La llibertat dels vells

És difícil parlar de l’adolescència i de la vellesa sense que sembli carrincló, però Antònia Carré-Pons sap fer totes dues coses. Carré-Pons és medievalista especialitzada en l’Espill de Jaume Roig, el rei dels misògins, i en paral·lel ha escrit obres de creació en aparença molt allunyades les unes de les altres: escriptura juvenil (I ara què faràs, Clara?, 2001), inspirada en els seus anys com a professora de secundària, i poesia de registre culte (Abecedari ignot, 2005), qui sap si motivada per lectures medievals. Del 2005 ençà Carré-Pons ha parit altres llibres, Rellotges en temps de pluja (2014) i L’aspiradora de Ramon Llull (2016) entre d’altres. Enguany l’autora ha publicat Com s’esbrava la mala llet (Club Editor, 2018), que va de fer-se vell i dement i seguir fent el tanoca malgrat els anys i els ossos. Quan obrim el llibret no queda clar si els personatges que anem seguint són els mateixos o si els retrobarem pàgines més enllà. No els retrobem, però en cadascun d’ells hi ha alguna cosa del que ja hem llegit, perquè cada conte va precedit per una cita a l’estil Edat Mitjana, com si cada conte fos una glossa.

Pel recull desfilen caràcters memorables. Un avi que només descansa entre els pits d’una infermera, un marit que toca l’entrecuix a la seva esposa dement sota la taula d’un bar amb terrassa, un vidu que descobreix, al bar del geriàtric on mai no acaben de servir el mal cafè que sovint hi serveixen, que la seva dona era bastant corcó i que al capdavall ara que és morta no la troba gens a faltar. La dona era “tant corcó” que s’enfadava quan el senyor no tapava el tub de pasta de dents o quan el senyor deixava molles per la casa, o quan el senyor embrutava en general i ella era qui netejava. La lectura de Com s’esbrava la mala llet ens recorda que l’espurna de la vida (biològica) es resisteix a apagar-se ben bé fins a la tomba. La pulsió sexual i les ganes de fer la viu-viu s’allarguen molt més enllà de la desgràcia (l’ictus de l’esposa, l’ictus propi, l’alzheimer) i del desencís (descobrir vestida de negre que el teu marit t’ha fet banyes amb discreció i constància durant dècades). Amb l’edat la mala llet s’esbrava, però s’esbrava per convertir-se en alguna cosa que a nosaltres, els que encara no som vells/velles o els que encara no ho són del tot, ens repel·leix de manera quasi instintiva. Sabem que, si tenim sort, la vellesa és el que ens espera.

Les narracions de Com s’esbrava la mala llet són elàstiques, flueixen com si no hagués estat gens difícil escriure-les. Vista la facilitat amb què els relats se succeeixen els uns als altres sense grinyolar, no sorprèn que les cites que obren els contes siguin magistrals: Hervé Guibert (“Estimes la teva mare? Jo no responc, és clar”), Thomas de Quincey, Alice Munro. La maleta lectora d’Antònia Carré-Pons, formada en món medieval i autodidacta en literatura internacional contemporània, és pesant i ha donat bons fruits. És remarcable la capacitat que té d’aprofundir en la psique de personatges diferents, molts d’ells ancians però alguns no tant: una d’elles és de la generació entrepà, que bàsicament és tothom en edat d’haver tingut fills i d’haver de cuidar o de tancar els pares a geriàtrics. Assistim al monòleg interior d’una filla de més de mitjana edat que de camí a veure el seu pare al geriàtric recorda olors, recorda els temps en què buscava definicions al diccionari. Alter ego de Carré-Pons, que té un pare carnisser ancià i afectat per un ictus, la narradora evoca olors i records en el que dura un trajecte de metro que se li fa etern, perquè té poques ganes de veure pare i mare. Només fa que pensar en l’Eusebi, el seu marit aconseguit després de molt bregar i d’ensopegar amb la mateixa pedra. També pensa en la mania que tenia de més jove de buscar definicions que va buscar al diccionari, paraules com escaldot, expressions com ara “llengua grossa”. No va entendre l’expressió fins al dia en què la seva mare va tenir el primer ictus i li mostrava una llengua blanca, inflada. Entre la culpa i la por, la generació entrepà té moltes responsabilitats i encara no es pot permetre ser lliure.

La gent gran arramba, té cites. Hi ha vells senilíssims que exigeixen que el fill els compri un cotxe (i una ressenya del Periódico assegura que aquesta història està basada en fets reals). A grans trets, el llibre sencer sembla una glossa de la dita “cal ballar al so que ens toquin”, fins i tot si se t’ha mort la parella i et queda poc temps, fins i tot si per ballar et cal Viagra. La senectut no només és trista, també és sorprenent i alliberadora. Us ho exemplificaré amb una anècdota. Era al metro, l’altre dia. Un avi amb bastó feia tentines per l’andana i jo tenia l’ai al cor, perquè el senyor no estava en condicions físiques de caminar per la via pública. Uns nens petits llatinoamericans que anaven amb els seus pares van passar corrent a prop del vell. Tot i que no van ni tocar-lo (ho certifico), la proximitat amb els nens juganers va posar literalment histèric al vell: va brandar el bastó en l’aire, va cridar com un boig que l’havien volgut fer caure, que trucaria seguretat. Segons després i com qui no vol la cosa, el vell va cridar “els catalans! Ens faran fora, a tots els catalans!”. Durant cinc minuts ben bons l’home va intercalar xiscles victimistes sobre l’agressió-caiguda que no s’havia produït amb comentaris xenòfobs sobre com els catalans aviat serem envaïts i agredits en massa per nens llatinoamericans. El cert és que, a l’andana, el vell i jo semblàvem els únics catalans autòctons/blancs/europeus d’origen. Vaig sentir una vergonya aliena atroç i em vaig refugiar en un racó.

Aquella tarda jo duia Com s’esbrava la mala llet a la bossa i se’m va acudir que, a diferència de mi, el vell de l’andana no té res a perdre, i això el fa lliure. Lliure de no sentir vergonya de cridar com una gallina; lliure de criminalitzar dos nens de dos anys; lliure de proclamar el racisme sense que l’hostïin —el pare de les criatures va dir prou clar “Si no fuera un viejo te juro que lo pegaba”. Tot això ho explico per insistir en el fet que la vellesa no és només trista, que la demència no és només una putada que obliga a la compassió i la vergonya aliena: també té l’avantatge de ser desacomplexada i surrealista, com el recull de contes d’Antònia Carré-Pons.