La lleixa occitana

16.10.2017

El Cercle d’Agermanament Occitano-Català ha impulsat una iniciativa per a apropar la literatura i la llengua occitanes als lectors de Catalunya. El CAOC ha redactat i proposat a la Diputació de Barcelona la llista dels llibres occitans imprescindibles. Ara, la Xarxa de Biblioteques Municipals incorporarà aquests títols en occità a les seves biblioteques. Començant per aquestes quatre: la Biblioteca del Guinardó – Mercè Rodoreda, la del Casino de Manresa i la de Can Pedrals de Granollers i la Central d’Igualada.

Joan Bodon

Joan Bodon

Us oferim el catàleg d’obres proposat pel CAOC amb una breu ressenya. Un catàleg amb consciència cronològica, que fa un viatge des del segle XVI fins al XX. Fent un tall que deixa al marge aquests darrers anys i, així, alguns autors joves actuals de renom, com la poetessa Aurèlia Lassaque (1983), en queden fora. Podríem dir, doncs, que és una llista de llibres consagrats, clàssics, que evidencien la potència de la literatura occitana i que ens encaren, alhora, amb aquest oblit tèrbol que pateixen. Són majoritaris els títols que evoquen el paisatge i la terra com a símbol identitari, tal com passa sovint a les literatures de llengües sense estat i a l’ombra d’una llengua més forta. Però la literatura occitana també vol ser una literatura de país normal, lluny del combat o la nostàlgia, i hi ha obres que no apareixen en aquesta llista que hi contribueixen. En són exemples les novel·les policíaques de Florian Vernet, o la novel·la eròtica de Robèrt Martí. A banda dels títols literaris, també hi trobem diccionaris català-occità i occità-català o gramàtiques a l’abast de tothom.

Sigui com sigui, el CAOC i la Diputació de Barcelona ens fan un regal. Ens conviden a posar a la nostra tauleta de nit, molt fàcilment, un llibre en occità. En aquesta llengua tan desconeguda i més germana que les altres, de la qual podríem dir, amb la benedicció de Màrius Torres: «corren les nostres llengües com dos rius paral·lels».

 

LITERATURA

Pèir de Garròs (1528-1581)

Eglògas

Al segle XVI ja hi havia qui militava en favor de la llengua occitana, en la seva variant gascona, com a llengua plenament literària: «Per l’onor deu país sosténguer, e per sa dignitat manténguer». Pèir de Garròs, en les seves èglogues, posava en escena la vida difícil dels pagesos de Gascunya, enaltint la seva heroïcitat quotidiana.

 

Peire Godolin (1580-1649)

La ramelet mondin

Aquest advocat de Tolosa va decidir escriure en occità en un moment en què el francès havia guanyat, sense cap dubte, la batalla del prestigi. Va tenir el gran mèrit, doncs, d’aconseguir exercir una influència notable al Llenguadoc a partir de la seva obra poètica.

 

Joan Baptista Fabre (1727-1783)

Istòria de Joan-l’an-pres

Una de les novel·les més estudiades de la literatura occitana, que narra les aventures picaresques i les reflexions filosòfiques d’un jove fadrí que viatja de poble en poble. És anterior a Jacques le fataliste, de Denis Diderot, obra a la qual ha estat sovint comparada.

 

Victor Gelu (1806-1885)

Novè Granet

Aquest marsellès d’estirp humil no va saber renunciar mai a la seva llibertat intel·lectual malgrat la censura de l’imperi. Autodidacte de vida austera, va demostrar una gran capacitat de derisió amb Novè Granet, on les tribulacions d’un jove pagès a París li van servir per a fer una ferotge crítica social.

 

Joan Francés Blader (1827-1900)

Contes de Gasconha

Aquest recull de contes gascons té un punt de misteri: els especialistes mai no han acabat de decidir si de debò són contes tradicionals recollits i redactats per Joan Francés Blader o si aquest va crear-ne uns quants del no-res.

