La Lita té molt poder

18.12.2017

Diu l’actor Josep Maria Pou que com que és corpulent sempre li han manat fer papers de persones poderoses. La seva alçada ha determinat que no pogués interpretar homes servils, però sí jutges, governadors o bèsties. De com entenem el poder i com es plasma això en l’art n’ha parlat la Fundació Vila Casas, aprofitant que exposa la reconeguda artista Lita Cabellut.

Llucià Homs, Ferran Sáez Mateu, Joana Ortega, Josep Maria Pou i Fèlix Riera a la Fundació Vila Casas sobre Lita Cabellut i el poder | Foto: Fundació Vila Casas

L’alçada, els diners, l’actitud, el càrrec. Hi ha moltes maneres de definir per què creiem que una persona és poderosa. El poder sembla un concepte clar, però té molts matisos depenent de la disciplina en què s’aplica. Pot ser bo? On el trobem? Qui l’atorga? Qui el mereix? Per parlar-ne, a la planta baixa –ampliada!- de la Fundació Vila Casas s’hi han reunit tres humanistes: un escriptor, un actor i una política.

Per Ferran Sáez Mateu, escriptor i professor universitari especialista en Montaigne, “el poder està lligat a la mirada”. De fet, per ell és sinònim de ‘respecte’, paraula que prové del llatí ‘re-spectrum’: tornar a mirar. Per Josep Maria Pou, actor i director teatral, “el poder està repartit però no democratitzat: no sabem on és”. I per Joana Ortega, política catalana, exdiputada del Parlament de Catalunya, exvicepresidenta del Govern de Catalunya i exconsellera de Governació, “el poder no és a la política sinó a la xarxa que teixeix la societat”.

Té sentit discutir aquest concepte rodejats dels quadres de Lita Cabellut: la majoria són de grans dimensions, tots contenen una mirada extremadament expressiva, fins i tot altiva, i la mateixa artista és poderosa: gaudeix de bona reputació i els seus quadres són els més ben pagats de l’Estat Espanyol. Així ho destaca el moderador de l’acte, Llucià Homs, coeditor de la publicació cultural Hänsel i Gretel junt amb Fèlix Riera, que fa incís en els contrapicats o la vestimenta dels retrats de Cabellut.

“La visibilitat del poder s’ha capgirat”, diu Sáez Mateu, “Abans sabíem que una persona era poderosa quan sortia a l’Hola, ara ho sabem quan no hem vist la cara dels seus fills”. Dit d’una altra manera: a la televisió hi surten moltes Andreítas i poques Condesitas. A qui hem vist molts cops la cara és a Ortega, sobretot després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya la condemnés pel referèndum del 9N. La llibertat, assegura ella, és no tenir por de perdre el poder.

De fet, “mai tens el poder, ell et té a tu”, creu Joana Ortega, a la qual cosa Josep Maria Pou replica dient que “té poder qui vol tenir-ne, perquè tenir poder és una vocació”. La seva vocació en concret és la del teatre, on l’actor explica que ha après què és ser poderós a través dels personatges que ha interpretat. Però ser actor també és tenir poder, fet que argumenta Ortega fins que l’acaba convencent.

L’alçada no té res a veure amb el poder de la retòrica. Precisament això és el que ens demostra el debat en qüestió: ser poderós és relatiu, podem ser-ho en un espai i no ser-ho en un altre, pot dependre de nosaltres o no fer-ho, pot ser voluntari o no ser-ho. Ni tan sols es pot reduir a un fet de quantitats, tal com passa en el cas de les dones. “Som l’única majoria que és tractada com una minoria”, diu Ortega, davant la qual cosa Sáez treu l’argumentari de Butler sobre el gènere: “El present és desolador, però el futur ha de ser performatiu”.

Josep Maria Pou creu que no són certes les afirmacions que diuen que en el món del teatre els homes cobren més que les dones: “És un ofici de talents individuals, sempre hi haurà algú descontent”, i continua, “El teatre depèn del moment en què estàs, del públic, de l’obra… no del gènere”. Lita Cabellut no és a la sala i no pot donar la seva opinió, però sempre defensa les reivindicacions feministes. Per ella, la majoria dels conflictes es poden resoldre a través de la dignitat: una altra paraula a la qual es podria dedicar un acte a la Vila Casas. Cabellut diu que pinta el dolor dignament, perquè la dignitat ens salvarà. I el mateix fa amb el poder.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Diàlegs per a (des)cobrir l’obra de Lita Cabellut
    UNA FÒRMULA FALLIDA ACOMPANYA UNA EXPOSICIÓ ESPLÈNDIDA

    L’obra pictòrica de Lita Cabellut em va encantar, tant que em vaig interessar per les activitats paral·leles a l’exposició, concretament, els “Diàlegs per a (des)cobrir l’obra de Lita Cabellut” que la Fundació Vila Casas ofereix també a Espais VolArt. Havia seguit “Clivellant el món” i vaig demanar poder assistir, ahir dijous 14 de desembre, a “El poder segueix entre nosaltres”. No cal dir, que l’activitat forma par del meu programa de desintoxicació (electoral).

