La Llibreria Empúries de Girona celebra el seu 60è aniversari

11.03.2016

Que una llibreria compleixi anys sempre és una bona notícia, perquè vol dir que continua existint. Que en compleixi 60, però, és una gran notícia, i encara més en una època com la que ens ha tocat viure, en què els llibres estan perillosament afectats per la revolució audiovisual, la simultaneïtat i la instantaneïtat. D’això en va parlar dimecres Antoni Puigverd, que va ser el convidat d’honor de la festa d’aniversari de l’Empúries (Troa Librerías). I que en vinguin moltes més.  

Antoni Puigverd amb l'equip de la Llibreria Empúries | Llibreria Empúries

Antoni Puigverd amb l’equip de la Llibreria Empúries | Llibreria Empúries

Una festa gironina amb regust bisbalenc, per partida doble, tant en sentit figurat com en sentit literal: a banda de Puigverd, nascut a la capital del Baix Empordà, la celebració va comptar amb un assortit de brunyols de la pastisseria Sans de La Bisbal, que van homenatjar la pervivència llibretera amb la seva greixosa suculència. Com que era una celebració amb cara i ulls, tampoc van faltar-hi el cava i un sorteig de llibres gentilesa de l’Empúries.

Puigverd, que va arribar somrient i animat, va pronunciar un petit discurs per felicitar la llibreria i va fer una reflexió sobre la situació en la qual es troben els llibres –la literatura, la lectura, el coneixement– actualment. El va introduir Maria Carme Ferrer, presidenta del gremi de llibreters de Girona, que va agrair la feina de tota la gent que ha fet i continua fent possible que l’Empúries segueixi fent camí (amb especial menció per Montse Guardiola) i va declarar sentir-se impressionada per la gentada que va assistir a la celebració, prop de 200 persones entre llibreters, editors, periodistes, escriptors, lectors, amics, coneguts i curiosos.

L’escriptor i col·laborador de La Vanguardia i TV3, entre altres mitjans, va voler advertir els presents que el seu discurs no seria un vist i no vist: “són sis pàgines de Word  a doble espai”, i va provocar somriures. Puigverd va tenir paraules d’agraïment per l’equip de l’Empúries (quasi tot dones) i va elogiar el llibre com a objecte històric de transmissió internacional del coneixement (Libri sapientiam continentes, en paraules d’Alfons el Magnànim).

Tanmateix, no va passar per alt els contratemps, evidents i potencials, que l’amenacen, encapçalats per la imatge: “Ara la imatge flueix per damunt del text”, va dir, perquè “el que era un complement ara és el fonament”. I això és dramàtic; la tendència a la simplificació és cada vegada més palmària. Instagram és (de moment)el punt àlgid d’aquest paradigma de dictadura de la imatge. Citant Umberto Galimberti, Puigverd  va opinar que la cultura humana i el pensament científic acabaran canviant, perquè la revolució audiovisual (i ja hauríem de parlar de revolució digital) “xoca frontalment amb el pensament seqüencial”.

Mentrestant, Girona està de moda. Entre en Puigdemont, en Ballesta, Joc de Trons i els èxits culinaris dels germans Roca, fa mesos que la ciutat apareix de manera recurrent als mitjans. Però tot passa i el temps s’ho emporta, ho esborra, ho engoleix (la memoria es porosa para el olvido, deia Borges). El llibre, el coneixement, en canvi, perdura: que continuï així per molts any, i enhorabona a l’Empúries per la part que li toca, que és molta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Moltes felicitats a tot l’equip de la llibreria Empúries. Vull recordar a tots els lectors de Núvol que qualsevol comentari que deixin aquí ha d’anar signat amb nom i cognoms i amb un correu verificable. No censurem. Simplement no ens agraden els trols. Va per tu, Anna.

    • En nom dels trols i del pretès respecte, es practica la censura. Simplement cal saber, o més aviat voler saber, què és un trol, per distingir-lo del que no ho és, d’aquell que simplement diu veritats incòmodes i desagradables però que cal dir per combatre el tan nostrat hi hi ha ha i les capelletesques ensabonades. Ni molt menys tots els comentaris publicats a Núvol van amb nom i cognom i correu verificable. La capacitat d’autoengany, d’autosuggestió humana per justificar la censura i, sobretot, l’autocensura, tot negant-la, és il·limitada. Va per vostè, senyor Puigtobella. Dit això, aprofito per felicitar-lo i agrair-li el seu excel·lent diari digital. Cordialment.

      • Hola Anna,
        ens trobem en un bucle. Tu vols participar a la conversa de Núvol amb una certa agressivitat i jo l’únic que et demano és que t’identifiquis. No tenim temps ni paciència per verificar tots els comentaris, però els que són tan obertament hostils (tu diries que els teus són merament descriptius, però jo considero que ratllen l’insult) han de ser a cara descoberta i per això demanem identificació. No podem dialogar amb persones anònimes. Tu dius que censuro, però el problema és un altre: no puc considerar-te una interlocutora en aquesta conversa fins que no em diguis qui ets. En un cas de censura el covard és el censor. En un cas com el que ens ocupa, és ben al revés: la covarda ets tu i jo el que dono la cara. Em sembla que no costa tan d’entendre. Per tant, et demano que no escriguis cap més comentari a Núvol si no ho pots fer amb nom i cognoms. Em pots escriure en privat si vols a puigtobella@nuvol.com

        • Senyor Puigtobella, estic d’acord amb vostè que ens trobem en un bucle. Fent-me al·lusió considera que jo “vull” participar fent comentaris a Núvol amb “certa agressivitat”, cosa que suposa un judici d’intencions per part seva. El que per vostè és agressiu per mi és simplement expositiu, i per tant sense intenció de “voler” donar la nota tal com suggereix, heus aquí el bucle que neix en la subjectivitat del seu prejudici. I pel que fa a la identificació, el dia que Núvol obligui a TOTS els seus lectors a signar amb nom i correu autèntic, aleshores jo respectaré aquesta norma, naturalment. Mentrestant, és vostè i la direcció de Núvol qui han decidit que tinc el mateix dret que qualsevol altre lector a fer-ho amb pseudònim i, per tant, a ser un interlocutor vàlid per a vostè i per als lectors que signin, o no, amb pseudònim, com és el cas. No faci de mi una excepció a la seva pròpia regla i, sobretot, no fugi d’estudi amb el tema de la identificació. Cordialment.

          • Hola Anna,
            Segurament gràcies a la teva negativa a identificar-te ens haurem de replantejar els mecanismes pels quals s’aproven comentaris. Serà tot molt més feixuc, i més lent per tal que els comentaris flueixin, però a la llarga ens hi veurem obligats. Haurem de crear un sistema que permeti redireccionar la verificació a un correu real, però no hi ha altre remei. Mentrestant gràcies per fer la conversa a Núvol tan transparent, honesta i oberta.

          • Senyor Puigtobella, no es tracta només de “replantejar els mecanismes pels quals s’aproven els comentaris” sinó sobretot de revisar els criteris pels quals s’aproven o desaproven els comentaris. I sobretot no intenti fer-me sentir culpable ni culpabilitzar-me davant dels lectors per la necessitat d’aquest plantejament que diu que pensa dur a terme i que, d’altra banda, em sembla convenient, per feixuc que, efectivament, comprenc que li resulti. Quan l’apliqui no li càpiga dubte que continuaré escrivint comentaris a Núvol amb la mateixa honestedat que ho he fet en el meu primer comentari censurat per aquest diari. Cordialment.