 

Frederic Mistral (1830-1914)

Mirèio

Si els catalans tenim Verdaguer i Canigó els occitans tenen Mistral i Mirèio, amb l’avantatge, per aquest, que va ser guardonat amb el premi Nobel de Literatura. Mirèio és un poema en dotze cants sobre un amor potser impossible. Els catalans hem llegit Mirèio, i altres obres de Mistral, de la mà mallorquina de Maria Antònia Salvà. Com passa en molts altres llibres d’aquest decàleg, el món rural és paisatge i és tema alhora. Manuel de Montoliu deia que «tota la vida poètica de Mistral està concentrada en aquesta ininterrompuda contemplació de la seva província.» Mirèio transcorre, doncs, en un paisatge indefugible i idealitzat, «és una super-Provença».

 

Justin Bessou (1845-1918)

Dal brèç a la tomba

Per enaltir la terra occitana, i aquells que hi viuen i hi treballen, aquest capellà va escriure un llarg poema en vers en el qual descriu la vida quotidiana d’un pagès.

 

Antonin Perbòsc (1861-1944)

Lo libre dels ausèls

Aquest mestre d’escola, que pensava que la cultura del poble podia ser tan potent com les obres dels grans escriptors erudits, va aconseguir que els seus alumnes, sota el pretext de recollir proverbis i frases fetes, parlessin occità a la seva aula.

 

Josèp Cond Sambeat (1867-1919)

Era isla des diamants

Molts capellans occitans han escrit versos, molt pocs han escrit novel·les. Aquesta n’és una i pot ser considerada, a més, la primera reflexió sobre la identitat aranesa.

 

Josèp d’Arbaud (1874-1950)

La Bèstia dau Bacarés

En plena edat mitjana, un gardian, a la Camarga, descobreix un ésser fabulós, mig home mig cabra, amagat i decrèpit. Malgrat la repulsió recíproca inicial, tots dos senten que han d’intentar parlar-se i, potser, compartir records i sentiments. “Regardave li gauto cavado e tout aquéu vièi cadabre que pèr mié-divin que se faguèsse, se mantenié anequeli, em’ un marrit pessu de racinage. Une grand pieta m’agantè.” I la pietat els apropa.

 

Loïsa Paulin (1888-1944)

Òbra Poètica

Una de les poques dones que en la primera etapa de la renaixença occitana van atrevir-se a escriure en aquesta llengua. Va fer-ho, però, pocs anys abans de morir, cega, quan havia de dictar les seves creacions.

 

Max Roqueta (1908-2005)

Verd Paradís

Publicat el 1961, aquest recull de contes va permetre a la literatura occitana de festejar la modernitat. Uns mons d’aigua, d’herbes i de sol són els escenaris d’històries simples, escrites, però, des d’un extrema precisió estilística.

Tota la sabla de la mar

A gairebé noranta anys Max Roqueta tornava a demostrar un domini cristal·lí de la llengua occitana, amb aquesta novel·la inspirada en la mitologia greco-romana, particularment en la figura de la Sibil·la de Cumes, condemnada a viure per sempre en un cos que envellia irremeiablement.

 

 

Leon Còrdas (1913-1987)

Òbra poètica

Vet aquí l’obra poètica d’un vinyater autodidacte, autor d’obres de teatre, de narracions i de poemes, gairebé sempre d’inspiració neorealista, i membre fundador de l’Institut d’Estudis Occitans.

 

Joan Bodon (1920-1975)

Lo libre de Catoia

Joan Bodon és un dels grans novel·listes occitans, com ho demostra aquesta història, simple i corprenedora, que gira al voltant d’un cisma religiós i dels seus últims representants, tan feréstecs com les muntanyes que pensen que els protegeixen de les temptacions del món exterior.

Lo libre dels Grands Jorns

Què queda d’una llengua quan no en queda res? Què queda d’un país quan ningú ja no sap dir el seu nom? Aquestes són algunes de les preguntes que es fa el protagonista d’aquesta novel·la, sensible i desesperada, en forma de fosca passejada turística a la frontera que separa la vida i la mort. Paisatges urbans dels confins d’Occitània, llums titil·lants de neó verd i un món oníric a punt d’esclatar.