    Decepció absoluta, la fórmula no funciona i l’absència de la pintora a causa de la convalescència d’una intervenció ho va agreujar. Els Diàlegs, ens diu la informació promocional, pretenen connectar obra, espectador i autora a través del diàleg a quatre veus entre obra, espectadors, autora i personalitats del món de la cultura per endinsar-se en el contingut, univers estètic i significat de l’obra. En aquesta ocasió els invitats eren Ferran Sáez, Joana Ortega i Josep Maria Pou i el moderador Llucià Homs.

    A la inoperància d’una presentació i conducció sosa i plana, que es limita a dir-nos que ens acompanyaven una ex-política, un professor-filòsof i un director-actor de teatre i cinema i a donar-los successivament la paraula a partir de preguntes genèriques del tipus ¿Què en penseu del poder?, s’afegí el que sembla inevitable en tertúlies d’aquest tipus: ningú es prepara res. Puc afirmar que, en aquest cas, un dels participants ni tan sols havia vist l’exposició amb una mínima atenció. Així es va referir –li quedava una mica lluny- a “aquella dona” senyalant un quadre on apareix Sancho Panza –la sala està dedicada al Quixot- o comentar que era una pena no poder veure treballar la pintora, “deu ser un espectacle impressionant”, quan l’exposició ofereix vídeos amb Lita en plena creació.

    La conversa es va mantenir sempre allunyada de l’obra, limitada a reflexions banals que responien a preguntes vagues, imprecises, cas –dèiem- de què és el poder per vosaltres. Imagineu-vos el quadre, o millor dit, l’olla barrejada, allà es confonien autoritat i poder, es parlava del poder polític o econòmic, del poder de les xarxes, si aquestes alliberen o esclavitzen –aquí dos dels invitats vàrem presumir de no fer anar Whatsapp ni twitter-, del poder que l’actor té sobre el públic o de la tolerància com una de les formes més obscures d’exercir-lo; només dues referències a l’obra per comentar el poder d’una mirada o el gran format dels quadres i el seu efecte aclaparador sobre l’espectador. A continuació el moderador es preguntà sobre com es vestia el poder i la cosa no va anar més enllà d’oposar corbates i “rastes”; després desplaçà el tema a la qüestió de gènere, a les dones i el poder, amb el resultat d’una referència molt genèrica a la situació de les dones (quotes, presència a la política, sous) i va sortir la qüestió de l’assetjament sexuals com a forma d’abús de poder. Aquí, en Josep Maria Pou es va ficar en un jardí, a l’expressar-se amb sinceritat políticament incorrecta i mostrar estranyesa i desconfiança davant de l’allau de denúncies, el ús que se’n feia d’elles –podia arribar a ser una cacera de bruixes-, preguntar-se per què això no passava a Espanya i empitjorar-ho amb l’afirmació que en els seus quaranta anys de professió no havia conegut cap cas.

    Moderador i invitats ignoraren l’obra i parlaren d’ells mateixos… El professor-filòsof va dedicar algunes de les seves poques paraules a l’etimologia del verb respectar i a comentar que era un verb performatiu; l’expolítica ens va dir que el poder engantxava, però que s’havia de saber deixar-ho a temps –el millor que havia fet a la seva vida-; i l’actor ens va encomanar, això si, les sensacions esplèndides i meravelloses que experimentava a l’escenari i l’estima per la seva feina. Però la Lita Cabellut va ser la gran absent i no sols físicament.

    Quelcom semblant va passar el 4 d’octubre (el meu comentari a facebook el dia 18) al Diàleg “Clivellant el món”. El moderador era el mateix i i els invitats Albert Lladó, Benedetta Tagliabue, Albert Serra i Lita Cabellut. El problema va ser el mateix i la fòrmula va fallar, però la presencia de Lita Cabellut i moments de “l’enfrontament” entre dos creador, ella i Albert Serra, va valdré la sessió. No ha estat el cas.

    En conclusió, em van decebre els convidats, cosa que no esperava, i no vaig sentir res interessant sobre la pintora i la seva obra. Una llàstima…