La llengua, per a l’esquerra, era una qüestió burgesa

2.12.2015

Tothom té una biografia lingüística per explicar. La de Joana Colom —que s’explica en el documental Palabras de mamita, guanyador del Premi Internacional d’(auto)biografies lingüístiques convocat pel GELA, amb col·laboració amb la Xarxa Vives— és, justament, colpidora i emocionant. I per aquest motiu el jurat, format per Narcís Iglesias, Esteve Miralles, Carles Solà, M. Carme Junyent i Pere Comellas, li ha concedit el primer premi de l’edició d’enguany. El proper dissabte 6 de febrer a les 12h del migdia s’estrenarà el documental Palabras de mamita, una de les obres guanyadores del concurs, al cinema Truffaut de Girona.

Hilari Arlandís i Joana Colom al documental 'Palabras de mamita', guanyador del Premi d'Autobiografies Lingüístiques

Hilari Arlandís i Joana Colom al documental ‘Palabras de mamita’, guanyador del Premi d’Autobiografies Lingüístiques | Arxiu de la família

El segon premi ha estat per Les paraules i els anys, una autobiografia lingüística de Xavier Manuel, mentre que el tercer s’ha atorgat a la Biografia lingüística de la família Szmidt-Sieryków, d’Albert Badosa. El jurat ha coincidit a valorar l’alta qualitat de totes les obres que s’han presentat, així com el valor de l’autobiografia lingüística, “que no depèn ni de la quantitat de llengües amb les quals ha tingut contacte, ni amb la distància (física o lingüística) entre aquestes llengües, sinó de la consciència que cadascú té de les experiències lingüístiques (pròpies o d’altri) i de la seva capacitat per explicar-les”, assegura el jurat. Una autobiografia lingüística, doncs, pot reflectir situacions d’enorme interès sociolingüístic, històric i personal.

Palabras de mamita

Palabras de mamita és el primer documental que realitzen Natàlia Carbonell, Carla Ferrerós, Robert Molina i Míriam Seguí. S’hi relata la biografia de Joana Colom, nascuda a Garrigàs l’any 1899, en el si d’una família d’origen barceloní que havia perdut part del patrimoni però que havia mantingut les arrels. “He viscut lliure, sense obeir mai un imperatiu que m’hagi obligat a fer això o allò”, explicava Joana Colom en unes gravacions que la seva família ha guardat. Una de les principals qüestions que aborda aquest documental és la biografia lingüística d’una mestra republicana d’idees comunistes que es va exiliar a Rússia amb la seva filla després de la Guerra Civil. Finalment, després d’un llarg periple, es va establir a Tolosa (França).

Al documental, doncs, s’hi explica la situació del català a les escoles, que abans de la República era inexistent, perquè només s’ensenyava en castellà, encara que la vida en aquells moments era plenament en català. “La recatalanització durant la Primera República va durar molt poc i va ser molt accidentada des del punt de vista polític —hi va haver un bienni negre i es va interrompre l’autonomia entre el 1934 i el 1936. Per tant, la catalanització va ser parcial. Cal recordar que el diari principal a Catalunya en aquells moments continua sent La Vanguardia, que és en castellà”, explica el professor de sociolingüística Emili Boix al documental.

El documental aborda, tal com assegura el jurat, una qüestió poc estudiada: la relació del comunisme català del segle XX amb les ideologies lingüístiques. Des del punt de vista sociolingüístic, resulta rellevant la concepció que l’esquerra té de les llengües. Tal com comenta el professor Albert Rossich, “l’anarquisme era internacionalista, com el comunisme, i la lluita a favor del català només es produïa a petits sectors del partit comunista, ja que es considerava una qüestió burgesa, culturalista, poc important”. De fet, quan es va instal·lar a Rússia, Colom va decidir optar per parlar en castellà amb la seva filla, encara que la seva llengua materna sempre va ser el català, que va fer servir sobretot en els seus últims anys de vida (la llengua era una via per retornar a la infantesa): “És un plantejament pragmàtic”, ressalta Boix, “tenint en compte la seva biografia i l’exili, s’entén humanament que decidís parlar en castellà amb la seva filla, perquè no té un context, un suport, una xarxa que l’ajudi a mantenir el català”.