La grava sul camin

Una novel·la amb pinzellades autobiogràfiques sobre la difícil adaptació d’un jove soldat alliberat d’un camp de presoners a Alemanya. El camp, la família, les festes del poble, els amors no gaire sortosos confegeixen una quotidianitat de sobte estranya, gairebé immaterial.

Contes

«Es sus la talvera qu’es la libertat», va escriure Joan Bodon, o sigui «La llibertat rau als marges». Aquesta frase, esdevinguda un lema al món occitanista, pot servir de fil conductor per anar passant, en aquest volum, de conte en conte. Un imaginari pouat en bona part en el llegat de la seva mare.

La quimèra

Novel·la d’aventures, novel·la històrica, amb el rerefons de les guerres de religió del segle XVII, quan els soldats de Lluís XIV perseguien i massacraven els protestants occitans. Però també novel·la sobre el Desastre. Ço és: l’assassinat programat de la llengua occitana. Desoladora i magnètica des de les primeres ratlles. «Me demandi ço que soi. Degun me pren pas pus per un òme. Entre l’ase e la vaca me cal sarrar de palha, la nuèch, per me dormir.»

Pèire Bec (1921-2014)

Aire liure

Va ser un dels grans especialistes mundials de la llengua occitana, membre fundador de l’Institut d’Estudis Occitans i, també, com a escriptor, autor de novel·les i de poesia.

Sebastian

Que després de la lectura d’aquesta novel·la el lector trobés dintre seu «la bellesa fosca d’un cel clapejat d’estrelles» era el desig més pregon de Pèire Bec. Segur que Verdaguer l’hauria llegit amb goig.

Lo hiu tibat

Un recull de contes, o de records personals, suavitzats per un cert sentit del pudor; niats en els anys que Pèire Bec va passar en un camp de presoners, a Alemanya, durant la Segona Guerra Mundial.

 

Robèrt Lafont (1923-2009)

La vida de Joan Larsinhac

És el gran intel·lectual occità, germà septentrional de Joan Fuster, aquell sense qui la percepció de la identitat occitana no seria ben bé igual. Aquesta novel·la, parcialment autobiogràfica, evoca els anys de guerra i de resistència d’un jove occità.

Lo decameronet

Amb humor i ironia, Lafont homenatja Bocaccio i la literatura medieval, gràcies a un grapat d’escriptors de llengües diferents tancats en un castell i que empren la seva imaginació creadora per a passar l’estona.

 

Bernat Manciet

Bernat Manciet (1923-2005)

Lo gojat de noveme

Una de les obres cabdals de la literatura occitana del segle XX. Una crònica, dolça i amarga alhora, de la decadència d’una família benestant de la Gascunya i de la seva estranya relació amb un jornaler, que cada any, va a treballar unes setmanes a casa seva.

 

Bernat Lesfargues (1924)

Cap de l’aiga

El traductor al francès de Salvador Espriu, Mercè Rodoreda i Jaume Cabré és també un autor occità important, com ho demostra aquest poemari publicat l’any 1952.

La brasa e lo fuòc brandal

És l’obra poètica completa, o gairebé completa, de Bernat Lesfargues; una obra que abraça dècades de creació i d’observació del món, dels homes, i de les seves minúcies.

 

Marcela Delpastre (1925-1998)

Las vias priondas de la memòria

Parlava de l’occità com de «la lenga que tant me platz». A més d’un obra poètica emmarcada en la tradició popular, va deixar unes memòries que són un veritable document etnogràfic sobre l’Occitània rural avui al llindar de la desaparició.

 

Cantalausa (1925-2006)

Òu! L’òme

Cantalausa, o Joan de Cantalausa, era el pseudònim de Loís Combas, autor del Diccionari General Occitan, lingüista i poliglota. Òu! L’òme és un recull de textos en què els narradors són animals benvolents que expliquen allò que són als humans.

 

Francés Fontan (1929-1979)

Etnisme, cap a un nacionalisme umanista

Occitanista militant, fundador del Partit Nacionalista Occità, és l’autor d’assajos sobre l’alliberament nacional i la descolonització. Funda la seva teoria de l’acció política en la creença que si cada llengua tingués un estat independent, el nombre de conflictes armats disminuiria.

