vaig viure així mateix.
    Vivim una catàstrofe semàntica i moral.