Les paraules i els anys

Les paraules i els anys, de Xavier Manuel, ha rebut el segon premi amb una autobiografia lingüística sobre les llengües que estan relacionades amb la seva vida. Xavier Manuel treballa a El Periódico i és de Masquefa, el poble on s’ha lliurat el guardó del premi. Del text el jurat n’ha valorat la “capacitat de retratar la gradual presa de consciència lingüística de l’autor, no només pel que fa al contacte amb diferents varietats lingüístiques, sinó també amb la pròpia diversitat del català, des de la perspectiva d’un professional de la llengua”.

De fet, Carme Junyent, membre del jurat, ha volgut destacar d’aquest text que li va agradar especialment “perquè és la demostració d’una cosa que dic sempre que parlo de les autobiografies lingüístiques: tothom en té una. No cal parlar gaires llengües ni haver viscut a molts llocs ni tenir família o amics de tot el món. N’hi ha prou de reflexionar i saber-ho explicar”.

Això és el que fa Manuel en aquest text, en què explica, des que era petit fins ara, la seva vida partint de la llengua amb un to desenfadat i amb diverses anècdotes que amenitzen la lectura. Al capítol 9, per exemple, explica com va aprendre a l’escola una llengua estrangera: “A sisè vaig començar a estudiar una llengua estrangera, el francès. Els dies abans el cap m’anava a tota màquina. Era tot un gran misteri. No era conscient que ja parlava dues llengües germanes del francès. Suposo que era per la paraula estrangera. Com als mapes polítics, en què cada país té un color i les fronteres estan repassades en negre, em pensava que les llengües, sobretot les que tenen el mateix nom que el país on es parlen, que llavors per mi eren totes, eren capses tancades.”

Biografia lingüística de la família Szmidt-Sieryków

Finalment, el tercer premi ha estat per Biografia lingüística de la família Szmidt-Sieryków, una entrevista radiofònica en polonès a la professora Dorota T. Szmidt-Sieryków, que Albert Badosa ha traduït al català. Tal com Badosa explica a la introducció, Szmidt-Sieryków té una història familiar peculiar, en la qual destaquen el plurilingüisme i la multiculturalitat. El jurat ha valorat d’aquesta biografia el fet que “la capacitat de reflectir la gran riquesa de la diversitat sociolingüística d’una part de l’Europa central, que sovint ens és força desconeguda, a través de tres generacions d’una família”. Carme Junyent ressalta que es tracta d’una història apassionant que ajuda a comprendre la situació de poliglotisme de l’Europa central del segle XX.

En l’entrevista, la professora explica l’origen dels seus dos cognoms: Szmidt és de procedència germànica, mentre que Sieryków té origen rus (si bé està escrit en ortografia polonesa). Szmidt-Sieryków explica que de la seva família es queda, d’una banda, amb la tolerància i la comprensió d’altres cultures i religions, tot i que personalment crec que els poders religiosos solen complicar enromement el problema exacerbant dels sentiments religiosos i, sovint, això impedeix la integració. D’altra banda, i això es basaria més aviat en l’experiència pròpia com a immigrant, tot i que el meu avi rus també ho deia, crec que com més ben integrat estàs a la comunitat d’acollida, més feliç hi vius. I això no treu res de la teva identitat d’origen. Al nostre cervell hi ha lloc per a moltes llengües i moltes identitats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Untreball que es una joia. Cultura general no apta per persones que no han pogut foradar i desfer l,impermeable que ens posen a tots a l,esola espanyola.cultura general dificil d,admetre, d,assumir , pero necessaria per arribar aser lliures i guanyar la llibertat. Escolteu que diu la mare , que no parla de la guerra, i molt allo que ens diu i publica la seva fill. Gracies a tots.

  2. “La recatalanització durant la Primera República va durar molt poc i va ser molt accidentada des del punt de vista polític —hi va haver un bienni negre i es va interrompre l’autonomia entre el 1934 i el 1936. Per tant, la catalanització va ser parcial. Cal recordar que el diari principal a Catalunya en aquells moments continua sent La Vanguardia, que és en castellà”,

    Això és la SEGONA República, no la primera.