 

Marcèu Esquieu Foto de yves Roquette

Marcèu Esquieu (1931-2015)

Òbras complètas

Autor de poemes bastant prolífic. Tenia, però, una obsessió per l’oralitat, per la poesia dita i escoltada pels pagesos occitans.

 

Ives Roqueta (1936-2015)

Messa pels pòrcs

Un dels escriptors occitans més activistes, tant culturalment com políticament, sobretot a partir del Maig del 68. El recull de poemes de combat Messa pels pòrcs també va existir en disc vinil.

L’escriptura publica o pas

Una part important de l’obra d’Ives Roqueta té com a eix la necessitat política, per a l’escriptor, d’involucrar el conjunt de la societat, i sobretot les classes més humils, en la seva creació. Aquest recull de poemes n’és una bona mostra.

 

Alem Surre-Garcia (1944)

Antonio Vidal

Una novel·la dura, fosca, distòpica. Descriu una societat totalitària i alhora extremadament banal, una societat sense fissures per les quals es pugui esmunyir, per exemple, l’esperança.

 

LLENGUA

 

Gramatica occitana segon los parlars lengadocians, 1935

Loís Alibèrt

«Dins aquesta gramatica nos prepausam de desvolopar l’obra entamenada pels nòstres predecessors. Per subrepés, avèm lo desir de far profechar dels trabalhs dels lingüistas modèrns e de l’exemple de la restauracion del catalan literari per l’illustre Pompeu Fabra.» Alibèrt no és el primer lingüista que té la voluntat de depurar l’occità del lèxic i la grafia francesa (com practicava Mistral). Però sí que és el primer que, seguint l’estela de Fabra, fa una gramàtica unificadora, per a la gent, de l’occità modern. Ho demostra també el fet que, tot i que és una gramàtica, com a prefaci hi trobem un viatge fugaç i planer per la història d’Occitània des de la prehistòria. Aquest prefaci curiós té forma d’opusclet i fa pensar en El que s’ha de saber de la llengua catalana de Joan Coromines.

Vocabulari occitan, 1971

Andrei Lagarda

Aquest és el vocabulari en llengua occitana, fet per un amant de la lexicologia i la fraseologia, que tots els enamorats i neòfits de l’occità tenen a l’escriptori. Un llibre senzill i útil que ja ha esdevingut un clàssic.

Dictionnaire grammatical de l’occitan moderne, 2004

Florian Vernet

Vet aquí un diccionari pensat per a aquells que no tenen l’occità com a llengua materna. Escrit en francès. Un diccionari per a la gent, bàsic i entenedor, amb les darreres novetats lingüístiques sintetitzades.

Diccionari ortografic, gramatical e morfologic de l’occitan, 2011

Josiana Ubaud

Si a Catalunya, al final del segle XIX hi havia sastres o botiguers de perfums que es dedicaven a escriure gramàtiques i ortografies, l’occità té, avui, Josaina Ubaud, que és botànica i lingüista ensems. El seu Diccionari, publicat per l’editorial Trabucaire l’any 2011, és bilingüe. Ubaud, en aquest diccionari de més de cent nou mil entrades, amplia, modernitza i esmena les obres anteriors, especialment les de Loís Alibèrt.

Diccionari d’expressions e locucions occitanas, 2014

Maurici Romieu, Andreu Bianchi, Loís Gaubert

Diccionari gairebé elàstic. Per a qualsevol persona encuriosida per l’enginy de la llengua occitana. «Lo suc e lo chuc de la lenga». Té més de sis mil entrades i és íntegrament en occità.

Diccionari català-occità occità-català, 2014

Claudi Balaguer i Patrici Pojada

Aquest diccionari, escrit per un català i per un occità i publicat fa només tres anys per Llibres de l’Índex, és el primer diccionari de traducció català-occità i occità-català. Consta de trenta-dues mil entrades i de la transcripció fonètica de cada paraula.

 

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Excel.lent iniciativa, que hauria d’anar acompanyada d’actes (presentacions, lectures, debats, concerts etc) que li donin vida i difusió. D’altra banda, s’haurien de convidar els autors occitans contemporanis per relligar-los amb la seva tradició però també amb nosaltres.